Hi ha imatges que tenen una càrrega simbòlica que perdura en el temps. Ha sigut inevitable pensar-hi durant el llançament de l’Artemis II, sobretot a partir de la retransmissió de la CNN. Fa poc més de quaranta anys, el gener del 1986, la cadena nord-americana de notícies només tenia sis anys de vida i el model de 24 hores d’informació contínua encara despertava dubtes. L’explosió del transbordador Challenger només 73 segons després del llançament va ser explicada en directe i va capgirar el relat periodístic que tenien previst. La tragèdia –amb la mort dels set tripulants– va passar davant de centenars de milers d’espectadors, i amb el desconcert i els dubtes dels mateixos informadors.
Quatre dècades més tard, la missió lunar de l’Artemis II anava acompanyada subliminarment del pes d’aquell accident per a unes quantes generacions.
Aquesta vegada, el presentador que conduïa la retransmissió era Boris Sanchez. L’acompanyaven Cady Coleman, una astronauta retirada de la NASA; Miles O'Brien, analista aeroespacial, i Pete Muntean, periodista de la CNN especialitzat en aviació. El compte enrere es mantenia en pantalla i estaven pendents de qualsevol contratemps. Mai es va citar la missió fracassada del Challenger, però el context i el suspens ens la recordava. “Confidence, but not too much confidence”, va remarcar el redactor expert per explicar la calma tensa. “Confiança, però sense excés de confiança”. Mentre els quatre comentaristes conversaven, la pantalla partida ens anava mostrant imatges de l’Artemis i dels seus tripulants a l’interior. Connectaven amb diferents punts del Kennedy Space Center de Florida, sobretot amb la zona de la grada del públic que seguiria el llançament a ull nu. El to informatiu, malgrat la tensió, era optimista i més aviat èpic. Van incloure entrevistes als grans divulgadors científics de la televisió nord-americana. Des de l’astrofísic Neil deGrasse Tyson, la veu més emblemàtica del cosmos, fins a Bill Nye, famós pels seus programes de pedagogia científica, passant per William Shatner, l’actor que va interpretar el Capità Kirk a Star Trek. Aquest últim va ser l’únic que va utilitzar el terme por i va parlar de la sensació de vulnerabilitat davant d’aquella missió.
Quan només faltaven deu minuts, la retransmissió va parar atenció a les veus de la sala de control i dels tripulants. La directora del llançament, Charlie Blackwell-Thompson, va incloure paraules d’una certa càrrega emotiva en els protocols de l’operació. No en va, era la primera dona de la història que assumia aquesta responsabilitat.
En el moment del llançament, amb l’enorme cuc de fum avançant pel cel, la CNN va optar pel silenci. Ni mitja paraula per valorar el que vèiem. El silenci atorga transcendència i és sempre una bona estratègia de precaució en cas d’una desgràcia. Un cop es va haver confirmat des de control l’èxit del llançament, la retransmissió va continuar en un context més relaxat i esperançador. Ens esperen uns quants dies d’imatges fascinants que influiran, en el futur, en la manera com percebrem la Terra i l’espai.
