L’anàlisi econòmica ha promogut una distinció conceptual estricta entre, d'una banda, la producció total de béns i serveis que una economia pot potencialment derivar del seu estoc de capital i coneixement (els “fonamentals”) i, de l'altra, les institucions i normes que determinen com es prenen les decisions de producció i com els guanys que segueixen es reparteixen entre els membres de l'economia. És una distinció útil, però que pot ser perillosa si obre la porta a considerar la primera aïllada de la segona, ja que la realització del potencial que descriu la primera pot molt bé dependre de la segona. Ho il·lustraré amb alguns exemples.
1. La nostra crisi de l’habitatge. Si només ens fixem en els fonamentals, el problema de l'habitatge hauria de ser fàcilment resoluble: l’espai físic on edificar existeix, la tercera dimensió facilita la tasca, la tecnologia de la construcció –i la prefabricació d’habitatges– progressa molt ràpid, els recursos privats i públics que caldrien per a programes contundents de construcció també existeixen. Donat tot això podem predir que el problema es resoldrà, però el quan compta. Per què és tan difícil anar ràpid? Doncs perquè hi ha un entramat institucional i normatiu que alenteix el procés. Per donar pas a l’edificació, el sòl ha d’estar primer designat com a urbanitzable i després urbanitzat. Ara bé, augmentar el sòl urbanitzable i el sòl urbanitzat –una prioritat avui peremptòria– està condicionat per una normativa rigorista, i sobretot pel fet que la iniciativa ha de ser municipal, i hi pot haver moltes reticències si els ciutadans del municipi no valoren la necessitat de l'edificació, o si la valoren en abstracte però a l'hora de concretar prefereixen que es faci en un altre lloc. És a dir, si no hi veuen guanys. Celebro els esforços que està fent la Generalitat amb els plans per als 50.000 i els 200.000 habitatges. Tant de bo se’n surti. Soc optimista. Però la lliçó és que a l’hora de dissenyar institucions i repartir-los les competències, cal preveure terminis curts de tramitació, especialment en temps crítics com els que vivim.
2. Les fams a l'Índia. La recerca històrica sobre aquest tema (Poverty and famines, 1981) va contribuir perquè l’economista Amartya Sen rebés el Nobel. La idea tradicional era que les fams –catàstrofes humanitàries molt destructores per a l’economia– eren conseqüència d’una manca d’aliments que, en un context de desenvolupament econòmic baix, tenia el seu origen en disrupcions diverses: climàtiques, epidèmies, etc. La recepta era resignar-se i treballar per al desenvolupament. Sen, en canvi, va demostrar que el més habitual a l'Índia era que les crisis que provocaven les fams no vinguessin de la manca d’aliments sinó d'episodis d’empobriment causats pel funcionament normal –però cec a la distribució de guanys– dels mercats. I que el que fallava eren unes institucions incapaces fins i tot de reconèixer el problema. Sen remarcava que en períodes de premsa lliure les fams no es podien ignorar i, ves per on, efectivament n’hi va haver menys.
3. Central de bombeig al Berguedà. El 28 de març la població afectada del Berguedà es va pronunciar en consulta popular contra la instal·lació d’una central hidroelèctrica amb una tecnologia (reversibilitat per bombeig) molt indicada per a la sostenibilitat energètica. Un bon projecte pot així quedar tocat. No conec prou el tema per deduir si el rebuig va ser degut al fet que no es preveien compensacions raonables o al fet que, en conjunt, els votants aspiraven a un resultat no raonable. Si fos el primer, em falla la institució que formula el projecte. Si fos el segon, em falla la que pretengui donar un pes decisiu a una consulta local per a un tema d’interès general.
4. Dades, supercomputació i IA. En conjunt, poden ser font d’avenços importants en la productivitat de l’economia. Però el trasbals serà considerable (notícia d’aquesta setmana: una escola de programació del 22@ perd matrícula perquè s’anticipa menys necessitat de programadors de nivell inicial). Crec probable que l’economia generi nous llocs de treball en magnituds congruents amb les pèrdues, però no tinc tan clar que si ho deixem només a les forces del mercat, la compensació econòmica pel treball donarà com a resultat una repartició dels guanys que sigui equitativa; especialment si, com estem veient, augmenta el pes de les grans corporacions amb poder de mercat. En aquest cas, una insatisfacció social ben justificada pot fer descarrilar l’agenda de la productivitat. El poder cec de les forces del mercat haurà de trobar un poder compensatori ("countervailing power" és una expressió de J.K. Galbraith) en governs democràtics forts i, seguint la lliçó de Sen, en societats dotades d’una premsa lliure.
