I si la guerra no està anant com Trump calculava?
Abans de llançar les primeres bombes sobre Teheran, el Pentàgon va fer càlculs militars i polítics, i va difondre un pronòstic: la guerra a l’Iran durarà quatre setmanes. Els càlculs del Pentàgon, que van ser pactats amb el president Trump, desafiaven una norma històrica: és fàcil començar una guerra i difícil acabar-la. Albert Camus ho va definir amb literatura més sofisticada: “Quan esclata una guerra, la gent diu que això no pot durar, que és massa estúpid. I, sense cap dubte, una guerra és evidentment massa estúpida, però això no impedeix que duri. L’estupidesa insisteix sempre”. La Pesta, 1947.
“La guerra durarà el que calgui”, rectificava Trump fa una setmana, en la seva primera compareixença després de la fúria contra els aiatol·làs. Tornava a rectificar aquest dilluns: "La guerra està pràcticament acabada". Els constants girs de guió -especialitat trumpista, això sí- no són bon símptoma en política i encara menys en doctrina militar. Els Estats Units encara són a temps d’acabar la feina en quatre setmanes –només han passat deu dies–, però a Washington sonen les primeres alarmes. ¿I si la guerra no està anant com el president i el Pentàgon calculaven?
Tot i la majúscula mort del líder suprem Khamenei, el règim iranià continua viu, bombardejant amb prou eficàcia i fent tremolar l’economia global. Teheran feia dècades que es preparava per sobreviure a un atac dels Estats Units, i el nomenament del fill de Khamenei com a líder suprem és un missatge desafiant per a Washington: l’Iran lluitarà abans d’agenollar-se davant les exigències del republicà, que volia participar en la tria del càrrec. L’estratègia del règim sembla clara: allargar i escampar la guerra tant com sigui possible per posar la Casa Blanca en una situació cada cop més incòmoda. Ningú, llevat d'Israel, volia la guerra. Les economies emergents dels països del Golf la temien tant com els europeus, cada cop més dividits i arrossegats al conflicte. Les borses del món es desplomen i el barril de petroli superava els 100 dòlars, valor màxim des de l’estiu del 2022, any d’inici d’una altra guerra mal calculada: la invasió russa d’Ucraïna.
“La guerra de Trump contra l’Iran és estúpida?”, es podria preguntar avui Camus. La majoria d’estatunidencs sembla que així ho consideren. Només el 27% de la població hi dona suport. Sondejos recents diuen que Trump perdria les eleccions de mig mandat del novembre amb un 44% dels vots, pel 56% demòcrata. Boom. La premsa de Washington insinua que el govern està improvisant i que, a la Casa Blanca, creixen els dubtes sobre els superlatius costos d’una ofensiva que sembla encarregada per i per a Netanyahu.
L’operació iraniana és la més arriscada que ha iniciat Trump en els seus dos mandats. L’objectiu final continua sent difús, perquè la versió oficial de l’administració republicana ha anat variant. La lectura que s’imposa és que els Estats Units volen, sobretot, enderrocar el règim i mutar-lo cap a una forma que s'adapti als interessos de Washington i Tel-Aviv a la regió. Però la història de les guerres –és a dir, de la humanitat– evidencia que solen necessitar-se boots on the ground (tropes sobre el terreny) per aconseguir metes tan elevades. Està disposat Trump a trencar el tabú i enviar uniformes ianquis a l’Iran? El secretari de Defensa, Pete Hegseth, admetia que és un escenari que no es descarta, i informes de la intel·ligència nord-americana conclouen que caldria una ofensiva terrestre per fer caure els aiatol·làs. De moment, vuit soldats dels EUA han mort en l’operació iraniana de nom hollywoodià: operació Fúria Èpica. Enviar-hi tropes ens endinsaria en context molt més imprevisible. L'aposta també suposaria més cadàvers estatunidencs a l'Orient Mitjà, trauma nacional.
Abans d’assumir tants riscos, el Pentàgon haurà de tornar a fer càlculs militars i, sobretot, polítics. I Trump, pressionat per l’horitzó d’urnes al novembre, pot donar la guerra per acabada en qualsevol moment i presentar-se davant la població com a guanyador per haver escapçat el règim i haver malmès –no se sap fins a quin punt– el programa nuclear iranià. Però aquesta sortida també li pot sortir cara electoralment. Bàsicament, perquè serà difícil de creure. Com la justificaria la propaganda trumpista després que el mateix Trump verbalitzés que vol “la rendició incondicional de l’Iran”? El New York Times explicava que, abans de l'atac, generals nord-americans advertien a Trump que Teheran no és Caracas i que els riscos d'una guerra llarga –o sense sortida– eren palpables.
El problema és la síndrome de la Cinquena Avinguda de Nova York, bona metàfora del moment geopolític actual. “Em podria plantar a la Cinquena Avinguda i començar a disparar a la gent i estic segur que no perdria votants”, va dir Trump el 2016, en plena campanya, quan encara no havia estat mai president. En l'últim any, el republicà ha bombardejat set països. L'America First ja té tan pocs fonaments com la seva candidatura al Nobel de la pau –que, per cert, val més no descartar–. Avanci com avanci la guerra, la conclusió ja és dolorosa: el món és ara la Cinquena Avinguda de Trump; l'avinguda Tverskaya de Putin; l'avinguda Rothschild de Netanyahu; i aviat pot ser l'avinguda Chang'an de Xi Jinping. ¿Quina avinguda tenim els europeus?
