L'osonenc que sovint es preguntava per què era tan amic de Johan Cruyff

TorellóCada 24 de març des de fa una dècada porta un ram de tulipes taronges a la porta de la casa de Johan Cruyff al Montanyà, als peus del Montseny. "Per recordar-lo, per estar amb ell una estoneta", afirma Josep Font (Aiguafreda, 1961). Fa uns dies la seva filla petita, de 13 anys, li va demanar al ChatGPT quins havien sigut els millors amics de Cruyff: en primera instància li va respondre Carles Rexach i Johan Neeskens, i al preguntar-li per Josep Font, el seu pare, li va contestar que era "un dels amics més íntims fora del futbol", "el gran amic de la vida". "És brutal. D'on collons treuen les coses?", assegura Font. La seva filla va escriure Cruiff i ell diu ChatGTP: cada època té les seves paraules, però hi ha noms que transcendeixen el pas del temps.

Font no oblidarà mai el primer cop que el va veure, per una "casualitat impressionant". El 1973 Cruyff acabava d'aterrar al Barça i el van convidar a la inauguració del restaurant del Montanyà, una urbanització que just naixia dins del municipi de Seva, a Osona. Valentí Leiro, empresari i promotor, li va regalar una de les primeres cases. En aquell àpat també van convidar el pare del millor amic de Font perquè era un gran amic d'Armand Carabén, una de les persones clau del fitxatge de Cruyff. I aquell home va portar al dinar el seu fill, en Rai, i el seu millor amic, en Josep. "Vam dinar a la mateixa taula", diu Font amb un somriure.

Cruyff va arribar al Camp Nou després de guanyar tres Copes d'Europa amb l'Ajax i una Pilota d'Or. Era l'ídol de tota una generació que se'n va acabar d'enamorar gaudint-lo com a blaugrana. "Era espectacular, amb una capacitat mental i una rapidesa a l'hora de pensar úniques. Era diferent de tots els jugadors actuals i encara més dels de la seva època. No tenia res a veure amb la resta. Era d'un altre nivell. Va ser el millor jugador de la seva època i és un dels cinc millors jugadors de tota la història. Són Maradona, Messi, Pelé, Di Stéfano i ell", explica.

La Lliga del 1974, la primera de tota una generació, va ser "una bogeria brutal": "Feia catorze anys que no guanyàvem la Lliga. En l'època de Franco era impossible, impensable". Va celebrar el 0-5 a la fonda Met Serra. "És on dormia la Carmen Sevilla quan venia a estiuejar", afegeix. Aiguafreda és des de fa un segle un gran lloc d'estiueig de Barcelona perquè està connectat a través del tren i perquè és en un entorn idíl·lic, però als 60 i 70 va experimentar un boom per les urbanitzacions i les segones residències i va doblar la població. Cruyff hi va trobar "tranquil·litat". Pau. "Com que la gent el coneixia tant, ningú l'empipava. Quan sorties a dinar o a sopar a Barcelona se li refredava el menjar perquè era una foto darrere una altra". Cruyff formava part del decorat del poble, com a jugador i encara més un cop retirat: al matí baixava a comprar el diari i el pa. La seva dona, la Danny, encara hi viu de maig a setembre.

Font es va fer soci del Barça amb catorze anys: quan es va posar a treballar de mecànic i va tenir diners per pagar-se l'abonament. Al principi era aprenent i cobrava unes 150 pessetes a la setmana, uns 90 cèntims d'euro. Va anar a la final de la Copa d'Europa de Sevilla, ara farà quaranta anys, "horrorosa", i a la de Wembley, "impressionant, indescriptible". El mateix 1992 o el 1993 va conèixer Cruyff en persona. La passió compartida pel golf va donar pas a un vincle personal "molt gran". "Érem com de la família". El Dream Team es concentrava sovint al Montanyà. "A vegades quan acabaven l'entrenament em trucava per anar a fer nou forats. Jo després tornava a treballar", explica.

Dinars a casa d'Emilio Botín

Havien anat per tot arreu, a més de tants partits al Camp Nou: de vacances, per esquiar i sobretot per jugar a golf. Per tot l'estat, per tota Europa. Va saludar i va sopar amb Bobby Charlton, Marco van Basten, Ruud Gullit, Gary Lineker o Andriy Shevchenko, a més de molts jugadors del Barça, i també amb Michael Douglas, Catherine Zeta-Jones o Kevin Costner, per dir alguns noms. "Sopàvem amb gent així i pensava: «On soc? Què faig aquí?». Són vivències impossibles de pagar amb diners", somriu. També recorda una visita a Severiano Ballesteros, a Santander, que va acabar amb un dinar a casa d'Emilio Botín. "Ens ho havíem passat molt bé", afegeix, rendit a la nostàlgia.

"Era molt ben parit, molt proper. Jo he sigut als seus entrenaments i no té res a veure el Johan entrenador i la persona fora del camp. Era increïble", emfasitza Font. "Molts cops li havia demanat a la Danny: «Com és que tenim aquesta relació? No puc entendre gaire l'amistat que tenim». Ella em deia que tota la gent que s'acostava a en Johan era perquè volia alguna cosa. Deia que els que et toquen l'espatlla són males persones perquè volen alguna cosa de tu".

L'últim record compartit és jugant a golf. Va morir pocs dies després, el 24 de març. "Les meves filles em veien plorar i em preguntaven què em passava", admet Font. Tenien tres i cinc anys. "Em va saber molt, molt, molt greu", escup amb un fil de veu. Diu que el va trobar i el troba molt a faltar. "Hi penso gairebé cada dia". Ja fa dies que té les tulipes encarregades. Ja han passat deu anys, però continua tan a prop com sempre, a cinc minuts en cotxe: les seves cendres descansen al Montanyà. "Quan surt per la tele les meves filles es tornen boges i criden «el teu amic, el teu amic»".