Míssils d'aiatol·là apunten a torres futuristes de Dubai

Dubai (Emirats Àrabs Units)Aquest article s’està escrivint des de la planta 41 d’un dels molts hotels superlatius que hi ha a Dubai. 

Per la finestra –una paret de vidre– s’hi contempla una vista analítica: el cel està ple de grues altíssimes construint més gratacels altíssims que seran, en uns quants mesos, hotels i residències caríssims. El boom constructor de la ciutat canalla dels Emirats Àrabs no és notícia. Fa anys que la prosperitat econòmica bufa a favor de les monarquies del Golf, que sedueixen més inversors i residents estrangers. Everyone wants to join us (Tothom vol unir-se a nosaltres), llegia en un cartell de l’aeroport.

La paradoxa d’aquest horitzó amb tanta grua funcionant és la guerra, que també funciona, que també està en construcció.

Des de la 41, l’ascensor triga 54 segons a arribar a la planta baixa. La nit anterior, l’exèrcit de l’Iran va llançar míssils sobre Dubai. Al cel es va sentir com les defenses emiratianes interceptaven el foc de Teheran.

Pregunto a la recepció daurada de l’hotel.

—Té algun refugi aquest hotel?

—Què vol dir amb un refugi?

—Si té algun lloc habilitat per protegir-se d’un bombardeig.

—Ah, no, senyor, no en tenim.

Les torres futuristes de Dubai no comptaven amb les bombes dels aiatol·làs. “Aquí vam construir piscines, no refugis”, em va dir fa uns dies una veu propera al govern dels Emirats Àrabs. 

Surto a la piscina de l’hotel, planta 8. L’estampa és tranquil·la: infants es banyen, el socorrista vigila, els pares prenen el sol. Dos turistes russos apareixen en escena: amb barnús blanc, directament de l’spa. El bram d’un caça militar travessa la ciutat. És la guerra. Són els avions de l’exèrcit emiratià, que patrullen i defensen l’espai aeri del país. Hores després, un núvol negre s’escampa pel cel. “Sembla que [l’Iran] han atacat la zona de l’aeroport”, es comenta pels grups de Telegram de la ciutat. Les instal·lacions de l’aeroport de Dubai, un dels més grans del món, han sigut blanc habitual dels aiatol·làs. No hi haurà confirmació oficial. Els països del Golf intenten ocultar l’abast dels cops iranians perquè s’hi juguen l’economia.

Des de la mala nit del 28 de febrer, quan Washington i Tel-Aviv van llançar les primeres bombes sobre Teheran, el règim persa ha atacat pràcticament a diari les petromonarquies pels seus vincles amb la Casa Blanca. Els Emirats Àrabs han estat els més castigats: gairebé 500 míssils i més de 2.000 drons enviats des de Teheran. La immensa majoria han estat interceptats pels sistemes de defensa. El món s’ha quedat sorprès per l’efectivitat protectora dels regnes pèrsics. “Potser no vam construir refugis perquè es va apostar tot a la tecnologia de les defenses aèries”, em va dir la mateixa veu d’Abu Dhabi. 

Venen hores decisives per a la tercera guerra del Golf. Donald Trump va recordar dissabte que el rellotge del seu ultimàtum avança i que, si dimarts els aiatol·làs no han reobert l’estret d’Ormuz, un “infern” caurà sobre Teheran. Hi ha negociacions en marxa, però el president explotava diumenge: “Obriu el maleït estret, cabrons bojos!”. Des de la invasió de l’Iraq, no es veia un desplegament igual de forces americanes a la regió. Uniformats d’elit especialitzats en assalts terrestres estan entre els escollits. Els experts no descarten res, tampoc botes ianquis embrutant-se de pols persa.

Els càlculs bèl·lics fan venir vertigen a les monarquies de l’altra banda d’Ormuz. Si Trump compleix la promesa infernal –i Netanyahu el pressionarà perquè així sigui–, es tem que l’Iran reaccioni amb encara més fúria i més bombes contra les seves ciutats. L’escalada no tindria aturador. 

Fins ara, els països àrabs no han contestat militarment els atacs dels aiatol·làs, que busquen pressionar Trump escampant el caos. S’ha optat per la contenció com a via per accelerar la resolució d’una guerra que van estar intentant evitar fins a l’últim moment. Però cinc setmanes després, els Emirats Àrabs i l’Aràbia Saudita han insinuat que ara totes les opcions militars estan sobre la taula. 

