La cara més fosca de la Costa del Sol: "És l'ONU dels càrtels de la droga"

Marbella / Màlaga / FuengirolaLa primera escena de la pel·lícula s'ubica en una piscina enorme en forma de guitarra envoltada de para-sols, palmeres, cambrers servint còctels tropicals a banyistes que floten de tranquil·litat. Sona una cançó –de les animades– de Julio Iglesias i alguns ballen. La càmera avança lentament fins a fixar-se en una taula concreta. S’hi asseuen dos homes amb posat seriós. Un d'ells és un advocat reconegut a la zona. L’altre és el client, un narcotraficant poderós. Parlen de droga. El cinema ha repetit aquesta escena en desenes de pel·lícules de mafiosos, des de Scarface fins a El padrí. Però aquesta escena és real i la va viure un advocat a l'hotel Hard Rock de Puerto Banús fa uns mesos. Ara és un dia qualsevol de gener i l'hotel està pràcticament buit. A fora plou i tres estrangeres caminen amb barnús pel hall. Hi ha una recepció per a vips i una per a gent normal. S'hi exposen jaquetes de Michael Jackson i guitarres de Jimi Hendrix.

"La Costa del Sol és el Wall Street del crim organitzat", diu Juan José Gómez Millán, un policia nacional retirat que ha dedicat 30 anys de la seva vida a lluitar contra el narcotràfic. A Marbella, les reunions no són en oficines amb vistes a un skyline de gratacels, sinó en piscines d'hotels, en reservats de restaurants o discoteques i en centres comercials. Un altre advocat explica que un dia va presenciar com tancaven tot un centre comercial de la zona només per una reunió entre dos narcos. També han arribat a tancar prostíbuls. A Marbella els diners es compten en quilograms de cocaïna, i no en pantalles que mostren gràfiques de valors que pugen i baixen. En el fons, l'únic que uneix Marbella i Wall Street és que, si vols ser important, hi has de ser. "Si vols ser algú en el món de la droga, has de ser a la Costa del Sol. Som l'ONU de la droga", diu un alt comandament de la Policia Nacional de la zona.

Parla de les Nacions Unides perquè la Costa del Sol, de la mateixa manera que rep turistes de totes les nacionalitats, també acull càrtels de tots els racons del món. Anglesos, irlandesos, turcs, suecs, russos, xinesos, marroquins. I no són camells de barri ni petits productors de marihuana. "Són narcos potents a nivell mundial. Són a la Costa del Sol, però l'àmbit d'actuació és tot Europa", insisteix la font policial. Les màfies instal·len a la Costa del Sol alguns dels seus "lloctinents" més importants. Tallen el bacallà des de mansions blanques amb vistes al mar. Conduint per la carretera que ressegueix la costa i uneix ciutats com Marbella i Fuengirola, costa veure penya-segats que estiguin nets de cases o urbanitzacions. Normalment els narcotraficants busquen punts alçats per poder ocultar-se sense deixar de tenir vistes panoràmiques del Mediterrani. "Hi són, però no els veus", explica un altre comandament de la Policia Nacional.

"Gairebé és impossible fer-hi front"

A les classes de l'acadèmia de policia de Màlaga solen fer sempre el mateix símil: hi ha un elefant a l'habitació, i es diu narcotràfic. L'elefant "va creixent", i ja és tan gros que és "gairebé impossible fer-hi front". L'elefant del narcotràfic, admeten comandaments de la policia, s'ha infiltrat en les estructures policials. "Ni triplicant els efectius podríem lluitar contra ells", accepten. El narcotràfic no només s'ha d'entendre com un grup de persones que reben droga i la mouen, sinó com una empresa. Com una multinacional del delicte. "Són com empreses de l'Íbex-35, els diners no són mai un problema per a ells", continuen les fonts policials. Aquests diners els permeten comprar-ho tot, funcionaris i policies, però també ressuscitar després d'un operatiu que els ha escapçat o d'una guerra amb una banda rival que els ha debilitat.

I encara que la policia multipliqués per deu els seus esforços, les lleis canviessin i fossin més dures, i molts altres futuribles, seria molt difícil esborrar la petjada del narcotràfic a la Costa de Sol. Ho seria perquè està en un lloc privilegiat, i no només perquè els narcos poden prendre el sol i jugar a golf. Marbella és a una hora en cotxe del port d'Europa amb més intervencions de cocaïna, el d'Algesires. També es triga una hora en llanxa per navegar des del principal país que produeix haixix, el Marroc, fins a la Costa del Sol, on el mar s'expandeix per més de 150 quilòmetres de sorra. I Marbella també és a tocar d'un dels principals productors de marihuana de l'Estat com és la zona de Granada –que conjuntament amb Girona i Ciudad Real són les principals productores d'Espanya–. Andalusia s'ha convertit en un paradís per als turistes que busquen tranquil·litat, però també en un refugi ideal per als narcotraficants que volen dominar la porta sud de la droga a Europa.

