Tres minuts contra els negacionistes de la missió lunar
La missió lunar de la NASA amb el llançament de l’Artemis II ha provocat que alguns informatius hagin recuperat d’una manera o altra aquella teoria conspirativa que assegura que l’arribada dels humans a la Lluna el 1969 va ser un engany.
Aquest dijous, a Antena3 Noticias, parlaven d’aquella gran passa per la humanitat que va simbolitzar Neil Armstrong i afegien: “Provocó el recelo de muchos escépticos que aún hoy dudan si sucedió realmente”. Després, entrevistaven gent del carrer per saber si recordaven la retransmissió i un home que assegurava haver-la seguit per televisió deia “Tengo mis dudas”, referint-se a la veracitat dels fets.
Aquest dimecres, al Telenotícies vespre, després d’un vídeo sobre la cursa per conquerir l’espai, Toni Cruanyes i Carlos Baraibar, cap de verificació de 3CatInfo, van desmentir les tesis negacionistes que sostenen que l’aterratge de l’Apollo 11 es va enregistrar en un plató de cinema: “¿Per què no es veuen les estrelles si la foto és a la lluna?”, “¿Com es va gravar Armstrong a ell mateix?, “¿Com pot ser que la bandera onegés?”. Van anar desgranant les suspicàcies dels negacionistes i desmuntant-les amb el relat oficial.
Està molt bé que els Telenotícies es vulguin prestigiar oferint un nivell extra de verificació davant dels espectadors. Ara bé, potser és innecessari fer-ho amb teories negacionistes de l’any de la picor. En casos com aquest, la necessitat d’escenificar la verificació no fa altra cosa que amplificar la farsa. Es construeix un duel narratiu que beneficia la conspiració, perquè se li dona una centralitat informativa contraproduent. Aquesta simetria periodística de plantejar primer l’afirmació conspirativa i, a continuació, donar la resposta institucional, és injusta amb la veritat i reitera un dels problemes informatius d’avui dia: que el negacionisme marqui l’agenda. A més, aquest mètode contribueix a fixar el mite: l’audiència tendeix a retenir la informació més sorprenent i no pas la més correcta tècnicament, que sol ser menys emocionant. I més si tenim en compte que els negacionistes són persones que consideren que els seus coneixements són suficients per oposar-se al consens dels experts. Les teories de la conspiració no funcionen només per manca d’informació sinó per un suposat excés de sentit, i això no s’atura amb la teatralitat periodística més òbvia.
També entra en joc una qüestió d’ingenuïtat periodística. Si la teoria de la conspiració per excel·lència, una de les més còmiques, que ha desencadenat investigacions de pa sucat amb oli, documentals sensacionalistes i pel·lícules de ficció, fos tan fàcil de desactivar com dedicar-li tres minuts a TV3, segurament no estaríem parlant de la conspiració més persistent i popular de la història. I no continuaria circulant amb la vitalitat sorprenent que ho fa gairebé seixanta anys després, fins i tot en els informatius que, teòricament, han d’informar-nos i no desinformar-nos.
