Hi ha realitats que incomoden. No perquè siguin noves, sinó perquè ens recorden allò que preferim no veure. El sensellarisme n’és una. No és una anècdota urbana ni un paisatge inevitable; és el símptoma d’una fallida col·lectiva, d’una societat que ha normalitzat que hi hagi persones que no tenen on dormir. I, encara més greu, que ha començat a dissenyar espais perquè no hi puguin ser.
L’arquitectura hostil, bancs amb separadors metàl·lics, superfícies inclinades, cantonades plenes d’obstacles, és la metàfora perfecta del nostre temps. No resol res, però amaga. No cuida, però expulsa. No dignifica, però ordena. Ordena la misèria fora del camp visual. La fa invisible. Com si invisibilitzar fos una política social.
Fa pocs dies vaig anar a l’aeroport de Barcelona-El Prat, que, recordem-ho, té governança pública. Allà s’hi ha instaurat un control d’accés a les zones obertes al públic. Et demanen si tens un vol o si hi vas a esperar algú. Formalment és una mesura d’organització. Materialment, és un filtre per impedir l’entrada de persones sense llar, entre d’altres. Lluny de posar tots els esforços en buscar solucions estructurals, s’opta per evitar que el problema es vegi. Administrem la incomoditat en lloc de governar la complexitat.
Les administracions mostren la seva preocupació pel sensellarisme. Col·laboren amb entitats del tercer sector, impulsen programes, elaboren plans. Però, en paral·lel, en espais sota la seva responsabilitat, s’apliquen mesures que expulsen els més vulnerables. Podríem dir-ne cinisme? No es pot fer un relat de drets i, alhora, aixecar barreres físiques o simbòliques perquè determinades persones no hi tinguin cabuda.
En aquest context, al Parlament de Catalunya s’està tramitant la proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front al sensellarisme i erradicar-lo, promoguda per les entitats del tercer sector, i amb un fet políticament rellevant: tots els grups de la cambra, a excepció dels partits d’extrema dreta, la van registrar conjuntament. Ara està a punt de complir un any de recorregut parlamentari.
El passat desembre van arribar les esmenes: 573. Fer una bona llei exigeix debat i les esmenes són part essencial del procés legislatiu. Cal confiar que aquest volum respongui a la voluntat de perfeccionar el text i no a la temptació de marcar perfil ideològic. Perquè, en aquesta matèria, el que cal és ampli consens i agilitat. Seria un contrasentit que aquells que han sotasignat una proposta conjunta acabessin encallant-la per dogmatismes. El sensellarisme no admet càlculs curts ni batalles simbòliques; reclama generositat negociadora, acords sòlids i resultats tangibles.
Però més enllà de la llei hi ha el model. Fa anys que l’evidència internacional apunta cap a estratègies basades en el housing first: garantir primer un habitatge estable i digne, i a partir d’aquí articular l’acompanyament social i sanitari. Glasgow, per exemple, és un model d’èxit que ha convertit el housing first en un servei centralitzat amb suport governamental, que ha anat ampliant la seva cobertura per a persones amb necessitats complexes. No es tracta només de donar sostre, sinó de reconstruir projectes vitals. L’habitatge no com a premi després d’un itinerari, sinó com a punt de partida. Persistir en models centrats exclusivament en recursos d’emergència o albergs temporals és cronificar la provisionalitat.
A Barcelona, després de molts mesos de preparació, l’1 de juny del 2015 s’iniciava un projecte pilot housing first. Aquella aposta no ha anat gaire més enllà del format pilot. Mentrestant, entitats del tercer sector, com Fundació Arrels i d’altres, han anat ampliant programes inspirats en aquest model amb els seus recursos, sempre limitats. El desembre del 2025, en un ple extraordinari demanat pels grups municipals de Junts i Comuns sobre sensellarisme, s’aprovava un pla de mesures presentat per aquests dos grups, amb una dotació de 60 milions d’euros. Esperem que aquesta proposició no es quedi, com sovint passa, en un calaix. Les declaracions i els acords només tenen valor si s’executen.
La dignitat no és una concessió administrativa. És inherent a la condició humana, igual que la vulnerabilitat. Tots, en algun moment de la vida, podem travessar situacions d’extrema fragilitat. El sensellarisme no defineix persones; descriu circumstàncies. I les circumstàncies es poden transformar amb polítiques públiques valentes i coherents, sostingudes en el temps, capaces d’oferir itineraris reals d’estabilitat i inclusió, compartides amb les entitats del tercer sector.
Cal posar el sensellarisme al capdamunt de l’agenda pública no com a consigna, sinó com a compromís. No podem deixar de lluitar per una societat que garanteixi els drets fonamentals i tingui cura de les persones en situació de vulnerabilitat. Una societat on tothom pugui desenvolupar una vida digna i amb sentit.
La pobresa és la malaltia més freqüent i a vegades sembla que molesti, quan el que ens hauria d’amoïnar és la nostra incapacitat, o la nostra falta de voluntat, per erradicar-la. I això, ens agradi o no, ens interpel·la a tots.