La costa de la droga

Les dades demostren que el sud d'Espanya està profundament marcat per la petjada del narcotràfic. La província de l'Estat amb més detencions per cada 100.000 habitants de delictes vinculats al tràfic de drogues és Ceuta. Després ve Granada, seguida de Cadis i de Màlaga. Andalusia és el territori d'Espanya amb més cocaïna decomissada –dobla els registres de Catalunya–. També lidera, amb molta diferència, el rànquing d'haixix, i fins i tot el de marihuana. "Això no és la Costa del Sol, és la costa de la droga", comenten dos agents de la Policia Nacional que lluiten contra el narcotràfic. Expliquen que col·laboren constantment amb els Mossos d'Esquadra, ja que Andalusia i Catalunya són dos vasos comunicants: la droga que es negocia a Andalusia –o que entra per l'estret de Gibraltar– acabarà passant, tard o d'hora, per Catalunya a través de l'AP-7. La conversa té lloc en un bar pròxim a la comissaria de Fuengirola en un dia assolellat de gener.

El dia abans, però, els carrers d'aquesta ciutat a tocar de Marbella eren rierols d'aigua per on caminaven alguns veïns que no viuen acostumats a la pluja intensa. En un altre bar, tampoc gaire lluny de la comissaria, s'hi asseu Juan José Gómez Millán, que fa pocs mesos que s'ha jubilat després de tota una vida lluitant contra el narcotràfic. Té la visió d'un agent de l'autoritat que ha vist de tot, però també la d'un veí de la Costa del Sol que ha vist com el seu poble s'omplia de desconeguts forans. La primera pregunta que li fem és quins càrtels de la droga estan més forts a Marbella. I en la primera resposta ja deixa anar un somriure: "Uf, aquí els tens a tots". Els Kinahan, la temuda màfia irlandesa; els italians, provinents de les màfies més antigues de Sicília i Nàpols; els russos, tot i que cada cop es deixen veure menys –"Però ser-hi, hi són–. I els clans dels Balcans, els marroquins de l'haixix i els mexicans, que, per sort, encara no han portat fentanil a Espanya. "Però arribarà", sentencia un comandament policial. Ara, de fet, en el món dels clans de la droga són temps canviants.

Barreja i nous elements

La globalització que ha portat vols directes d'una punta a l'altra del planeta i productes directament de la Xina a la porta de casa teva en dos dies també ha fet que els narcotraficants de tot el món es coneguin, facin negocis i es barregin entre ells. Cada cop és més freqüent, per exemple, que els grups criminals estiguin formats per persones de diverses nacionalitats. O que un grup s'encarregui de recollir la cocaïna, l'altre de guardar-la i un tercer de moure-la. "Hi ha pastís per a tots", comenta Gómez Millán. De fet, fins ara ha existit una certa diplomàcia. Queden lluny els temps en què els narcotraficants acudien a les festes de Jesús Gil i eren acceptats com uns membres més de la classe alta de la Costa del Sol. Els interessava saber què es movia i ser uns més en el món del luxe de Marbella. Ara els narcotraficants viuen més amagats, però fins fa poc existien certs pactes de no-agressió. El canvi de paradigma ha arribat amb l'aparició de nous càrtels, com la Mocro Maffia holandesa i sueca o els turcs, unes bandes que ja han deixat també empremta a Catalunya. Són més violents, han pujat les execucions i han trencat una mena de pau tensa que es vivia des de feia anys.

El mateix passa amb la policia. Fins ara també existia aquesta certa diplomàcia. "No ens agredeixen per mantenir el clima de pau", explica un alt comandament de la Policia Nacional. Els últims anys això també ha començat a canviar. El de la droga és un cercle perillós. Un peix que sovint es mossega la cua quan un membre d'una màfia entra a la presó i, en lloc de sortir-ne rehabilitat, en surt reforçat. "A la presó encara es formen més i coneixen més gent. No saben fer una altra cosa i no tenen por de res", comenten dos agents de la Policia Nacional de Fuengirola. El principal temor l'exposa un alt comandament policial de la zona, que admet que la droga, els càrtels i les màfies poden acabar "desestabilitzant un país".

La maquinària del blanqueig

Mentre s'acaba el cafè i de tant en tant deixa anar que la Costa del Sol no és això, que realment hi fa sol la major part de l'any, el policia retirat Gómez Millán es posa nostàlgic. Recorda la detenció d'Alexander Ivanovitx Malixhev, un dels grans noms de la màfia russa de Sant Petersburg als anys noranta, que va acabar vivint a la Costa del Sol i va ser detingut el 2008 en un xalet de luxe de Frigiliana, a Màlaga. O l'arrest de Sergejus Beglikas, un lituà que anava amb cadira de rodes i liderava des d'una mansió de Marbella un càrtel de la droga que guanyava 350 milions d'euros a l'any. Aquest segurament és un dels elements més importants per entendre els càrtels de la droga, que són una màquina de fer diners.

