Cada any "tres nois de cada classe" sucumbeixen a la "fascinació" del narcotràfic

Barbate / Chiclana de la Frontera (Cadis)Les ones virulentes colpegen l’espigó. És negra nit. Una nit plujosa i freda d’hivern. Al Bar del Chechu, a l’entrada del port de Barbate, joves i veterans desafien el temporal fumant i escurant la cervesa. La majoria ja no viuen de la mar, però la mar els crida. Un cotxe de la Guàrdia Civil passa lentament per davant del bar. Mirades de desconfiança dels uns i els altres. Poques hores després, a l’alba, la policia tornarà al recinte portuari. Una narcollanxa s’hi ha refugiat una estona per evitar el sacseig rabiüt de l’aigua. Les gomes dels narcotraficants busquen refugi als ports de la zona mentre esperen el seu moment.

El Jesús és un dels pocs d’entre la clientela del Bar del Chechu que té vaixell propi, una petita embarcació esportiva per pescar calamar. Li va millor que al seu company de tertúlia, el Tomás, un pescador a punt de jubilar-se que ha patit en pròpia carn la decadència del sector pesquer local. Tots dos han conviscut tota la vida amb els narcotraficants que introdueixen haixix des del Marroc a través de les platges gaditanes. Barbate és, conjuntament amb la costa de Huelva i amb Sanlúcar de Barrameda i Chipiona –tots dos també a Cadis–, l'epicentre de l'activitat del narcotràfic al sud d'Espanya. El Jesús rememora el dia que se li va apropar una narcollanxa a alta mar. "Pensava que em clavarien un tret", assegura entre rialles. En realitat van demanar-li un carregador de mòbil. Massa hores d’espera. "Les gomes poden estar setmanes a alta mar esperant", expliquen.

Les semirígides dels narcotraficants formen part del paisatge que la Maria coneix des del 2020, quan va arribar a Espanya des del Brasil. Quan el mar s'enfada les embarcacions busquen recer a prop del port, amb la proa mirant a l'horitzó per si la policia surt a empaitar-los. "Hi poden estar tres o quatre dies", assenyala mentre passeja el seu gos Pietro pel passeig marítim. No és un fenomen nou. L'Antonio fa sis anys que està jubilat després de tota una vida combatent el crim organitzat com a policia local de Barbate. A la mateixa platja on ara vagareja sense pressa, aprofitant la treva que ha ofert el temporal, s'hi va passar moltes hores vigilant el moviment dels narcotraficants, fins i tot perseguint una descàrrega d'haixix en ple passeig marítim. Fa una dècada no era estrany que els narcotraficants descarreguessin els fardells sobre la sorra plena de banyistes. Se sentien impunes.

A la mateixa platja des d'on unes hores abans es contemplava la narcollanxa, un grup d'adolescents juguen amb una pilota de rugbi. Són alumnes de l'IES Torre del Tajo i fan educació física sobre l'immens pati que és la platja de Barbate. L'Iván és el seu professor, fa 26 anys que es dedica a l'educació i parla sense embuts sobre el narcotràfic davant dels alumnes. Cada any "dos o tres de cada classe" sucumbeixen a la "fascinació" del narcotràfic. Quan els interpel·la, alguns l'hi neguen, avergonyits. D'altres, en canvi, ho accepten resignats. "Què vols que faci?", li confessen al professor. Per a alguns és el que han vist sempre. Per a d'altres és l'única sortida possible.

"El company de classe porta un iPhone, va en moto i té una cadena d’or, i les nenes li van al darrere. Quan guanyes diners fàcils i vius al límit, acabes enganxat", relata Paco Mena, la veu més visible de la lluita contra el narcotràfic al Camp de Gibraltar des de l'associació Alternativas. La Carmen i l'Alicia tenen coneguts de la seva edat –24 anys– que es dediquen al negoci: "Són els que tenen motos, han comprat terrenys i cases sent molt joves. Són els més fanfarrons i alguns ho van explicant sense complexos", diuen. Totes dues coincideixen amb les estadístiques de l'Iván. A cada promoció "tres o quatre" nois hi cauen i abandonen els estudis. "Els hi diem «picapuertas», perquè un dia o altre la policia pica a la seva porta", relaten les dues amigues.

Tots acaben a la presó perquè un cop "entres al món de la droga ja tens cadena perpètua", sentencia Tomás Pacheco, un dels pocs armadors de Barbate que resisteixen. El Fran n'ha conegut molts. Té una empresa de peix i en subministra a la presó de Puerto III, on sovint passa una estona parlant amb els que eren els seus veïns i han acabat entre reixes. "Són pobres xavals, i la majoria se'n penedeixen; el problema és que aquesta joventut no té oportunitats", denuncia amb indignació, molt molest amb el paper que hi juguen les administracions.

De fet, fa trenta anys que passa. Als anys 90 Barbate era un municipi ric que vivia de la pesca. Llavors hi havia més de 200 vaixells solcant el mar, mentre que ara són només una vintena. Molta gent va quedar-se sense feina i les màfies –que ja utilitzaven alguns pesquers per introduir l’haixix des del Marroc– ho van aprofitar oferint "diners fàcils" als mariners, perquè coneixien molt bé les dificultats d’aquelles famílies, ja que moltes eren veïnes seves. "La gent no tenia estudis, què els era més fàcil? El narcotràfic", argumenta Pacheco, per a qui Barbate s'ha convertit en un municipi "abandonat".

