La pau es negocia a Alaska, la guerra s'amuntega a Ucraïna

Enviat especial a KíivLa guerra transcorria amb absoluta normalitat ahir al matí al centre de Kíiv. 

L'udol de les sirenes antiaèries ressonava amb contundència al cel de la capital, avisant de l'arribada de drons enemics. Metralletes ucraïneses intentaven abatre els projectils vinguts de Rússia: ratatatatà. Una explosió més forta se sentia a continuació. La gent que passejava per la plaça de la Independència ni s’immutava: l’espècie humana sap adaptar-se a gairebé tot. Un soldat mirava el cel de reüll. “Aquesta última explosió significa que ens hem follat els maleïts drons [russos]”. El soldat era a la plaça per homenatjar un company seu mort en batalla al front de Donetsk: Maksym, 34 anys. La metralla russa li va foradar el pit a principis d’agost. Tres criatures més seran orfes de pare.

La guerra també transcorre amb desesperant normalitat a les trinxeres ucraïneses. La normalitat acaba per banalitzar la guerra. La guerra acaba per banalitzar les vides.

Una família s’apropava a la plaça per clavar una altra bandera. Cada bandera que oneja en aquest altar honora el cadàver d’un soldat. Pensar-ho impressiona: és impossible comptar les desenes de milers de banderes que hi ha. Serà impossible saber quants joves han perdut la vida en aquesta guerra. La mare del difunt plorava i no podia parlar. Parlava el germà, de 28 anys i també soldat.

—El meu germà va desaparèixer fa un any i mig en una ofensiva al front d’Avdíivka. El donen per mort.

—Creus que pot estar viu?

—La meva mare està segura que algun dia tornarà a casa pel seu propi peu. 

—Tant de bo.

—A mi em costa ser optimista. He estat al front i ja sé què és l’infern. 

Han passat tres anys i mig des que Vladímir Putin va envair Ucraïna i els memorials als herois caiguts no paren de créixer. En aquest de Kíiv, el més gran del país, una fotografia de la víctima sol acompanyar cada bandera. Els retrats s’amunteguen perquè no hi caben. La guerra s'amuntega. La guerra s'acumula. El pas del temps ha destenyit i ha esborrat el rostre d’alguns militars caiguts. Devien ser els primers. És una metàfora trista: marcs de fotos enquadren el no-res. 

També són tristos els objectes que algú ha deixat al voltant de les banderes: peluixos, flors artificials, espelmes, polseres, cerveses encara per obrir, cartes escrites a mà. “La meva ànima està destrossada per la teva absència. No em vas ensenyar a viure sense tu”, va escriure una filla al seu pare, el soldat Mykjailo, membre d’una brigada d’assalt aerotransportat. Va morir el passat 16 de febrer al front de Khàrkiv. Tenia 39 anys. "T'estimo", diu la carta. I love Ukraine, diu un cartell lluminós enorme al centre de la plaça.

“Crec que aviat tindrem bones notícies a Ucraïna”, afirmava dimarts Donald Trump. El 14 de maig va fer una declaració idèntica. Trump va basar part de la campanya electoral en assegurar que acabaria la guerra en 24 hores. Des que torna a ser president dels Estats Units, han passat 5.193 hores. Són 216 dies. I la guerra continuarà: divendres, desenes de soldats esperaven per pujar als trens que els porten cap al front. Calen vagons cap a la guerra. La guerra és cada cop més mortífera. El perfeccionament de l’ús dels drons ha disparat les baixes dels dos bàndols. Els drons persegueixen els soldats, silenciosament i precisament, fins a la mort. A l'estació, la megafonia mirava de donar ànims als homes que van a lluitar: “Esperem aviat recuperar les línies a Mariúpol, Luhansk, Donetsk [...]”. Són territoris ocupats per les forces del Kremlin. Els soldats, vestits ja amb l’uniforme, no aixecaven la mirada dels seus smartphones. TikTok, Instagram, Telgram i Tinder són canals d'evasió.

Seria interessant que la megafonia de l’estació es posés en contacte amb el comandant Delfín, que lidera un batalló al front de Txàssiv Iar. El comandant Delfín no és tan optimista. El comandant Delfín atén l’ARA per telèfon des de posicions. 

—Com és la situació al camp de batalla?

—El 2022 vaig fer una declaració que va causar molt enrenou. Vaig dir que la situació era difícil però controlada. Ara només puc dir que la situació és difícil.

—Per què?

—L’enemic ens supera enormement en força, en pressió i en efectius. Només ens podem limitar a aguantar el seu avenç. I crec que, tot i això, ho estem aconseguint. Però ara mateix és molt difícil recuperar terreny.

—Vas veure les imatges de Trump i Putin a Alaska?

—Va ser un insult per als ucraïnesos. Els Estats Units van rebre un assassí amb catifa vermella i entre aplaudiments. El món civilitzat deia que Putin era un criminal de guerra i que, allà on posés un peu seria detingut. Doncs ja ho hem vist.

—Creus en les negociacions per arribar a un alto el foc?

