Aquest dilluns, Crims aprofundia en el cas de l’assassinat d’una dona a Parets dels Vallès. El capítol es titulava Traïció, però era alguna cosa més greu. Carles Porta ho plantejava com un misteri: “Els Mossos sospiten de seguida que l’autor és el seu marit, però els familiars de la Jennifer no s’ho creuen perquè per a ells és com un fill més. ¿Estan equivocats els Mossos? ¿O estan equivocats els familiars?”. És inimaginable que Crims tracti un cas com una errada dels Mossos perquè lloar la seva tasca és part essencial de la sèrie. El seu material i testimonis són indispensables per al programa. Es tractava d’un cas de violència masclista, però com ja ha passat anteriorment a Crims, Porta no ho va verbalitzar. Era implícit. En tot el relat només es va pronunciar una vegada violència de gènere, perquè ho va escriure el mateix assassí en una carta per fingir la seva innocència i es llegia el text.
És incomprensible que el narrador omniscient, Carles Porta, que és la veu amb autoritat en la història, no hi faci èmfasi ni tan sols en tancar el programa. És un problema social amb moltes morts cada any al nostre país. No es pot eludir ni tractar com un cas aïllat. També és negligent no incorporar cap especialista en violència masclista per assenyalar conductes i patrons. A les veus expertes en la matèria no els agrada participar en emissions que tracten el tema com un entreteniment, però com a mínim hauria pogut servir per fer divulgació en un programa de màxima audiència. Com a televisió pública, TV3 no hauria de permetre aquesta mala praxi amb la violència masclista. Només, acabat el programa, van afegir un rètol amb el telèfon d’emergència per a aquests casos. Caldria posar llum a la foscor —perquè és un verdader misteri— en el motiu pel qual Carles Porta és tan reticent a mencionar-ho explícitament i vincular-ho a un problema social estructural. També grinyolava el relat policial, posant-hi més pa que formatge: “Ens deixa estupefactes”, “Ens quedem esglaiats”, “A pesar de l’emoció mirem de calmar-nos una mica i abaixar pulsacions”, “Ens va impactar molt”. La policia s’hauria de limitar als fets i no al drama. I assenyalar també la violència masclista. Crims, a més, queia en la típica imprudència de destacar les evidències un cop es confirma l’autoria del marit. Aleshores surt la germana dient que era molt gelós, que sempre li controlava el mòbil, que no la deixava sortir amb les amigues i que no li permetia vestir-se amb determinada roba. Però en el relat de Crims “era com un fill més” des de l’inici. Una pràctica periodística totalment desaconsellada pels experts. Vendre-ho tot plegat com una traïció familiar sí que feia esgarrifar. En el súmmum del cinisme, Carles Porta va tancar el programa subratllant que “la família de la Jennifer ens ha demanat que féssim el programa per recordar-la i perquè la seva filla Noa sàpiga què va passar”. Una manera d’espolsar-se la responsabilitat i tenir la barra de pintar-ho com un favor a la família. La petició no invalida el criteri professional. La violència masclista no és un espectacle.
