Una Diada històrica per al mètal català

Barcelona"Quin goig que fa això, hòstia. Això és història", deia a mig concert Eloi Boucherie, cantant i guitarrista de Vidres a la Sang. La banda de Terrassa era una de les sis convocades a la primera edició del festival Catalunya Triomfant que es va celebrar dijous a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, amb més de mil entrades venudes, entusiasme entre el públic i un resultat artístic d'altíssim nivell. Tot plegat per enaltir el mètal català, i en català; o més ben dit, el boníssim estat de forma de les declinacions més extremes del gènere metàl·lic a casa nostra, les que representen grups com Assot, Siroll!, Bocc, Udol, Vidres a la Sang i Ósserp, responsables de l'èxit aclaparador del festival organitzat per les promotores Blood Fire Death, de Pau Navarra, i Hello Cleveland, de Jordi Meya i Richard Royuela. Algunes d'aquestes bandes ja havien coincidit el 2019 al Metal Cat Fest que es va fer a la Razzmatazz 2. De fet, n'hi ha que comparteixen cartell en alguns concerts, però el que va passar dijous a Paral·lel 62 té una ressonància especial.

A les 17.30 h, el death metal dels selvatans Assot havia de servir per acompanyar els primers espectadors, però la resposta del públic ja era notable. Grups com Vidres a la Sang ja han demostrat altres vegades el poder de convocatòria, tal com va passar al febrer en un concert a La Nau després del qual Meya i Navarra van compartir la idea de muntar el festival. Tanmateix, calia veure si el públic responia des de primera hora, que és justament el que va passar. Després d'Assot, la sala ja era pràcticament plena per rebre Siroll! El grup de Cardona es mou en una cruïlla estilística on bull la carn d'olla thrash i una actitud reivindicativa, i prou palès queda en el disc Al gra! (2024) i en cançons com Dret i deure. El concert de Siroll! va evidenciar l'encert d'organitzar el festival a Paral·lel 62. Les magnífiques condicions de la sala van ser un gran aliat perquè les sis bandes poguessin mostrar tot el potencial. Cal destacar també una producció impecable, amb una bona sonorització i una ràpida transició entre concerts. Igualment, és lloable la generositat dels grups, que anaven per feina per no acumular retard. També hi jugava a favor el fet que la posada en escena era intencionadament austera, sense cap altre recurs escènic extramusical que no fos la llum i el logo de cada grup projectat al mur.

En una jornada de grans concerts n'hi va haver un d'extraordinari: el de Bocc. El grup barceloní, reconvertit en trio amb el guitarrista Emilio assumint la veu principal, va rebre l'ovació que només es dedica a les coses admirables que et deixen sense alè. La contundent piconadora de doom i death que despleguen en discos com Santa Eulàlia (2021), Dolça mort en els llims del Rec Comtal (2022) i La forja dels cranis (2024) és encara més devastadora en directe. "Grups com High on Fire tindrien un problema si sortissin a tocar després de Bocc", deia Royuela, situant les prestacions del trio en un context internacional en què no desentonarien al costat d'altres llegendes del mètal com els nord-americans Midnight. La paciència sostenint el ritme i la intenció insidiosa de la guitarra catapulten una proposta que remena temàtiques arrelades en paisatges ferits de la geografia urbana. Atenció, doncs, al calendari de Bocc, que inclou una actuació al festival Day of the Dead (l'1 de novembre al barri barceloní de Sant Andreu, a tocar de la Trinitat Vella), on comparteixen cartell amb altres bandes extremes com els reusencs Neguit.

Després de la pentinada de Bocc, va arribar l'hora d'Udol, el duo de Caldes de Montbui: bateria i guitarra, com manen els cànons del minimalisme doom, i la demostració que "al mètal català hi ha bastanta teca", tal com va dir el bateria-cantant Adrià Boluda. Menys extrems, en el sentit que la manera de cantar sí que fa intel·ligibles les lletres (per exemple, les de les cançons del notable disc El regne), Udol saben crear trànsits rítmics profunds i alhora bastir melodies èpiques, com a Execució, el tema amb què van tancar l'actuació i van donar pas a Vidres a la Sang.

Més de vint anys fa que Vidres a la Sang remena l'escudella metàl·lica. L'herència del black metal perviu en algunes guitarres i en la caixa de la bateria, però el temps els ha dut a evolucionar per altres territoris estilístics. Això sí, sempre amb una envejable combinació de contundència i precisió en l'execució. Com en la reeixida presentació del disc Virtut del desencís (2024) a La Nau, l'actuació a Paral·lel 62 va certificar l'estatus de Vidres a la Sang com a grup essencial del mètal català, també per la connexió amb un públic que celebra amb entusiasme tant l'èpica dolorosa de L'elegia dels innocents com els passatges de ferocitat rítmica, i que acompanya el pletòric crescendo del final de concert. Els terrassencs són uns mestres rematant actuacions.

A quarts d'onze es va obrir l'última capsa de Pandora del festival: la que porta el segell del quartet barceloní Ósserp. El seu directe amplifica per mil la ferocitat que mostra en discos com Els nous cants de la Sibil·la (2023): és death metal amb actitud grindcore, afinacions intimidadores, compromís amb la precisió rítmica i dues guitarres que són dues fregidores funcionant a temperatures siderúrgiques. Ósserp és una banda que dona sentit al concepte de concert de mètal extrem executat amb rigor.

Ara com ara cal celebrar aquesta primera edició del festival Catalunya Triomfant. L'èxit convida a pensar en repetir l'any vivent, la qual cosa suposaria donar categoria de tradició a la Diada metàl·lica. En qualsevol cas, cal recordar que aquestes sis bandes, i moltes més, toquen sovint aquí (i algunes també en escenaris europeus), i que participen d'un circuit propi. Potser no necessiten cap reconeixement fora de l'àmbit del mètal, però és bo transmetre arreu la notícia del poder del mètal català.