Les diverses fonts policials contactades durant el viatge a la Costa del Sol expliquen que els narcotraficants són amants del luxe. El mateix advocat que al principi s'asseia en una taula de l'hotel Hard Rock de Puerto Banús, fa pocs mesos va rebre una trucada d'un client vinculat al món de la droga. "Vine, que vull anar a una exposició de cotxes d'un amic", li va comentar. Hi havia 50 cotxes de luxe, des d'un McLaren fins a un Ferrari, observats de prop per persones que prenien cava i duien rellotges de 400.000 euros i cadenes d'or.

Tot i que és el més freqüent en l'imaginari col·lectiu, estan quedant enrere els temps en què els narcotraficants tenien milions i milions d'euros en efectiu, en caixes fortes o en llocs inimaginables. "Els narcos s'han adonat que és tan important donar recorregut als diners que tenen com guanyar-los", exposa el mateix advocat. És a dir, saben que blanquejar és tan important com traficar. I, molts cops, això també vol dir pagar impostos i tenir negocis amb una aparença totalment legal.

Els agents de Fuengirola recorden uns traficants que van detenir que tenien una empresa de rentar cotxes. Què deien els comptes de l'empresa? Que guanyaven molts i molts diners. Què passava quan t'arribaves a la seva empresa? Que netejaven un cotxe al mes. Hi ha hagut narcos russos que han comprat hotels i han declarat que cada dia de cada mes totes les habitacions estaven plenes. Hi ha hagut traficants que han comprat participacions de fons voltor per vendre i comprar edificis, que han regentat bugaderies i bars que, sorprenentment, estaven tancats.

De fet, la ubicació de la Costa del Sol també és important per entendre el blanqueig. Per exemple, està a tocar de Gibraltar, que pot arribar a funcionar com un paradís fiscal, segons afirmen fonts policials i lletrades. Que els narcos busquin paradisos fiscals exòtics per ocultar les seves fortunes és el pa de cada dia, afirmen les mateixes fonts. Per aconseguir-ho, tenen advocats –no és el cas del lletrat amb qui ha parlat aquest diari– que creen entramats societaris complexos. I, per acabar, s'ha de tenir en compte la màfia xinesa. Sovint oculta, difícil d'enxampar, però present en el blanqueig de capitals de molts clans de la droga.

Els inicis

Que tot això passi a Marbella, però, no és ni nou ni recent. Des del segle passat que les platges de la Costa del Sol s'han convertit en l'amagatall de fugitius. Primer, acabada la Segona Guerra Mundial, diversos nazis es van ocultar a Marbella per passar desapercebuts –i més en una època en què a Espanya ja governava la dictadura de Francisco Franco–. També van descobrir la Costa del Sol alguns dels lladres del tren de Glasgow, que es va endur un botí de 2,6 milions de lliures del tren postal Glasgow-Londres l'any 1963. Un dels seus membres, Charlie Wilson, va acabar vivint en una gran vil·la a Marbella, on va ser assassinat a trets l'any 1990. El motiu del crim? Una disputa de drogues.

Juan José Gómez Millán explica que el boom urbanístic de la zona va ser entre els anys 60 i 70, i molts dels terrenys van anar a parar a mans de lladres i malfactors. Ell ha viscut en primera persona com als anys 70 ja aterraven a la Costa del Sol membres de la Cosa Nostra, la màfia siciliana per excel·lència, i la Camorra, els seus homòlegs napolitans. Venien per "blanquejar diners" i controlar el pas de drogues del Marroc i pel port d'Algesires. No van trigar a arribar altres mafiosos provinents d'Anglaterra i Holanda. I, uns anys després, els russos van començar a comprar parcel·les i parcel·les.

Sense la història de Marbella i la Costa del Sol no es pot entendre la infiltració total del narcotràfic en la societat. Tenen els seus terrenys, les seves urbanitzacions, els seus bars, els seus hotels, els seus policies comprats, els seus socis i els seus rivals. La llengua estrangera no només significa turisme. Sempre hi ha hagut convivència i una certa acceptació, però ara la droga no només porta mansions, rellotges i cotxes, sinó també tirotejos, guerres i assassinats.

És habitual que en les pel·lícules, després de l'escena a la piscina disfressada de paratge tropical, un cop acaba la reunió entre el narcotraficant i el seu advocat de confiança, esclati un conflicte entre bandes rivals, un bany de sang en el qual el protagonista perd amics i familiars, però acaba guanyant el pols i convertint-se en el narco més poderós de la zona. De nou, això no només passa a les pel·lícules. Ara a la policia li preocupa, i molt, la sensació que els nous narcotraficants hagin perdut la por a tot.