—En absolut. Tot plegat és un circ, un teatre. La realitat de la guerra és la que veiem nosaltres al front. Aquestes negociacions només són una excusa de Putin per guanyar temps, concentrar més forces i perllongar al màxim la guerra. Algú que gaudeix menjant, mai deixa de menjar el primer plat.

L’opinió del comandant Delfín és compartida per bona part dels ucraïnesos. Impera un missatge: cedir territoris a Rússia per acabar aquesta guerra no és una solució definitiva, perquè creuen que, en uns anys, el Kremlin tornarà a atacar per acabar la feina. Soldats i civils han rigut quan els hi he preguntat si creien que la guerra acabaria aviat.

Més atacs contra civils

El 17 de juny es va viralitzar un vídeo trist a Ucraïna. Un pare i una mare en estat de xoc ploraven en silenci la mort del seu fill de 31 anys. Es deia Dmytro Isayenko. Un míssil rus va rebentar l’edifici on vivien, a Kíiv. El jove va quedar enterrat sota la runa. Els pares van romandre immòbils durant les hores que va durar el rescat. Els plors van ser més intensos quan van trobar el cadàver. El míssil rus va matar trenta civils aquell dia. Famílies senceres van perdre la vida. L’1 d’agost un bombardeig similar va provocar una altra massacre en un altre punt de la capital ucraïnesa. Trenta-un civils morts després que un míssil impactés i destruís un edifici residencial de deu plantes. 

L’exèrcit rus ha intensificat els bombardejos contra Kíiv. Les bombes, de vegades, maten també quan no maten. Cada explosió que retrona al cel mina la moral de la població i afegeix pressió a Zelenski davant una hipotètica taula de negociació. Putin sap jugar la guerra psicològica. Els ucraïnesos senten pànic quan algú es despista i tira un petard o fa esclatar al cel focs artificials. El govern n'ha restringit l'ús. Les Nacions Unides han advertit que el nombre de víctimes civils d’aquest estiu és el més elevat des del 2022. 

“Ens vam quedar a 25 metres de l’infern. Vam tornar a néixer”, em deia l’Oleksander, un home de 83 anys. Ell i la seva dona, l’Anastasiya, són dels pocs veïns que continuen vivint al bloc del costat de l’edifici bombardejat el 17 de juny. Divendres insistien a ensenyar-me la casa: tots els vidres van saltar pels aires i ara usen lones de plàstic per tapar les finestres. La pluja i el bram dels corbs afegien precarietat a l’escena. Les sirenes antiaèries, que tornaven a udolar a la capital, semblaven una broma de mal gust. “Som afortunats, som afortunats. Tants veïns nostres van morir. Gràcies a Déu, som afortunats”. Per acomiadar-me, els vaig oferir la mà. Me la van negar perquè estava sota el marc d’una porta. La tradició eslava diu que donar la mà sota una porta augura mala sort. “Millor no jugar amb aquestes coses. Nosaltres ja vam gastar tota la sort que ens quedava”.

Les supersticions s’accentuen en un país en guerra. També els càlculs macabres sobre on és més fàcil i on és més difícil morir. 

A Kíiv, diuen que les zones més segures són les properes a les ambaixades i el centre de la ciutat. També diuen que les coses estan canviant perquè els projectils russos superen amb cada cop més facilitat les defenses aèries de la capital: drons russos han arribat a sobrevolar la plaça de Maidan. Però Kíiv no deixa de ser un miratge: el paisatge és més fosc a les localitats properes al front, menys protegides i on els atacs russos són diaris. Una periodista ucraïnesa m’ensenyava un vídeo gravat a la ciutat de Kherson i difós pels propis soldats del Kremlin: amb un dron jugaven a fer punteria contra un civil que estava arreglant la teulada de casa seva. Finalment, el tocaven i moria. Les guerres normalitzen la mort i banalitzen la vida.

Els càlculs, doncs, acaben per ser inútils i sempre impera una lògica més simple. Me la va resumir, fa un any, una dona a Pokrovsk, ciutat del Donbàs ara assetjada i evacuada: “Si t’ha de tocar, et tocarà. No cal donar-hi més voltes”. ¿On deu ser aquella dona?

Dieta explosiva al Maidan

La guerra transcorria amb absoluta normalitat ahir a la nit al centre de Kíiv.

A la capital, el toc de queda entra en vigor a les dotze de la nit, però la majoria de restaurants i locals tanquen almenys una hora abans. Només un McDonalds i un kebab servien menjar passades les deu: dieta explosiva. “La ciutat se’n va dormir. No hi ha festa. Estem en guerra”, em deia un noi de 24 anys. Es deia Artem i explicava que és de la regió de Kherson, d’un poble ara ocupat per les tropes de Kremlin. Ell va fugir a Kíiv dies abans que esclatés la guerra. Aviat s’allistarà l’exèrcit per intentar recuperar els territoris ocupats.

—I la teva família on és?

—A les zones ocupades. Viuen controlats pels micos russos.

—Pots parlar amb ells?

—Per Telegram, de vegades. Però és perillós per a ells, i el govern rus sovint els talla l’accés.

—Què en penses de la guerra?

—Aquesta guerra només s'acabarà quan mori Putin.