Els nostres pares o els vostres avis van seguir, a la manera d’abans, l’arribada de l’home a la Lluna, per la televisió, aquell juliol del 1969. En vam dir “l’home”, perquè fèiem servir el genèric per dir “la humanitat” o “l’ésser humà”, però també perquè els astronautes que van trepitjar-la eren homes. En recordem els noms i les seves paraules. Les de Neil Armstrong: “És un petit pas per a l’home però un pas de gegant per a la humanitat”. El coet es deia Apolo 11 (el nom del déu de la medicina i la bellesa masculina).
Dimecres els nostres fills i els vostres nets no van seguir, sense alè, la transmissió de l’enlairament de la nova arribada a la Lluna. Aquest cop serà un petit pas per a l’home i la dona, perquè la tripulació de l’Artemis II (nom de la deessa de la caça i de la castedat) la formen quatre tripulants, homes i dones, no només de raça blanca. O, en fi, no serà cap pas, perquè no la trepitjaran. N’han parlat a la ràdio de cap de setmana, però fa la sensació que “no ho sap tothom”, això. No és conversa de bar, de l’hora de sopar.
Potser és que ja hem perdut qualsevol capacitat de sorpresa. Potser és que som els gats, els nens i els vells els que ens sorprenem, els que tenim la sorpresa com una forma de vida. Els adolescents i els joves ho acaben d’oblidar i encara els falta molt per tornar-ho a aprendre. Potser és que vivim en un món on ja no ens sorprèn res. Sempre he pensat que la humanitat està obligada a la carrera espacial. Però no dubto que Donald Trump, a hores d’ara, ja està calculant quin resort farà allà dalt, amb el seu gendre de capatàs.
Dimecres hi havia una Lluna preciosa, rodoníssima, perfecta per plantar. Pensar que un coet s’hi dirigia m’esborronava en solitari, que és com m’esborrono sempre últimament. Vaig pensar en l’altra frase de Neil Armstrong: “La Lluna és un bon lloc per estar-hi. El recomano”.
