L’aparició de la web anomenada Menjòmetre, que permet quantificar fàcilment subvencions i altres entrades de diner públic d’una empresa o entitat, ha generat algunes crítiques de mitjans periodístics. Se l’acusa d’afavorir els discursos populistes de l’extrema dreta i de crear confusió barrejant els naps de les menjadores amb les cols de les aportacions imprescindibles si es vol mantenir la cultura o el tercer sector. No em semblen crítiques infundades, però sí que trobo que és topar de morros amb els arbres tot buscant el bosc.
Tot i que en l’explicació tècnica del projecte s’hi diu en negreta que la puntuació obtinguda “no indica cap irregularitat, mal ús ni valoració moral sobre l'entitat”, és evident que un nom com menjòmetre convida a la demagògia i criminalitza les subvencions pel broc gros. Ara, dit això, l’aplicació s'hauria de veure com una eina útil en la qual el periodisme es pot recolzar per treballar-la i aportar-hi valor afegit, context i un enquadrament rigorós. L’ofici m’ha portat per altres viaranys del periodisme, però encara recordo, sortint de la facultat, a La Marxa d’Osona, llegint cada tarda l’edició impresa del Diari Oficial de la Generalitat, a veure si apareixia res prometedor entre tota la faramalla administrativa. Què hauria donat per poder fer cerques que sense haver de resseguir aquell infern de prosa burocràtica amb el dit i amorrat als fulls… Les aplicacions d’aquest estil permeten estalviar temps d’escombrar tirallongues d’anuncis oficials, sovint incomprensibles, per fer la veritable feina: contrastar i explicar-ho al ciutadà de manera honesta i precisa. Al final, el periodisme ha de remar a favor de la transparència, inclosa la pròpia, i assumir que la IA agilitza la feina però fa pujar l’autoexigència. Criticar el que, d’altra banda, és inevitable pot acabar semblant un exercici de corporativisme acomodatici i fer-nos acabar puntuant alt en el desmenjòmetre.
