És una mena de síndrome d’Estocolm de la premsa: les víctimes tendeixen a voler assemblar-se als seus botxins, a veure si per imitació s’estalvien la dalla que temen. En el seu intent de congraciar-se amb les noves generacions, el Washington Post fa dos anys que impulsa, amb diversos noms, el que en diuen "la tercera redacció". Se suposa que les dues primeres són les dedicades a la informació i a l’opinió –dos fronts que, en el periodisme anglosaxó, solen estar separats per un tallafoc més ample que el bigoti d’Aznar–, i que aquesta tercera correspondria a allò que solem anomenar creadors de continguts. S’afanyen a dir que els estàndards de rigor i verificació han de ser els mateixos, en una mostra clara d’excusatio non petita. És evident que els periodistes d’avui han de saber adaptar-se als nous formats audiovisuals i que hi ha personalitats de les xarxes ben capaces d’actuar amb mètode periodístic. Però que el diari ara s’infli a contractar gent resultona a les xarxes mentre li marxen periodistes reconeguts és, com a mínim, inquietant.
El problema del Washington Post, de fet, és l’aprimament del seu periodisme des que Jeff Bezos ha decidit congraciar-se amb Trump. I les ingerències de la propietat en la línia editorial per salvaguardar interessos econòmics més grans. En aquests últims dies, fins a una quinzena dels seus articles eren teletips d’agència. Es tracta d’una proporció inèdita, perquè aquest solia ser l’últim recurs d’un diari ben nodrit de corresponsals arreu del país i del món. Fer vídeos a les xarxes pot ser una bona manera de connectar amb nous públics i el Washington Post va ser pioner fa anys a TikTok. Però tot fa pensar que està buscant l’enèsim substitutiu que amagui de portes enfora l’afebliment de la redacció. Nova mala peça al teler d’una institució tocada, però esperem que no enfonsada.