L'atur estructural de finals dels 90 i la falta de recursos de l'administració pública per combatre el narcotràfic van adobar el terreny perquè les màfies es fessin fortes. "La deixadesa feia que la policia no estigués ni equipada, no cobraven ni les nòmines", denuncia l'alcalde, Miguel Molina. Pacheco va més enllà. No hi ha voluntat política pel que representa aquest negoci per a moltes famílies: "No s’erradica perquè les autoritats no ho volen, és una economia submergida molt important". I és que molta gent viu directament o indirectament de la droga. "Les organitzacions són d'aquí, és la seva zona de confort. En molts pobles o barris tenen el suport de la gent, perquè són els benefactors del barri", argumenta Mena. Un dels exemples històrics va ser Antón Vázquez, el gran narcotraficant de Barbate durant els anys 90, de qui la llegenda narra que es passejava pel municipi acompanyat d'una cria de lleó. "Gràcies a mi la gent no passa fam", deia Vázquez, desaparegut fa anys i a qui la policia situa al Marroc.

Llavors la droga era cosa d'espanyols. Les organitzacions locals anaven al Marroc a buscar l'haixix i el transportaven fins a la Península. Fins que els productors van entendre que els era més rendible completar ells mateixos el circuit. D'aquesta manera, les organitzacions marroquines instal·lades a totes dues bandes de l'estret de Gibraltar cobren per quilogram passat i es queden amb el "valor afegit" que implica portar la droga a la costa gaditana. Són molts més diners. Centenars de milers d'euros.

L'estigma

La pressió policial al Camp de Gibraltar va provocar que el narcotràfic orientés la seva activitat cap a la costa oest gaditana i Huelva. El 9 de febrer del 2024 el focus va situar-se sobre Barbate després que una narcollanxa envestís una embarcació de la Guàrdia Civil i matés dos agents. Això va fer créixer l'estigma que el municipi arrossega des de fa anys. Les històries no s'acaben. Nens que amb 14 anys arreplegaven els fardells d'haixix amb quads a la platja, o els pescadors que recollien paquets surant en alta mar pensant que ningú se n'assabentaria i els narcotraficants van acabar trucant a la porta de casa seva. La vigilant portuària que ha alertat sobre la presència de la narcollanxa a primera hora de l'alba ho confessa: "Als meus fills no els portaria a viure a Barbate perquè no sabrien què fer i podrien acabar en aquest món". Els habitants de Barbate, que esperen que el turisme revifi el poble en un futur, conviuen amb aquesta empremta: l'ombra de la droga sempre plana sobre el municipi. Tot i això, reivindiquen la seva terra amb orgull i també la seva gent. L'Iván es nega a claudicar. "Aquí també tenim enginyers, gent fins i tot treballant a la NASA", pregona el docent.

A principis del 2007 la policia va fer un operatiu important contra el narcotràfic que operava a Barbate. Es van detenir una cinquantena de persones i el cas el va assumir el jutjat mixt de Barbate, l'únic que hi ha, que porta tant temes penals com civils. Setze anys més tard, el cas s'arxivava per prescripció. La maquinària judicial s'havia col·lapsat, incapaç de donar resposta a la magnitud de la causa. Els advocats dels narcotraficants, de manera organitzada, bombardegen els jutjats amb recursos i escrits per enterrar els jutges en paperassa i alentir el procés. Això ha convertit Barbate en un destí poc agradable per als magistrats. Ningú hi vol treballar.

A més, tal com explica Mena, els criminals han aconseguit que les baules més baixes de l'estructura assumeixin les penes quan els enxampen. "Quan els agafen amb 5.000 kg diuen «és meu». Saben que si ho fan l’organització els protegirà: tant a la família, que no els faltarà res, com a ells, que tindran les millors defenses. I quan surtin de la presó amb el tercer grau, tindran una oferta de feina", relata Mena, que planteja un altre element important en la lluita contra el crim organitzat: les baixes condemnes que fixa la legislació espanyola. "A Gibraltar no hi entra ni una embarcació amb droga, perquè les penes són altíssimes. A Espanya són laxes. Si una persona guanya 35.000 euros treballant i un narcotraficant li diu «Jo en una nit m'enduc 180.000 euros, i si em tanquen a la presó aquests diners seguiran sent meus», l'home es pot preguntar si val la pena provar-ho", argumenta el president d'Alternativas.

Una escena comuna

El que passa a Barbate i els seus 25 quilòmetres de costa es repeteix en molts punts de la geografia sud d'Espanya. Al poblat de Sancti Petri, a Chiclana, l'Andrés i el Francisco observen una narcollanxa atrapada a la platja. Està abandonada. Com tantes altres que acaben arrossegades pel furient onatge fins a la costa. Fa setmanes que està embarrancada a la sorra. "Quan la cosa es complica, renuncien a la narcollanxa", relaten tots dos, immunes davant de les fortes ratxes de vent que castiguen la zona. Viuen a tocar del mar i el narcotràfic és present en el seu dia a dia. Quan surten a la mar per pescar es creuen amb les semirígides que esperen pacients el moment d'apropar-se a la costa per descarregar la mercaderia. També s'han trobat fardells d'haixix a la platja. "Millor ni acostar-t'hi", adverteix l'Andrés. "Aquells d'allà són petaqueros", diuen amb discreció mentre assenyalen un grup de joves. Els petaqueros són els que subministren benzina a les narcollanxes. La droga ha destrossat molts dels seus amics. Alguns són a la presó, d'altres han mort. "Un amic va guanyar molts diners dedicant-se al narcotràfic, però s'ho gastava tot en drogues i prostitutes, i va morir", relaten amb naturalitat. La vida a Chiclana i Barbate, a Sanlúcar i Chipiona, no s'entén sense la remor de fons de les narcollanxes i els diners temptadors del narcotràfic.