Als anys noranta, a Jordi Pujol li van preguntar en una entrevista per la vigència de la cita de Torras i Bages (“Catalunya serà cristiana o no serà”). “El que es pot afirmar és que Catalunya serà catalana o no serà –va respondre–. Serà una altra cosa, però no serà Catalunya”. Tres dècades després, ens hem de preguntar si els termes Catalunya i catalana tenen el mateix significat, i si anem en camí de ser aquesta “altra cosa”.
Què caracteritza una comunitat nacional? Hi ha condicions de base –una població amb consciència de grup, i un territori més o menys estable– que Catalunya compleix des de fa més o menys un mil·lenni. Però el seu territori s’ha estirat i s’ha arronsat, i la seva població ha experimentat mutacions continuades a causa dels fluxos migratoris (d’Occitània, de la Península, de la resta del món). Si el país ha sobreviscut, fins al segle XVIII, és gràcies al factor integrador de la llengua i de les institucions de govern pròpies. I en els darrers segles, ben al contrari, ha estat l’absència d’estructures polítiques el que ha donat un esperit nou a la catalanitat, un esperit profundament apolític i fins i tot antipolític –que s’expressa amb l’esperit comunitari i emprenedor, però també amb les revoltes cícliques i la incapacitat d’entendre el sentit modern de l’exercici del poder.
Hi ha hagut, en aquests mil anys, un poble català dinàmic, canviant, porós, prou arrelat per anar absorbint nous contingents de població; però a partir del segle XX, la feblesa demogràfica, combinada amb un alt desenvolupament econòmic i la inexistència d’un marc polític protector, ha fet que aquest equilibri precari es trenqui, el català perdi l’hegemonia i les identitats se separin o se solapin. En el tombant del segle XXI, les noves onades procedents de tots els racons del món han complicat aquesta tendència, que, si ja és una prova de foc per a qualsevol comunitat nacional, encara ho és més per a una nació petita, que no només no té un estat propi, sinó que està en conflicte constant amb un estat de tendències uniformitzadores.
Catalunya ha superat crisis, revoltes, guerres i, des de 1714, una ofensiva desnacionalitzadora en tots els fronts. Si és així, ¿per què no hauria de sobreviure a les circumstàncies actuals? Doncs perquè són circumstàncies inèdites. Fins ara dèiem que el poble català ha sobreviscut a l’opressió sense eines de govern, però el que ara està en qüestió és, al contrari, si aquestes mateixes eines poden sobreviure sense un poble català al darrere, tal com l’hem entès en els darrers segles.
La demografia és freda i implacable, i per moltes eines polítiques que tinguem, la gent és la gent, amb el seu origen extraordinàriament divers. Davant d’aquesta realitat, només podrem seguir afirmant, amb Pujol, que “Catalunya serà catalana o no serà” si som capaços de refondre el nostre ésser col·lectiu, preservar les arrels, incorporar la saba nova, dotar-nos d’uns valors i un projecte que afermi i incorpori. Però es tracta d’una empresa tan enorme, tan titànica, que no la podem fer amb una mà lligada a l’esquena: necessitem un estat que ens doni un marc de referència, recursos i autoritat per gestionar els canvis socials i demogràfics inevitables al ritme idoni. El primer pas per arribar aquí és la unitat estratègica de tots els demòcrates que considerem que Catalunya ha de continuar existint com a nació. Sense sectarismes i sense retrets. Si no, el nostre naufragi davant l’onada globalitzadora està garantit. Ja no és qüestió de ser un país millor, com dèiem fa deu anys. És qüestió de ser: Catalunya serà sobirana... o potser no serà. Serà, efectivament, una altra cosa.
