Maria Rovira: “Amb aquest viratge cap a la dreta, qualsevol cosa que diguis de pur sentit comú és 'woke'”

BarcelonaDe Maria Rovira, també coneguda com Oye Sherman als escenaris, sabíem que era esmoladíssima i divertida gràcies als seus monòlegs i intervencions als mitjans. Amb Garlanda, el seu primer llibre, demostra que també pot canalitzar bellesa i sensibilitat a través de les paraules, sense deixar de fer somriure el lector, i també riure, amb la seva mirada intel·ligent i imaginativa. Editat per Blackie Books, arriba a les llibreries el 8 d'abril.

El subtítol ens avisa que el llibre va de “paraules, pèrdues i altres celebracions”. Com s’uneixen aquests conceptes?

— La idea de Garlanda és precisament el fil de continuïtat que uneix les coses que m’agraden: els records d’infància, els dols, els descobriments... Al final, també les pèrdues que patim al llarg de la vida ens fan ser qui som. I n'hi ha que formen part del curs natural de les coses. És bonic, també, com podem fer un brindis, encara que sigui amb els ulls entelats.

Quins dols apareixen en el teu llibre?

— El més evident és el de la mort de mon pare, però també hi ha el dol de la pèrdua d'una amistat d'infància, o el de començar a veure que el món no és ben bé com te l'estaven explicant. Hi ha el dol de sentir com una desconnexió amb el teu cos, o sentir que vas creixent i la metamorfosi que estàs fent no l'estàs seguint gaire. Hi ha el dol de no arribar a comunicar-te amb l'altre... Però també hi ha moltes celebracions. Per sort, la vida està equilibrada en aquest sentit.

Parlant del dol pel pare, hi ha un moment en què ho qualifiques de “martellada dolça”. És una imatge potent, però poc intuïtiva per la part de la dolçor.

— A molta gent li passa, suposo. Els dols no són una experiència únicament de dolor, sinó que també fan tancament i llavors et tornen moltes coses, sobretot moltes coses boniques. Algú deixa d'estar en un lloc concret físic, però passa a estar una mica a tot arreu: en qualsevol objecte, melodia, situació... I sents com passes una mica a encarnar-lo tu, com que s'ha ficat en algun lloc. Aquesta incorporació del meu pare, jo l'he notat. I penses, doncs quina sort, de poder-lo recordar.

Garlanda és, també, un llibre de la crisi dels 35. Referencies aquella frase de Dante, quan amb els teus anys escriu allò de Nel mezzo del cammin di nostra vita, però també Agnès Varda, quan li fa dir a un personatge “Ja hem cagat la meitat de les nostres merdes”. No sé amb quina t'identifiques més de les dues.

— Home, em fan bastanta gràcia les dues, la veritat. La de Varda em va fascinar. És una consciència de saber en quin punt estàs i concebre't a tu mateix com un dipòsit de merda que es va buidant.

De fet, Dante diu que a aquella edat s’està en una selva fosca. Potser és de les deposicions ja evacuades de què parlava Varda. Et sents, doncs, a l’equador de la teva vida?

— No em puc posar aritmètica, perquè, esclar, no en tinc ni idea de quant de temps viuré, però sí que penso que és un punt d'inflexió important. I de pensar que s'ha anat mig en pilot automàtic i ara he de fer un canvi rellevant en la perspectiva i en la manera de com et funciona el cap. I també de com mires enrere tot el que has viscut. Jo sí que ho noto, ho noto diferent.

Quins són els teus plans de futur, amb aquesta consciència?

— Uf, vivim en un univers tan precari que els meus somnis són com tenir una casa, però ja no necessàriament de propietat, sinó en règim de lloguer clàssic.

Treus llibres, fas espectacles sovint, col·labores en programes com l’Està passant, fas ràdio, tens una hora de comèdia al 3Cat. Amb tot aquest nivell d’activitat, entre el zero de la precarietat i el deu de l’opulència material, on et situaries?

— Esclar, jo no em puc queixar amb el que tinc, però no hi ha una promesa d’estabilitat. Al final, hi ha moltes menes de precarietat. No em posaria al capdavant del col·lectiu de precaris de Catalunya. Però en ser autònom i dedicar-te a coses creatives hi ha incertesa, que es tradueix en un desgast mental i, potser, físic. Ara, al final m’hi he ficat jo perquè he volgut. Ningú m’hi ha obligat a punta de pistola.

