Les claus de la guerra que posa contra les cordes l'economia mundial

BarcelonaLa guerra a l'Iran amenaça amb provocar un daltabaix en l'economia encara pitjor que el derivat de la crisi del petroli del 1973. Així ho va apuntar dilluns el director executiu de l'Agència Internacional de l'Energia (AIE), Fatih Birol. Gairebé un mes després dels primers atacs dels Estats Units i Israel contra l'Iran, repassem els fets més destacats d'una guerra que ja ha posat en alerta l'economia mundial i que pot tenir conseqüències rellevants en l'àmbit geopolític.

L’inici del conflicte

La guerra s’inicia el 28 de febrer amb un atac conjunt d’Israel i els Estats Units contra l’Iran. L’atac va ser a plena llum del dia, una anomalia en aquest tipus d’operacions. El motiu? La intel·ligència d’Israel va poder determinar l’hora i el lloc en què es reunien diversos alts càrrecs del règim dels aiatol·làs, i la CIA va confirmar que l’aleshores líder suprem, Ali Khamenei, es trobava també al mateix complex governamental.

L’objectiu de la guerra

Abans de l’atac, els Estats Units i l’Iran feia setmanes que negociaven sobre la capacitat armamentista de Teheran. Washington volia un compromís de l’Iran de no desenvolupar armament nuclear. Ara bé, malgrat que el país havia enriquit urani al 60%, no hi ha proves solvents que certifiquin que el règim iranià fabricava una bomba atòmica. Les converses també pretenien posar límits al programa de míssils balístics de l'Iran. Tot i que semblava que les negociacions anaven en la bona direcció, nou dies abans de l'atac els EUA van plantejar un ultimàtum a Teheran i els ponts es van trencar amb l'inici dels bombardejos.

Davant dels micròfons, i recordant la repressió de les protestes del gener, Donald Trump va assegurar al començament de la guerra que el seu objectiu era aconseguir un canvi de règim. A mesura que van anar passant els dies, el president estatunidenc va deixar de banda aquesta qüestió en els seus discursos, i ha arribat a assegurar que ja hi ha hagut un canvi de règim “perquè els líders són tots diferents”, malgrat que tots pertanyen a l’aparell de la cúpula anterior. Per a Israel, tant un debilitament del règim com una reducció de la capacitat militar de l’Iran arran de la guerra suposen una oportunitat d’or per aconseguir un dels objectius que fa temps que persegueix Benjamin Netanyahu: erigir-se en una potència hegemònica a la regió.

La cúpula de l’Iran, exterminada

En els atacs dels primers dies, els Estats Units i Israel van matar diversos alts càrrecs de l’Iran, entre ells la màxima autoritat del país. També el comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària, Mohammad Pakpour, el ministre de Defensa, Aziz Nasirzadeh, i el cap de l’estat major de les forces armades, Sayyid Abdolrahim Mousavi. Després de 27 dies, tan sols set persones de les setze que formaven part de l’entorn del líder suprem segueixen vives. Mentrestant, l’Iran ha triat Mojtaba Khamenei, el fill d'Ali Khamenei, com a nova màxima autoritat del país. Malgrat que la cúpula del règim estigui més que escapçada, el país està demostrant tenir una elevada capacitat de resistència i d’atac.

Bombes al Golf

Mentrestant, l’Iran bombardeja bona part de l’Orient Mitjà. Hi ataca tant delegacions i ambaixades dels Estats Units com les seves bases militars als països de la regió, que s’han alineat en els darrers anys amb Washington. També llança míssils contra infraestructures petrolieres i a prop de ports i aeroports. Per la seva banda, Israel i els Estats Units bombardegen sense descans l’Iran.

L'intercanvi de míssils ha obligat a tancar l'espai aeri i diversos aeroports en algunes ocasions, mentre que el nombre de civils morts a l’Iran en atacs dels EUA i Israel supera els 1.500, i al Líban ja són més de 1.000. A Israel, els míssils iranians han matat 18 persones, i a l’Iraq hi han mort 82 civils en atacs dels dos bàndols.

