Vladímir Putin ha llançat la seva ofensiva de primavera a Ucraïna. Aprofitant un març sec després d'un hivern brutal, l'exèrcit rus ha intensificat els atacs contra les últimes grans ciutats del Donbàs sota control ucraïnès, Sloviansk i Kramatorsk, amb operacions d'assalt que han superat els 600 atacs en quatre dies i batallons de fins a 500 soldats. L'objectiu és evident: conquerir el que els militars anomenen el cinturó de fortaleses de Donetsk abans que la via diplomàtica, si mai arriba, congeli el mapa del conflicte.
No és casualitat que Putin hagi triat aquest moment. Mentre Donald Trump està enfangat en una guerra contra l'Iran que havia de ser curta i encara no se sap què durarà, Ucraïna ha desaparegut de l'agenda de Washington. Les negociacions de pau estan estancades. I les conseqüències econòmiques del conflicte a l'Orient Mitjà –l'encariment del petroli, l'aixecament de sancions al cru rus– han donat oxigen precisament a la Rússia de Putin. El Kremlin respira gràcies al caos que Trump genera.
Ara bé, que Putin tingui una finestra d'oportunitat no vol dir que l'estigui aprofitant amb èxit. L'exèrcit rus pateix més de 1.500 baixes diàries, i cada cop li costa més reclutar: els sous i les bonificacions que fins fa poc atreien més de mil voluntaris al dia ja no són suficients. El cansament de la guerra es fa notar. El veto d'Elon Musk a l'ús militar rus de Starlink ha privat Moscou d'intel·ligència en temps real i ha permès a Ucraïna recuperar més de 400 quilòmetres quadrats al sud. I fins i tot fa aigües l'última gran conquesta propagandística de Putin: Kupiansk. Els bloguers pro-russos admeten que la ciutat està perduda.
Però el desgast és mutu i la situació d'Ucraïna tampoc és esperançadora. Sense perspectiva de negociació, sense un compromís ferm dels Estats Units i amb una Europa que encara dubta sobre fins on està disposada a arribar, Zelenski aguanta amb una defensa insostenible a llarg termini. La societat ucraïnesa està cada cop més cansada i no té les mateixes possibilitats d'enviar carn de canó al front. La guerra de desgast no la guanya qui avança, sinó qui resisteix més temps. I resistir, quan ets el petit dels bàndols en conflicte, requereix suport.
Aquí és on Europa s'ha de mirar al mirall. Ja no es pot confiar que Trump mediï en res: els Estats Units, sota el seu lideratge, han passat de possible àrbitre a factor desestabilitzador, a agent del caos. L'augment de l'IPC fins al 3,3% interanual aquest març (segons les dades provisionals avançades per l'INE), la incertesa en el transport aeri, la volatilitat dels preus dels combustibles: tot això ja afecta els ciutadans catalans. I, mentrestant, si Europa no assumeix un paper central en la resolució del conflicte ucraïnès, Putin continuarà aprofitant cada distracció nord-americana per intentar avançar posicions i consolidar fets consumats que difícilment cap acord de pau podrà revertir. La finestra d'oportunitat no és només del Kremlin. També és d'Europa. I s'està tancant.