Una frase del president emiratià, Mohamed bin Zayed Al Nahyan, s’ha convertit en lema al país: “No som una presa fàcil, i ningú hauria de subestimar la nostra força”.

Els Ferrari acceleren

Les guerres tenen els seus capricis.

La gent de Dubai no se sentia còmoda amb la melodia que el govern havia triat per avisar-los de l’arribada de bombes iranianes. Les autoritats alerten la població a través d’un SMS, que irromp en les pantalles de tots els mòbils i que sona com el que es fa servir a Catalunya en episodis de pluja intensa. El govern va arribar a un pacte amb la gent: de nou del matí a nou de la nit, el so és el que s’havia previst, estrident; de nou de la nit, a nou del matí, quan la gent dorm, la notificació és molt més suau, com si t’enviessin un WhatsApp. 

Els Ferrari, Lamborghini i Rolls-Royce bramaven ahir amb estridència pels carrers de Dubai. Quan els criptobros acceleren, el rugit dels supercotxes té matisos bèl·lics. Al centre de la ciutat, residents i molt pocs turistes es feien fotos al voltant del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món: 829,83 metres i 165 plantes. Cada mitja hora, un espectacle musical fa ballar les aigües de les fonts turquesa. El Burj Khalifa es vesteix de bandera i s’il·lumina de verd, vermell, blanc i negre. Des de Teheran el deuen veure bé. 

"Déu ens està mirant". En aquell mateix moment, a Washington, parlava Trump. Els Estats Units i l’Iran havien rebutjat per enèsima vegada una proposta d’alto el foc. “Podem destruir un país en una nit i aquesta nit pot ser demà”, deia el president davant la premsa. El rellotge de l’ultimàtum fa tic-tac i la Casa Blanca insisteix que, aquest cop, no és prorrogable. Però a Dubai ningú semblava preocupat: terrasses plenes, nens menjant gelats, immigrants pobres construint més hotels, immigrants rics anant al gimnàs o organitzant partidets de futbol 7. 

“A tu això et sembla un front de guerra?”, em deia un home emiratià que passejava pel centre amb la seva família. La seva dona l’arengava: “Dubai is the best”. Dues noies turques, que fa anys que viuen a la capital del luxe, s’enfadaven amb la premsa: “Els periodistes menteixen, aquí estem més segurs que a Europa”. Un home egipci, resident a Dubai des de fa tres anys, era més directe: “Bro, passi el que passi aquí estem segurs”. 

Costa aquests dies parlar amb la gent del Golf. Les monarquies suggereixen silenci a la població perquè no volen que la guerra trastoqui el seu eslògan cap al món: oasis de seguretat i estabilitat que afavoreixen la prosperitat econòmica. Abu Dhabi i altres governs han detingut persones per publicar a les xarxes socials vídeos de guerra, com intercepcions de drons i míssils iranians al cel. En llocs públics es llegeixen advertències. “Pensa abans de compartir. Difondre rumors és un crim”, diu a l'ascensor de l'hotel on dormo.

La guerra està en funcionament, però a Dubai es construeixen més i més torres futuristes. 

En l’avió directe des de Barcelona, les pantalles dels seients venien luxe. Un anunci es repetia. Era de la Fundació Trump i exhibia els projectes immobiliaris que l’empresa del president dels Estats Units té desplegats per l’Orient Mitjà: hotels brillants i camps de golf. El lema era surrealista. “El desenvolupador de luxe líder et porta les contribucions de Trump al món”. ¿Quines seran les contribucions de Trump al món? ¿Quin món imagina Trump?

Les pantalles de l’avió deien que un dels hotels trumpistes és a Dubai. 

Dijous, un taxista em portava a la direcció que indicava Google Maps. A l'aplicació es veien imatges de l'edifici: un gratacel de vidre blau amb el nom del president a la façana principal. Però Google Maps mentia. El taxi arribava, i allí no hi havia cap edifici. Hi havia un solar, amb desenes de paletes immigrants vinguts de l'Índia, Bangladesh i Etiòpia treballant. Un home s'apropava. Era l'enginyer civil de l'obra. Venia de Damasc.

—Això que s'està construint és la torre Trump?

—Sí. Molta gent ve a veure-la.

—Pensava que ja estava construïda.

—No... vam començar l'obra fa dos mesos. En dos anys, si Déu vol, estarà acabada.

—I si la guerra ho permet, no?

—Bé, sí... Esperem que sí. El client ens posa pressa.

Les grues i la guerra funcionen simultàniament a Dubai.