Morir el dia de la Resurrecció s'adiu bé amb la manera de ser, i de fer les coses, de Josep Piera. No era exactament un optimista, sinó un vitalista militant i recalcitrant, posseïdor d'una saviesa que només en part era apresa als llibres. Els havia llegits tots, els llibres, però el coneixement de Josep Piera anava més enllà: era un coneixement antic i profund, i es basava en la fascinació per la naturalesa i per les persones.
Josep Piera sabia que als dols els succeïen les alegries, i a la inversa, i que era debades dramatitzar, gesticular i lamentar-se pels racons. A la vegada, era un apassionat de tot allò que estimava: els amics, els arrossos, les converses llargues, la literatura, la llengua catalana, la Drova, Gandia, València, Barcelona, Mallorca, els Països Catalans. Ausiàs March, els poetes andalusins, Nàpols, l'Orient Mitjà. La música pop italiana, el cinema britànic i francès i italià i hollywoodià, el trànsit entre el Renaixement i el Barroc. Marifé. Melània.
Mai es va dir a ell mateix patriota, mai va donar lliçons de res a ningú i mai va rebutjar ningú, fos d'on fos, tingués el déu que tingués, parlés la llengua que parlés. Per això mateix ell, i la seva dona, Marifé Arroyo, la mestra, són puntals en la defensa i la dignificació de la llengua catalana. Ho van ser en la militància i la resistència per l'escola valenciana, en els anys vuitanta, però també avui, quan els han vingut reconeixements i guardons i els han posat al servei de més militància i més resistència, ara que són més necessaris que mai.
Josep Piera és un escriptor excel·lent, un dels grans de la literatura catalana, i farà bé el lector d'acostar-se a la seva obra, així en vers com en prosa, amb la disposició de respirar bé. Amb els pulmons, però també amb l'esperit. Llegiu el volum de la Poesia completa, llegiu dietaris com Ací s'acaba tot (reeditat fa poc per la jove editorial Cap de Brot, on parla justament de malaltia i mort, del fet de viure dins un cos fràgil com el seu), llegiu el recent Tot són ones (en vam parlar aquí), llegiu títols mítics com les Seduccions de Marràqueix o El cingle verd, llegiu les seves meravelloses memòries (formades pels llibres Puta postguerra, Els fantàstics setanta i Canvi de rumb) o tractats d'erudició hedonista, o d'hedonisme erudit, com El llibre daurat. La història de la paella com no s'ha contat mai.
Les festes a la Drova, les sobretaules a l'ombra del cingle verd que dona títol a un altre dels seus grans llibres, en què rèiem fins a fer-nos mal, la veu fonda, els combois, la lluïssor als ulls parlant dels llibres propis i dels altres, l'hospitalitat i la generositat inesgotables de Pep i Marifé, són coses que enyorarem els amics. Però en aquests temps novament obscurs que ell deplorava, però que afrontava amb la serenitat i el somriure una mica facinerós de sempre, Josep Piera ens farà molta falta a tots, fins i tot a aquells que no saben que els en fa. Has fet llum al país i a la vida de moltes persones, Pep. Ara xerra, riu, canta, celebra, per sempre més.
