Israel, fora de control al sud del Líban

BeirutIsrael avança Líban endins cap a la regió del riu Litani, situat a uns trenta quilòmetres de la frontera, i sobre el terreny la sensació és clara: no hi ha res que l'aturi. Les ordres d'evacuació, els bombardejos i el moviment de tropes dibuixen una realitat que ja no s'amaga. El sud del Líban es buida mentre s'instal·la, a poc a poc, un control que ningú ha declarat, però que ja s'imposa.

Enfront d'aquest avanç, Hezbollah continua combatent. Llança coets, utilitza drons, manté el front obert. Però no aconsegueix frenar la progressió israeliana. “Pot colpejar, però no bloquejar”, resumeix Michel Khoury, militar retirat. Aquest desequilibri marca el moment actual. Israel actua amb llibertat operativa; Hezbollah respon dins de límits. La dissuasió mútua que durant anys va definir la frontera ha deixat de funcionar. “Si Israel decideix avançar, Hezbollah no té com impedir-ho completament”, sosté.

L'exèrcit libanès, que després de la guerra del novembre del 2024 s'havia desplegat al sud, es retira ara de posicions clau, incloses zones com Marjayoun. No hi ha enfrontament directe, el que hi ha és abandó. Falta de mitjans, falta de marge, falta d'opcions. L'exèrcit no pot enfrontar-se ni a Israel ni a Hezbollah sense posar-se en risc. “És una institució dissenyada per evitar el col·lapse intern, no per lliurar una guerra en dos fronts”, matisa Al Khoury.

Aquest límit ja existia després de l'alto el foc del 2024. Llavors, el desplegament militar i l'intent del govern de reafirmar la seva autoritat semblaven obrir una possibilitat. Per primera vegada en anys, l'Estat intentava recuperar terreny i marcar distància amb Hezbollah. El govern de Nawaf Salam i el president Joseph Aoun van apostar per una estratègia progressiva sobre el monopoli de les armes sense provocar una confrontació directa. Però allò va durar poc.

Hezbollah mai es va desarmar. Va conservar la seva infraestructura militar, va mantenir finançament i va adaptar la seva estructura cap a un model més flexible, basat en unitats disperses i capacitat de guerra asimètrica. “La idea que Hezbollah podia ser desmantellat en pocs mesos era irreal”, afirma Mohamad Obaid, especialista en el moviment proiranià. “No és només una milícia. És un sistema híbrid com a organització armada, actor polític i xarxa social profundament arrelada”.

L'arrelament de Hezbollah

Aquest arrelament, sens dubte, és clau. Hezbollah continua comptant amb suport significatiu en amplis sectors de la comunitat xiïta. En àmplies zones del país, especialment al sud i a la vall de la Bekaa, continua sent més que una força militar. Hezbollah és present en la vida quotidiana, supleix mancances de l'Estat i manté una relació directa amb la població. Per això, qualsevol intent de desarmament per la força hauria estat explosiu. “L'estat libanès no té la capacitat coercitiva per imposar la seva autoritat en aquestes zones sense desencadenar una crisi major”, afegeix Obaid.

El govern ho sap, i l'exèrcit també. “Si els militars intentessin enfrontar-se a Hezbollah, no seria només un xoc militar, seria un problema intern molt més gran”, assenyala Khoury. “I això és una cosa que ningú al Líban vol repetir”. Així, mentre l'estat evita aquest escenari, Israel avança. A mesura que les seves tropes s'acosten al Litani, Hezbollah es veu obligat a replegar-se i reorganitzar-se més al nord. “No desapareix, però cedeix espai. Guanya temps, però perd terreny. I en aquest moviment, la guerra canvia de forma”, explica Obaid.

I en aquest context, l'altre element de força, la Força Interina de Nacions Unides (FINUL) tampoc actua ja com a fre. Ha rebut l'impacte de trets, amb baixes entre les seves files, i es limita a observar. La seva presència, que durant anys va servir de coixí, ja no té pes sobre el terreny. La missió dels cascos blaus, atrapats entre dos focs, sembla haver arribat a un final prematur.

L'ocupació israeliana ja és un fet

Sense exèrcit nacional desplegat, sense força internacional efectiva i amb Hezbollah actiu, però limitat per detenir l'avanç israelià, el sud queda obert. I aquí entra l'element clau: ningú està establint límits. “Israel està redibuixant la situació sobre el terreny”, apunta Obaid. “I ho fa sabent que no hi ha una pressió que ho obligui a parar”.

Israel ha deixat clar que vol controlar el territori fins al Litani. I, ara com ara, no troba obstacles reals. Els Estats Units li dona suport. Europa reacciona, però sense conseqüències, i l'ONU observa. “Amb cada crisi, es recorre a l'argument del capítol VII [de la Carta de les Nacions Unides, que preveu l'ús de la força i l'acció coercitiva internacional per restablir la pau] amb finalitats polítiques. Així va ocórrer el 2006 i de nou el 2023-2024”, observa una font diplomàtica occidental, que considera que tal escenari no s'ha contemplat.

Les conseqüències són visibles. Més d'un milió de desplaçats, pobles buits, infraestructures destruïdes. Comunitats que havien tornat després de la guerra del 2024 tornen a marxar. Cada avanç amplia la zona inhabitable. L'estat libanès, afeblit per anys de crisis, amb prou feines pot respondre. Depèn d'ajuda externa, intenta gestionar l'emergència, però no controla la situació.

En aquest context, l'ocupació deixa de ser una hipòtesi. No s'anuncia ni té una línia clara o una data oficial, però es consolida com una realitat amb cada evacuació, cada posició presa i cada zona a la qual ja no es pot tornar. I el Líban, atrapat entre la impossibilitat d'enfrontar-se a Hezbollah i la incapacitat de frenar Israel, torna a quedar al mig.