Enguany, el programa Signes dels temps de TV3 celebra els quaranta anys d’emissió. S’emet els diumenges al matí i aprofundeix en l’actualitat social i pastoral de l’Església catòlica. El títol fa referència a una expressió del Concili Vaticà II sobre el deure de l’Església d’estar atenta als canvis i les evolucions de la societat. Potser estaria bé que també fos TV3 qui estigués atenta a l’evolució de la graella, perquè, valgui la redundància, aquesta franja ha quedat una mica deixada de la mà de Déu. Cal dir que Signes dels temps és formalment correcte amb Montserrat Esteve al capdavant. Hi ha un cert esforç per donar-li una pàtina de connexió amb la realitat social. Els continguts s’ajusten a l’objectiu del programa, i està fet amb cura i professionalitat. Cal destacar la feina de postproducció per donar-li una relativa modernitat visual. Segur que satisfà les expectatives de la Conferència Episcopal, però aquesta centralitat del catolicisme i un enfocament amb un estil tan propi del catequisme no s’ajusten gaire a la funció d’una televisió pública.
El món és cada cop més plural. Conviuen diferents fes, les creences són cada cop més híbrides i els no-creients tenen formes més actives d’expressar-se espiritualment. La fe s’està desvinculant de les institucions i hi ha pràctiques que tendeixen a la individualització. Cal tenir present que l’Església catòlica ha anat perdent la seva autoritat moral. Malauradament, la religió encara s’utilitza com un pretext per justificar la conflictivitat social i política. Però el programa sembla aliè a aquesta complexitat, i si ho menciona és des d’aquell voluntarisme del “si Déu vol”.
No és que la televisió pública no pugui parlar de religió, de fe o d’espiritualitat. El problema és que a Signes dels temps se’n parla com si només se'n pogués parlar d'una manera. La religió es manté com a forma cultural i ritual, i no es pot obviar. Però potser s’hauria d’afrontar tot aquest tipus de reflexions des d’una perspectiva més a prop de la filosofia, com un espai més obert de formulació de preguntes, amb una mirada més crítica i on les formes de pensament no parteixin necessàriament de la religió i d’aquesta manera tan reverencial amb les institucions. No hi ha dissidència. Tot sembla enfocat a reforçar la jerarquia eclesiàstica. En el to i en el tipus de discurs estem més a prop de la catequesi que d'un relat contemporani sobre creences i espiritualitat. Que si el monestir de Poblet i el vincle amb els monjos, les converses amb monges benedictines, les tasques dels missioners... La societat ha canviat molt la seva relació amb la fe i la religió ja no ocupa el mateix lloc d’autoritat, però el programa en continua parlant com si fos així, i pot acabar resultant molt alienant per a l’audiència.
