La mà invisible, segons Adam Smith: “Cada persona utilitza el seu capital per satisfer les seves necessitats immediates, però una mà invisible el condueix a promoure un objectiu que no entra en els seus propòsits, promoure mercats eficients en un complex agregat que ningú pot entendre del tot [...]”. La supremacia del mercat. Hayek va descriure aquesta mà invisible com un patró imperceptible i insondable, però sòlid i determinant. La dinàmica del mercat fa possible que les persones actuïn per la seva banda, en la ignorància del conjunt, sense que ningú els hagi de dir què han de fer.
El capitalisme convencional, fins al segle XXI, s’aguantava per una relació recíproca entre empresa i societat, entre economia i democràcia. Quan el 1965 General Motors tenia un valor d'uns 25.000 milions de dòlars (uns 225.000 milions de dòlars actuals), donava feina a 735.000 treballadors; avui, Alphabet (l'empresa matriu de Google) té un valor d'uns 2 bilions de dòlars i uns 190.000 treballadors, i Meta (matriu de Facebook), més d'1 bilió de dòlars de valoració i 79.000 empleats. La reciprocitat s’ha perdut, més encara per la capacitat que tenen les empreses de condicionar la demanda: no necessiten el mercat, el creen elles. La concordança entre els interessos empresarials, econòmics, polítics i socials s’ha afeblit. Hi ha qui manté, amb fonament, que les reciprocitats del passat varen estar en l’origen de la relació amable entre mercat i democràcia. Es necessitaven mútuament. Aquell equilibri s’ha perdut. El mercat domina la democràcia. D’aquí la rellevància creixent del benefici econòmic descarnat. La dreta no amaga gens els seus interessos...
Daron Acemoglu i James Robinson, a Per què fracassen els països, exposen “que el procés de retroalimentació positiva” entre les indústries i les institucions polítiques varen conduir a les reformes estructurals que varen fer arribar la democràcia al Regne Unit abans que al continent. Frenar les demandes populars per la força hauria reduït els beneficis empresarials i l’ocupació: no interessava a ningú, ni a burgesos ni a proletaris. Hi va haver entesa i per tant reforma, i l’inici de la democràcia moderna.
D'altra banda, actualment patim una “indiferència radical” que consisteix a igualar la importància de tots els fets, a minimitzar la importància de les falsedats, i en un entorn en què mentir no té conseqüències. Ha convertit en un terreny pantanós l’àrea social de les informacions i notícies que relativitzen la importància de la veracitat i dificulten la verificació. Les fake news són senyals distorsionats que provoquen costos personals i socials perquè dificulten la distinció del que és cert del que no ho és. En el període previ a les eleccions presidencials dels EUA els americans varen ser sotmesos a un mar d’informació, 760 milions de notícies, moltes falses, per impulsar la candidatura republicana... Va passar una cosa similar al Regne Unit abans del referèndum del Brexit. La gran quantitat d’informació fa la falsedat més eficaç.
L’equilibri entre democràcia i mercat s’ha afeblit pels excessos del capitalisme i les mancances de la democràcia, les quals s'han volgut subratllar per orientar l’opinió pública cap a la idea que la democràcia és feble. Això suposa un important canvi entre el segle XX i el XXI. Avui les empreses són més lliures per maximitzar el benefici en detriment de qualsevol altre objectiu. És evident que la raó teòrica que esgrimeixen les xarxes socials per renunciar a controlar els continguts que difonen –la més “absoluta llibertat”– està relacionada amb la capacitat de captar usuaris. Per sobre de tot interessa tenir usuaris, res més.
L’excés de poder del capital sobre la democràcia és tan explícit que no és un disbarat pensar que serà precisament el capital el que canviarà l’opinió pública si no hi ha una revolta contra l’endormiscament social. I l’única esperança, en aquest sentit, és Europa; els EUA, almenys a curt termini, no reaccionaran. Ja va passar a l’època del maccarthisme dels anys 50, que, tot i que no va tenir ni de lluny la força actual de l’autoritarisme, sí que va durar més d’una dècada, amb conseqüències en dues.
L’enfocament del progrés tecnològic per controlar la naturalesa, el vapor, l’electricitat, el telègraf, l’aviació ha estat una constant. Però s’ha acabat: avui l’interès principal de l’avenç tecnològic és dominar la naturalesa humana, l’opinió, les idees. D’aquí el perill de la digitalització i la IA, que ens farà més capaços, però també més dependents.
Alguns intenten fer veure que la regulació i les lleis redueixen la llibertat. Venen a dir que la ideologia d’esquerres és un domini que el món, que vol ser lliure, ha d’eliminar per antiquat. Vet aquí l’escut ideològic que ho permet tot i que, pretesament, “demostra” que és en l'entorn actual que som de veritat lliures... quan en realitat aquest entorn és una selva i una desregulació absoluta. Qui ho predica coneix les limitacions de l’afirmació. Però ningú el retoparà perquè les modes són ara tan importants com abans, i oposar-s’hi no convé, ni per benefici ni per estètica.
