Soldats vius salven soldats morts al front d'Ucraïna

Enviat especial a KíivEn una guerra, la mort entra en mode inèrcia.

La gent s’agenollava dilluns al centre de Kíiv. Vianants clavaven el genoll a terra en senyal de respecte. Conductors paraven el cotxe, baixaven i reverenciaven la mort. Davant seu, un cotxe fúnebre entrava al monestir de Sant Miquel. Un soldat ucraïnès estava a punt de ser enterrat. Els agenollats no coneixien el militar mort. La mort de cada home al front es considera pròpia. El fèretre amb honors militars entrava al temple: desapareixia del carrer, de la vida. Els vianants s’aixecaven i continuaven caminant. Els conductors tornaven al cotxe i continuaven conduint. Els cementiris d’Ucraïna estan plens de cadàvers amb uniforme. Els fronts d’Ucraïna estan plens de mort.

Ningú sap quants soldats han mort en aquesta guerra. Els càlculs més acceptats parlen de 100.000 cadàvers ucraïnesos i 250.000 de russos. Si sumem els ferits, les baixes russes superen el milió i les ucraïneses freguen els 400.000. Si sumem els desapareguts –desenes de milers de militars de cada bàndol–, la calculadora de la guerra explota perquè la xifra resultant és inassumible. I si deixem la calculadora, entendrem que cada xifra és un home mort en edat de viure.

"Dolor, dolor. Ja només sento dolor, sempre dolor", diu una dona de nom contundent: Romashka. També és contundent la seva tasca al front d’Ucraïna: fa tres anys que es dedica a recuperar cossos de soldats ucraïnesos morts en combat. Sense cadàver, no es pot honorar l’heroi caigut. Sense cadàver, les famílies no poden assumir-ne la mort. Abans d’enviar el taüt, ella dignifica els cossos dels soldats per minimitzar el trauma dels que el rebran. Ha vist escenes que expliquen tota una guerra: un soldat viu portant-li en braços el cos del seu germà, també soldat, mort. Els soldats vius salven també soldats morts.

—Com es dignifica un cadàver, Romashka?

—Cuidant-lo. Després de documentar-ho tot, comença la meva feina: poso el cos a una llitera, el netejo de sang, de brutícia, de restes, d’olors… No m’importa en quin estat arribi el cadàver, jo sempre els envio nets, a les famílies. Cossos nets, perquè són àngels. Àngels que han entregat la seva vida per la nostra llibertat. Tots mereixen estar a casa.

—Els tornes a posar l’uniforme?

—Si el cos no està gaire malmès, sí. Si ja és impossible vestir-los, netejo l’uniforme, el plego, i el deixo a sobre de les restes del soldat. També les botes. L’uniforme és important: han de tornar a casa com a herois.

—Què sents quan estàs a soles amb el cadàver?

—Abans de començar a rentar-los, m’agenollo davant seu, els homenatjo. Després els miro i sento el seu dolor. No només per la mort, perquè la mort és la fi del dolor. Però en general aquests nois han passat dolor, por, abans de morir.

—Tens relació amb les famílies dels soldats?

—He rebut mars sencers de gratitud. Per a les famílies és vital recuperar els cadàvers, encara que només sigui un tros del que era el seu cos.

Als trens d’Ucraïna, la gent s’aixeca del seient cada dia a les nou del matí per honorar els caiguts en batalla. Es mantenen drets durant un minut i tornen a seure. Són moviments automàtics, inèrcies de guerra. 

"Com no he de pensar en la meva mort?"

En els funerals de soldats, soldats vius assisteixen a acomiadar-se dels morts. És una estampa trista. Quan acaba la cerimònia, tornen a posicions. És difícil no fer-se una pregunta, també trista: ¿Quin d’ells serà el següent?