Et veus fent monòlegs, per exemple, vint anys més?

— Espero que sí, perquè és un format que em diverteix i em permet dir unes coses específiques d'una manera específica. El directe amb el públic és molt atractiu. No soc actriu i no puc connectar-hi com ho faria una actriu, però sí com a monologuista.

El llibre és un bolet, una cosa que et volies treure de sobre i ja està, o aspires a fer més llibres en el futur?

— M'agradaria molt escriure. De fet, el meu somni de petita era ser escriptora, i pel mig, llavors, em vaig despistar. Sí que és veritat que he anat escrivint, d'una manera o altra. A Garlanda hi ha molta teca personal meva, que és una mica com el fenomen del primer disc, així que altres llibres serien ara diferents.

Ficció pura?

— Ara estem amb una sèrie d'animació amb el Martí Mencion, que va de sant Jordi abans de ser sant Jordi, tot això.

De fet, a Garlanda en parles, de sant Jordi. I de com, el molt galtes, només es mobilitza quan cal salvar una princesa mentre no es mobilitza per tots els infants que han mort els anys anteriors.

— Em fa gràcia perquè, quan som petits, les històries que ens expliquen no sabem si són veritat o mentida. I te les prens molt literalment. Jo em prenia molt seriosament les històries que m'explicaven i passaven a formar part de mi, d'alguna manera, i recordo pensar: “Escolta, aquest sant Jordi, per què no fa res abans? Com es menja, això?”.

Has fet de tot, doncs, als mitjans, però sempre com a col·laboradora. T’agradaria encapçalar un projecte propi?

— Sí i no. Hi ha una part que no sé si és que no me'n veig capaç. I, d’altra banda, sempre estic més còmoda en el format col·lectiu. Però és cert que un programa a mida em podria agradar, esclar.

El tens pensat, ja?

— Ah, no, és que hi ha una part de mi que no projecta mai, i això té coses bones i dolentes.

Al llibre, de fet, parles sovint d’una certa insatisfacció vital crònica. I d’una frase que sovint t’acompanya: “T’ho hauries d’estar passant millor”. Quines coses et fan sentir bé, sense pal·liatius?

— N’hi ha moltes! Les meves amistats, menjar, viatjar, estar amb animals... Però sí que és veritat que de tant en tant sempre hi ha el típic dia del viatge en què les coses no rutllen. Si fem zoom in amb prou intensitat a les coses, sempre hi haurà algun motiu d’insatisfacció.

Com de satisfeta et consideraries tu?

— Nou de deu. Depèn del dia que m'ho preguntis.

El títol de treball del llibre era “Hi ha d'haver una millor manera de fer això”. Per què?

— És un lema, un mantra, una persecució. Afortunadament, els últims anys ha anat baixant, però se'm repeteix. Quan estic en una situació de crisi i no m'està sortint una cosa... em ve la frase. I sí, és com s'havia de dir el llibre, però el Jan Martí, l'editor, va dir «Bueno, hi seguirem pensant». La qual cosa demostra que hi ha d'haver una millor manera de triar un títol per a aquest llibre. Al final, és una condemna a la insatisfacció, aquesta manera de pensar.

És també part del motor de la teva creativitat?

— No, no. Quan estic buscant una altra manera de fer les coses, però des del gaudi i des de l'ambició, no estic pensant això. “Hi ha d'haver una millor manera...” és una mena de retret. Com quan estàs muntant un moble i et comencen a sobrar peces, o estàs enredant-te en un tràmit burocràtic i penses no només hi ha d'haver una millor manera de fer això, sinó que segur que tota la gent que coneixes ho està fent millor. Tots ells en saben, tenen la fórmula correcta, saben el camí, i tu realment estàs embarrancada.

Escrius al llibre sobre l'enveja primigènia.

— Al final, t'adones que la insatisfacció crònica és molt comuna. I sents que tothom tira amb una mena d'energia desconeguda que tu no tens. Però jo crec que aquest sentiment també li passa a molta gent, esclar.

