Eureka! Per fi he trobat el desllorigador d’aquella cançó de Mecano que deia “Y ese algo que soy yo mismo es un cuadro de bifrontismo que solo da una faz”. José María Cano parlava de la premsa espanyola, específicament a l’hora de parlar d’economia. La marxa d’un país, des del punt de vista dels pèmpins, es pot expressar amb tantes xifres diferents que només cal triar l’adequada segons les flaques editorials de cadascú per poder pintar un quadre lluminós de Monet o un paisatge tenebrós de Caravaggio. A La Vanguardia, avui sonaven alegres violins per anunciar que “El dèficit cau al 2,2%, el més baix des de fa 18 anys”. En canvi, a La Razón vibraven els metalls més apocalíptics amb el titular “El deute públic va assolir el 2025 la marca històrica anual: 1,689 bilions”. Totes dues dades són correctes, però és evident que impacten de manera oposada en l’estat d’ànim.
Per bé que es tracta de dues magnituds diferents, en realitat totes dues expressen la bona marxa de l’economia. Si hi ha més deute públic és gràcies al fet que el PIB està creixent a bon ritme i això permet estirar-se una mica més en la despesa. Amb les dents serrades, La Razón acaba admetent que en termes percentuals la xifra està baixant. És la clàssica trampa dels valors absoluts, que també juga quan diu que Catalunya és la comunitat autònoma amb més deute: si mirem en percentatge de PIB, resulta que el País Valencià (40,7%) supera àmpliament el 28,2% català. Posar la xifra dels absoluts és absurd: les quatre amb més deute, oh sorpresa, són les quatre amb més població. Es tracta de donar solo una faz, com sempre. I en el cas de La Razón, si manen els socialistes o es parla de Catalunya, ha de ser la cara més antipàtica i grotesca. Com també van dir els Mecano, que ara descobreixo com a protopareumaquinistes, "no es serio este cementerio".