El soldat Maksim es nega a anar als enterraments dels seus companys: "No puc, no puc. Sé que, si hi vaig, psicològicament puc explotar". El soldat Maksim té 47 anys i lluita a primera línia de front des del principi de la invasió. Abans el soldat Maksim treballava a la construcció, ara és soldat d’infanteria en algun punt del flanc sud. El soldat Maksim ha començat a tartamudejar per culpa de la guerra. Parla per telèfon des de posicions.

—Penses en la teva mort?

—Com no hi he de pensar? Hi penso constantment. Tinc estrès posttraumàtic i això ho fa insofrible.

—Com se’t manifesta l’estrès posttraumàtic?

—En negativitat, depressió, incapacitat per prendre decisions, dubtes constants, tartamudesa, mals de cap, atacs de pànic... Se m’agreugen els símptomes quan en parlo i recordo coses.

—Quines coses?

—Han mort tants companys meus... Jo era comandant d'escamot. Sents un dolor inexplicable quan els nois moren i et preguntes si els hauries pogut salvar.

—Em sap greu haver-lo fet parlar sobre això.

—No passa res, el món ha de saber el dolor de la nostra gent i del nostre país.

"Vine a defensar-nos dels orcs": cartells desplegats per tot el país animen els homes ucraïnesos a allistar-se a l’exèrcit. En aquests cartells, la guerra sembla divertida, emocionant, èpica. La guerra també té màrqueting, i els soldats del front contracten fotògrafs professionals perquè els hi facin sessions. Després, publiquen les imatges a les xarxes socials i adjunten enllaços en què pots enviar diners a les seves brigades.

"Molts també fan servir les fotos per lligar", em diu una fotògrafa de Kíiv que ha viatjat més d’un cop al Donbàs per fer retrats militars. "Però no és la millor idea lligar amb un soldat: si fas un match a Tinder amb ells, el més probable és que hagis d’esperar mesos per tenir la primera cita". La guerra, el 2025, també és passar hores a Tinder, Telegram, Instagram i TikTok intentant concertar una cita.

Els soldats, de vegades, també demanen cita amb Déu. Dilluns, un acte oficial del president Zelenski a Kíiv era ple de capellans militars. Explicaven que conviuen cada dia amb les tropes al front: cada unitat de l’exèrcit té el seu sacerdot, el seu enviat de Déu. Mossèn Ivan és capellà del 8è Batalló Independent d’Assalt de Muntanya: "Nosaltres, sobretot, ens dediquem a guiar espiritualment els soldats, a escoltar els seus pensaments".

- I què pensen, els soldats?

- Es pregunten per què els ha tocat lluitar en aquesta guerra, per què el seu amic va morir, per què ell va sobreviure...

- I què els diu?

- Faig tot el possible perquè no perdin la fe. La fe en la victòria i en el fet que algun dia tot això acabarà.

- Els soldats resen. Què és el que més demanen?

- Tots volen tornar a casa. Fa molt de temps que són al front, sense les famílies… però saben que no poden tornar-hi ara, perquè si marxen, l’enemic anirà a casa seva, amb les seves famílies, i farà el que vam veure a Butxa, Irpín i tantes altres localitats que els invasors van ocupar.

Els soldats que lluiten volen tornar a casa. Els soldats que lluiten reneguen dels homes ucraïnesos que no surten de casa per evitar ser reclutats. Un home, que prefereix l’anonimat, m’explicava ahir que altres homes ucraïnesos en edat de lluitar paguen diners als metges perquè simulin lesions invalidants. La petició estrella al doctor és que et facin una ferida al genoll per al·legar que t’acaben d’operar dels lligaments creuats.

Molts soldats moriran i mai tornaran a casa. Aquests dies hi ha hagut manifestacions a la plaça del Maidan de familiars de militars que fa mesos, o anys, que van desaparèixer al camp de batalla. Les famílies volen pensar que són vius. L'experiència de les guerres fan pensar que són morts.

Aquests dies, mentre es busquen cadàvers recents a les trinxeres d'Ucraïna del 2025, s'han trobat ossos de soldats de la Segona Guerra Mundial. A primera vista deu ser impossible distingir per quin bàndol lluitaven.