Et vaig entrevistar fa nou anys, quan tot just començaves a fer monòlegs. Aleshores aquest sector era un camp de naps. Ja està normalitzat?

— Ara hi ha més programació de dones, amb cartells de comèdia paritaris, però continua havent-hi la feina pendent de donar llocs principals com a presentadores i realitzadores a dones en els programes d'entreteniment. L'entreteniment, en aquest país i al prime time, ha estat eminentment masculí. El cas paradigmàtic és el de la Natza Farré. És una dona que té 50 anys, que portava molts anys fent humor en català, sent un referent i amb un personatge concret que tothom li comprava... però no tenia programa. Per a mi, és com el canari a la mina. El baròmetre que ens diu: bé, doncs així estan les coses.

On comença l’amor per les paraules?

— Jo crec que hi havia un dia que estava molestant el meu germà i, per entretenir-me, em va dir “Té, llegeix-te això!” I em va donar el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. I jo vaig dir “Ah, doncs, ens posarem a llegir això”. Però em vaig cansar molt ràpid: a abadessa. Recordo pensar: “No sé què és una abadia, no m'està generant interès”. Però aquest va ser el meu primer contacte amb les paraules com a unitat, no només com a significat, sinó com a significant. Examinar les paraules amb lupa és una cosa que m'agrada molt fer.

Hi ha alguna etimologia preferida?

— Doncs mira, una recent interessant és la d'esquelet, que ve del grec i vol dir “jo asseco”. M'agraden bastant aquestes del grec que venen, jo asseco, com l'herpes, que és “jo m'arrossego”. I esclar, realment fa com impressió pensar en un esquelet dient-ho. Soc el que queda quan la carn s'ha assecat. Interessant.

I alguna paraula en català preferida? Que no sigui xiuxiuejar, que és la tòpica de molta gent, sisplau...

— Xiuxiuejar és terrible. Jo crec que l'equivalent de xiuxiuejar, en etimologia, és cantimplora, que és que canta i que plora. De paraules, me n'agraden moltes. Estomacar, per exemple, o atonyinar. Aquests verbs de pallissa m’interessen. Que jo pensava que venia de tomàquet, però bé d'estómac, com de rebre un cop a l'estómac, entès aquí estómac com tot el tòrax. Bastant guai!

Ets mil·lennial. Et sents identificada amb els tòpics sobre la teva generació?

— Quins creus que són?

El narcisisme derivat de les xarxes. Que sou de porcellana. Això diuen els boomers, vaja.

— Els joves d'ara han anat a teràpia a parlar de vosaltres, boomers! No em sembla que siguem una mala generació. Si per posar al centre qüestions com la salut mental i la vulnerabilitat som molt wokes, endavant. És una reacció a tot un món que ens hem trobat, de quan descobreixes certes mecàniques de privilegi i opressió. Si em retraguessin això, no em semblaria una ofensa, realment.

Woke s'ha convertit en una paraula molt carregada. Pràcticament ja és un insult...

— Esclar, però és insult per a un determinat tipus de gent. Com que estem en aquest viratge cap a la dreta, qualsevol cosa que diguis de pur sentit comú és woke. És woke pensar que tothom mereix un sostre pel simple fet d'existir?

La ultradreta està dominant el discurs gràcies en part a la seva capacitat de subvertir les paraules. S’han agenciat llibertat, tot i els seus tics autoritaris.

— Suposo que parlen de la llibertat de fumar-se el bé comú en qualsevol moment i imposar lògiques de mercat a tot arreu. És aquesta llibertat en concret. Però, alhora, aquest sistema que defensen està negant la llibertat a moltes persones, absolutament condicionades per la situació de vulnerabilitat econòmica en què viuen. Vull dir que no són tan fans de la llibertat, realment.

I encara una altra frase: “Ja no es pot fer humor de res!”

— Dir que ja no es pot fer humor de res vol dir que només et feia gràcia l'humor que se’n reia de les dones, els homosexuals, la gent migrant, la gent grassa... És tenir un món molt petit. L’humor és un codi i es pot fer humor de tantíssimes coses! Al final, el que passa és que no t’estan deixant ser el bully que eres.

Si ara et cancel·lessin i no et poguessis dedicar a l’humor, com creus que et guanyaries la vida?

