El novel·lista periquito obsessionat amb els drets dels futbolistes

BarcelonaAmb 17 anys, Jaume Sabaté (Badalona, 1947) es va veure obligat a deixar els estudis d’enginyeria electrònica per culpa de la pilota. A casa seva tenien un negoci de lampisteria, però com que jugava de defensa amb el Badalona a Segona Divisió i es feia un fart de viatjar amunt i avall, no tenia temps per als llibres. Corrien els anys 60.

“El futbol era molt diferent. Mira, recordo que al Badalona vaig tenir una lesió a la cuixa i el massatgista em va començar a fer fregues amb una ampolla buida d’Anís del Mono, que tenia relleu. «Què collons fas?», li vaig dir. I em va respondre que era l’inventor de l’anisoteràpia”, explica entre riures Sabaté. Aquesta és una de les anècdotes autobiogràfiques que apareixen a Misterios en el palco, l’última obra de l’exjugador del Betis i l'Espanyol, els dos equips de la seva vida, que s’enfronten aquest dissabte a Sevilla (18.30 h, Movistar+).

És una novel·la, la primera de Sabaté, ambientada en el futbol professional espanyol dels anys 70 i 80 que tan bé coneix. “Hi ha tripijocs immobiliaris, corrupció, apostes il·legals i assassinats”, afegeix l’exfutbolista català, que des que es va jubilar no para quiet: “Això de mirar la tele assegut al sofà o d’invertir a la borsa no va amb mi. Per això vaig començar a escriure. També vaig aprendre a tocar el piano”. Fa sis anys va publicar la seva primera obra, AFE: creación y nacimiento, en la qual relata el procés de fundació des de dins del primer sindicat de jugadors al futbol espanyol, nascut el 1978.

“Em van fotre hòsties per tot arreu”

“Tot va començar amb un porter de l’Atlètic de Madrid, un tal Zubiarraín, que no cobrava. Hi havia impagaments, existia el dret de retenció... i es va anar generant un descontentament generalitzat que va acabar amb la creació de l’associació de futbolistes, que defensava els drets dels jugadors”, exposa Sabaté, que llavors jugava al Betis i feia les funcions de delegat sindical a Andalusia, i es va convertir en un dels pioners que van aixecar l’AFE.

“Jo vaig estar present a totes les reunions des del principi; el Diario Pueblo, l’Abc, el Suroeste... em van fotre hòsties per tot arreu per ser sindicalista. Feia poc que havia mort Franco i les estructures encara eren franquistes”, desvela Sabaté, també protagonista a la primera vaga del futbol espanyol, el març de 1979. “Els partits de Primera i Segona es van ajornar una setmana. El Betis jugava contra el Múrcia i l’entrenador no em va posar de titular perquè el públic m’escridassaria de valent. Però resulta que es va lesionar el meu substitut i vaig haver de sortir després del descans. Tot l’estadi va començar a cridar-me i a putejar-me”, comenta l’exjugador badaloní, llavors acostumat a rebre insults i amenaces.

Un cigarro al descans d’una final

Poc abans, el juny de 1977, Sabaté va aixecar amb el Betis la primera Copa del Rei en democràcia després de 40 anys de dictadura –fins llavors, s’anomenava Copa del Generalíssim–. “Va tenir connotacions polítiques. Els mitjans donaven per guanyador el Bilbao, però com que ETA estava assassinant moltes persones, a la final la gent anava amb nosaltres”, revela el defensor, que va llançar el sisè penal d’una tanda eterna que va decidir el campió.

“Se’n van llançar 21 perquè l’àrbitre va fer repetir un penal a Chechu Rojo”. Va ser un títol molt especial per al Betis, el segon de la seva història, després de la Lliga del 1935, i el 2023 Sabaté va dedicar-li un llibre: Secretos de una final histórica. La primera Copa del Rey. “És una obra que retrata el que vam viure els jugadors, amb vivències en primera persona. Una de les coses que explico és que a la mitja part un company d’equip es va fumar un cigarro al lavabo”, descriu Sabaté, que va jugar més d’un centenar de partits a Primera Divisió.

Els primers van ser amb l’Espanyol, que l’havia fitxat del Badalona l’any 1965 després de convèncer Ladislau Kubala, tècnic periquito, en una prova que li van fer a l’Estadi Olímpic. La mili, que el va obligar a marxar cedit al Lleida i a l’Olot, i una enganxada amb el preparador José Emilio Santamaría van evitar que es fes un lloc a l’equip del seu cor.

Retornat d’Andalusia, el 1980 va penjar les botes al Badalona, i poc després va traslladar-se a Ripoll per dirigir una sucursal bancària i fer d’entrenador a l'equip del poble, de Primera Regional: “Van ser les meves pràctiques per treure’m el títol”. El polifacètic Sabaté va passar per les banquetes de Badalona, Sant Andreu i l’Hospitalet abans de demanar-se una excedència al banc per entrenar l’Espanyol la temporada 1991-92. Va estar deu partits al capdavant del primer equip blanc-i-blau i, reemplaçat per Clemente, va tornar a treballar fins que es va jubilar i va fer-se escriptor.