Puntualment, els atacs també han afectat el Mediterrani oriental. A Xipre, un dron va impactar durant el primer cap de setmana de la guerra prop d'una base militar del Regne Unit, mentre que l'OTAN ha interceptat tres míssils que es dirigien cap a Turquia. Aquests atacs han fet que alguns països europeus hagin mobilitzat vaixells de guerra i defenses aèries a la zona, però Europa s'ha desmarcat de l'ofensiva dels Estats Units i Israel.

El front d'Israel contra el Líban

La guerra a l’Iran ha reactivat un altre conflicte: els enfrontaments entre Hezbollah i Israel. Després de l'assassinat del líder suprem iranià, la milícia xiïta, aliada de l'Iran, va llançar una onada d'atacs contra el nord d'Israel. Les hostilitats de Tel-Aviv al Líban han estat constants després del darrer enfrontament armat, l'any 2024. Ara, amb el pretext de l'atac d'aquest mes de març, Israel ha iniciat una incursió terrestre al sud del país amb què busca allunyar Hezbollah de la frontera israeliana, en una operació que ha sumit Beirut sota les bombes i que recorda l'ofensiva israeliana sobre Gaza.

El tancament de l'estret d'Ormuz

Entre les conseqüències de la guerra, la que està tenint més impacte a escala global és sens dubte la pujada del preu del petroli i el gas. El preu del barril Brent fa dies que se situa al voltant dels 100 dòlars, quan abans de l'inici de la guerra oscil·lava entorn dels 70 dòlars. 2.000 vaixells, segons l'Organització Marítima Internacional, fa setmanes que estan aturats al golf Pèrsic i al golf d’Oman, a banda i banda de l’estret d’Ormuz. L’Iran ha amenaçat amb atacar els vaixells vinculats amb els Estats Units i Israel i amb aquells països que donen suport a l’operació militar. Abans de l’esclat del conflicte, per aquest estret hi circulava el 20% del comerç de petroli i gas mundial.

Trump, en un intent d’evitar una escalada dels preus, fa declaracions calculades per revertir les pujades en moments crítics, i provoca un efecte pràcticament immediat en la confiança dels inversors. El president estatunidenc ha aixecat les restriccions per comprar cru a Moscou, imposades arran de la guerra d’Ucraïna com una via per collar Rússia, i ha suspès els atacs nord-americans fins divendres, donant marge a l'Iran per reobrir l'estret d'Ormuz. Malgrat l'anunci, els bombardejos segueixen, i l'Iran es manté en la seva posició dels darrers dies: només poden passar per l'estret vaixells de països "no hostils" amb Teheran.

El distanciament de Trump i Netanyahu

A mesura que han passat les setmanes han aflorat discrepàncies entre els EUA i Israel a l'hora d'entomar la guerra. En el quinzè dia de conflicte armat, Washington va atacar l'illa de Kharg, situada al golf Pèrsic i des d'on l'Iran exporta el 90% del seu petroli. Teheran ha bombardejat repetidament refineries petrolieres i ports estratègics de la regió. Pocs dies després de l'atac a Kharg, Trump i Netanyahu van atacar el jaciment de gas més gran del món, South Pars, i l'Iran va amenaçar amb destruir la infraestructura energètica de la regió i va atacar novament diverses refineries. La Casa Blanca va negar tenir coneixement del bombardeig a South Pars. Trump fins i tot va arribar a dir: "[Netanyahu] a vegades fa coses que no m'agraden", si bé va deixar clar que mantenen molt bona relació.

La durada del conflicte

En un nou episodi de diferències entre Washington i Tel-Aviv, en les darreres hores els Estats Units han enviat a l’Iran un pla per posar punt final a la guerra. Destaca el fet que només la Casa Blanca fa la proposta, malgrat que el conflicte actual el van iniciar conjuntament els Estats Units i Israel. L’enviament del document, que l’Iran ja ha rebutjat, arriba la setmana en què es complirà el termini que va fixar Trump per finalitzar guerra. A l’inici dels atacs, la Casa Blanca va assegurar que els bombardejos es podrien allargar durant quatre setmanes, és a dir, fins aquest dissabte. Però en un moment en què l'Iran manté la seva capacitat d'atac pràcticament intacta, sembla estrany que s'hagi d'avenir a pactar el pla que els mateixos impulsors de la guerra ofereixen ara.