Setmana Santa. A Espanya significa processons, passos, saetas, confraries i ciutats senceres organitzades al voltant d'un calendari que no és només religiós, sinó també cultural. A Catalunya significa també bufones, palmes i palmons, escapades familiars i visites a llocs emblemàtics lligats a la tradició cristiana. Molts catalans d'origen andalús tornen aquests dies a la seva terra per retrobar-se amb la Setmana Santa, que continua tenint una força enorme.
Tot això conviu amb un cert menyspreu intel·lectual. No per part de tothom, per descomptat. Però en bona part del progressisme polític i urbà la tradició religiosa catòlica sol contemplar-se amb una barreja de menyspreu, ironia i superioritat moral. Es tolera com un costum pintoresc, un residu antic. Es qüestiona la religió i es caricaturitzen els seus símbols.
El curiós és que aquest mateix país que menysprea les seves tradicions les converteix, arribat l'abril, en una formidable màquina econòmica. Renfe ha programat tres milions de places per a aquesta Setmana Santa. En molts destins les reserves hoteleres freguen el ple: Conca, Toledo, Andalusia, per posar-ne alguns exemples. La tradició mou persones, omple hotels, sosté restaurants, activa comerços, genera ocupació temporal i dona sentit econòmic a molts territoris.
Sevilla ha sofisticat fins i tot la gestió pública de les seves processons amb mapes, control d'aforaments i dispositius especials de mobilitat. Barcelona manté la Fira de Rams a la rambla de Catalunya, on es venen palmes i llorer. Les pastisseries catalanes exhibeixen ja les seves mones com petites obres d'artesania competitiva. Tot això és economia real.
La paradoxa mereix atenció. Es menysvalora el llegat i després se celebra el seu impacte en l'hostaleria, el transport i el turisme interior. Es critica el símbol i s'aplaudeix la caixa.
Benvinguda sigui tota aquesta activitat econòmica. Però això no és l'important. L'important és que formen part del nostre llegat. D'una herència històrica, cultural i moral que ha contribuït a modelar-nos com a societat. Un pot no ser creient, no practicar, no compartir la fe catòlica i, així i tot, entendre perfectament que no es pot viure d'esquena a la tradició judeocristiana que ha configurat bona part de la nostra cultura, de la nostra sensibilitat, de la nostra idea del bé i del mal, de la nostra manera d'entendre la vida en comú.
Cadascú abraça aquestes dates des d'un lloc diferent: des de la fe, des de l'emoció familiar, des de la memòria, des del costum o des de la simple herència. Tot això és legítim. El que resulta més pobre és mirar-les amb menyspreu dogmàtic, com si fossin una relíquia incòmoda que només es tolera perquè deixa diners. Són part de nosaltres. I convindria recordar-ho també per Setmana Santa.
