Mor Josep Piera, l'escriptor i poeta que va saber transmetre la passió per la vida i la literatura

BarcelonaEl poeta, narrador, assagista, articulista i traductor valencià, Josep Piera (Beniopa, Gandia, 1947), ha mort als 78 anys. Es considerava sobretot poeta, però va deixar un grapat de llibres de prosa memorables, entre els quals hi ha El cingle verd (Destino, 1982) –amb el qual va guanyar el premi Josep Pla–, Estiu grec (Destino, 1985) i Ací s'acaba tot (Edicions 62, 1993), que la jove editorial Cap de Brot va reeditar en una versió corregida i ampliada. El 2023 va rebre el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural. En aquell moment, va expressar el seu astorament per rebre el premi i com entenia la literatura: "Això d'escriure en nom de tots ho trobo d'una petulància extraordinària. Hom escriu del que sap, del que sent i d’ell mateix. Però això ha d’esdevenir compartible, simbòlic. Si no, als altres, què punyetes els pot interessar? Aquí és on entra la literatura, i jo soc un animal de paraules", va assegurar.

Fa tan sols quinze dies, quan el van ingressar, l'únic que el preocupava era que la seva editora, Pilar Beltrán, rebés l'última versió d'Una amistat proscrita, que publicarà Edicions 62. "Estava inquiet per fer-me'l arribar, i és un projecte que l'ha mantingut molt il·lusionat i motivat els últims temps", assegura Beltrán. És una novel·la històrica sobre els Borja a la València del Segle d'Or. "Piera era una persona molt vital, que buscava el contacte amb la natura però també compartir temps amb els amics. Per a ell, la literatura ho era tot, vivia per la literatura", explica Beltrán. "Tenia molts vessants: la narrativa, la poesia, la memorialística, les novel·les de viatges… Poden semblar mons diferents, però tot és un sol corpus. Era molt sensorial. És increïble com descrivia, per exemple, les olors", afegeix.

Feia temps que tenia una salut precària. Fa poc més d'un any, en una entrevista a l'ARA, va explica que continuava polint les seves memòries i recordava l'emoció de rebre el Premi d'Honor. "Encara tinc present el vespre en què em van entregar el premi al Palau. Tothom m'aplaudia i jo aixecava els braços per donar les gràcies. Anava al·lucinat i no m'havia pres res, t'ho prometo!". Piera va ser també un gran activista cultural, amb activitats com l'Any del Tirant i la revista Cairell. Amb la seva poesia va convertir la memòria i vivències i llocs concrets en una cosa íntima que sabia fer arribar al lector. Amb les seves paraules, va ser capaç de portar a qui el llegia per ciutats i personatges de les diverses ribes de la Mediterrània.

Piera va estudiar magisteri a València, on va coincidir amb el moviment literari conegut com la Generació dels 70, de la qual ell va ser un dels seus màxims representants. El 1974 va deixar la ciutat de València per anar-se'n a viure, amb la seva companya, a la Drova (Barx), on va passar els estius de la seva infància i que va acabar sent un dels paisatges mítics de la seva obra. El 1979 va obtenir el premi Carles Riba amb El somriure de l'herba (1980). També durant aquests anys va començar a viatjar per la Mediterrània.  A Ací s'acaba tot (1993) explica precisament el seu primer viatge a Sicília i la llarga temporada que va passar hospitalitzat a Gandia a causa d'un brot greu de la malaltia de Crohn, que en aquells moments no era gens coneguda. "Als 40 anys vaig haver d'aprendre a ser un altre –recorda ara–. Viure gairebé un any ingressat en un hospital, molt malalt, em va fer humà. Cada insignificança que aconseguia es convertia en una meravella. No oblidaré mai el dia que vaig poder sortir de la meva cambra i mirar, a través de la finestra, com els nens sortien de l'escola i els vells xerraven al carrer", va dir a l'ARA.

Passió pel sud d'Itàlia

L'escriptor i poeta gaudia molt d'aquells viatges s'emportava un quadern per prendre notes i la càmera de fotos. Va recórrer països com Grècia, el Marroc, Israel i el sud d'Itàlia. "Mentre el curs 1985-1986 feia de lector de català a Nàpols vaig adonar-me que la meva Itàlia és la del sud –reconeixia–. Nàpols i, més endavant, Sicília, em van educar per entendre la bellesa de la degradació. Vaig adonar-me que no hi havia gran diferència entre les piles d'escombraries que hi havia pertot i les escultures i instal·lacions dels museus".

El 1980 va deixar enrere el món de la pedagogia per dedicar-se plenament a escriure. El 1981 va obtenir el premi Josep Pla amb El cingle verd (1982). El títol, escrit a manera de dietari, és un lloc real, un espadat de la serra d'Aldaia, i Piera, en primera persona, expressava el seu amor per la seva terra, però també reflexionava sobre el pas del temps. En aquesta època, va escriure Estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (1987). Del 1991 al 1993 va dirigir l'editorial Tres i Quatre. El 1991 li van atorgar la Creu de Sant Jordi.

Un gran biògraf

Piera va ser també un gran biògraf. En cada una d'aquestes biografies, Piera va intentar entendre la persona a qui retratava, veure-hi més enllà. Va saber dotar March d'un perfil més humà a Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March (2001); va allunyar Francesc de Borja dels excessos místics i religiosos a Francesc de Borja, el duc sant (2009), premi Joanot Martorell, i va ser molt rigorós i ponderat a El somni d'una pàtria de paraules (2012), sobre Teodor Llorente, Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.

Darrerament, havia reprès el seu cicle de memòries, que inclou títols com Puta postguerra (Edicions 62, 2007) i Canvi de rumb (Alfons el Magnànim, 2023).

Estem treballant per ampliar aquesta informació