— Segurament em dedicaria a la divulgació cultural. Tinc com tres esferes, que són l’humor, la comunicació i la cultura. I és un diagrama de Venn on s’hi troben moltes coses. Vull pensar que tindria un lloc allà. Treballo millor en el món de les idees més que no en el material.

Expliques la teva sinestèsia. Quan te’n vas adonar?

— Jo pensava que tothom ho veia així: que tothom veia menjar en les paraules i que tothom veia el mateix menjar. I algun dia ho devia anar compartint i m'anaven dient que no, fins que una amiga em va dir: «Tens raó, és veritat, a mi també em passa». I allà em vaig sentir, em vaig il·luminar, fins que em va dir «Sí, perquè l'enciam té gust d'ordinador». I jo pensava que no, que no era el mateix. I llavors crec que ens vam decebre una mica totes dues. Vam anar pensant que la nostra sinestèsia era millor que la de l'altra. Hi ha molta arrogància en el món de la sinestèsia!

Cada paraula realment té un menjar associat?

— Sí, és bastant general. Moltes corresponen a menjars que jo ja coneixia quan era petita. Hi ha molta brioixeria industrial. Hi ha moltes marques. Hi ha molt de pollastre en moltes formes, per exemple.

Com veus "diari ARA" des de la teva sinestèsia?

— "Diari" és com un iogurt amb trossos de préssec, "diari". I "ara", dit així, "ara" és un tros de mongeta tendra bullida. Però també pot ser algú fent així, amb les mans. Esclar, hi ha moltes zones grises. No ho tinc tot cartografiat exactament, però va per aquí.

És un superpoder que t'ajuda en el procés creatiu?

— En absolut. És que no en diria superpoder, tampoc. De fet, em porta problemes, de vegades. Quan tinc molta gana, començo a veure les paraules que em diu la gent i començo a salivar. Em va passar per primera vegada a l'institut. Havíem d'acabar el tema, i el professor deia ja sé que teniu molta gana, però la classe és fins a dos quarts, i fins a dos quarts. I anava posant frases d'exemple, i a mi se m'anaven com desgranant, com si estigués en un bufet lliure d'aquests giratoris. I ho estava passant fatal.

Al llibre consignes un brutal obituari de l’actor Yul Brinner que, en cinc frases curtíssimes, esbandeix tota una vida. Quan hagin d’escriure el teu, esperem que d’aquí a molts més que 35 anys, quines cinc frases t’agradaria que es diguessin?

— Uf, no ho sé. Fent l’analogia amb el de Brinner, ara potser estic en la fase que a ell li deien circo y saltimbanquis. Hauríem de suposar que em moro avui... Com que tinc aquesta mania de no projectar, crec que diria qualsevol cosa, ara.

Però t'agradaria ser recordada, més enllà dels teus?

— M'agradaria, però perquè voldria dir que he aconseguit fer alguna cosa que ha connectat amb la gent, sigui un producte humorístic, sigui un llibre o qualsevol de les coses que hagi de fer. Ara, després també penso que hi ha gent tan xunga al món que recordem que... Se’m pot recordar a escala petita, tampoc seria un problema, perquè no tinc deliris de grandesa. És que no projecto res. És un problema.

Ho veus així?

— Crec que també és molt bonic projectar. Jo sentia enveja de la gent que deia, “Ostres, faré això i faré allò...” Després no vol dir que necessàriament ho facin i van canviant de rumb quan volen. Però tenen una direcció, un lloc. I en aquest anar cap allà, els passen coses. Suposo que hi ha alguna cosa en el fet de no projectar que és no creure't capaç. Llavors, em sap greu en aquest sentit. No sé, no sé exactament d'on surt, però, un cop m'hi trobo, tiro endavant. Ara que hi penso em vull treure el carnet de conduir d’una vegada. Espero ser recordada per la DGT com a persona que ha aprovat aquest puto examen de l'infern.

On aniràs el primer dia que puguis conduir tu un cotxe?

— Segurament a veure el meu germà al Montseny. Hi portaré ma mare. Ma mare em diu que m'haig de treure el carnet per portar-la. Esperem que vagi bé, doncs, i arribem a bon port, a bon pàrquing.