Carme Forcadell: “No vaig a Madrid ni tornaré a Espanya, en tinc molts mals records”

BarcelonaCarme Forcadell i Lluís (Xerta, 1955) va presidir l’Assemblea Nacional Catalana, del 2012 al 2015, i el Parlament de Catalunya, del 2015 al 2018. Entrevistar al cap dels anys algú que ha ocupat càrrecs rellevants en una etapa tan convulsa del país permet revisar, amb més llibertat i perspectiva, aventures col·lectives i vivències personals, com els 39 mesos que va passar a la presó. Forcadell no perdona els qui la van menystenir ni els qui la van empresonar, no viatja a Espanya i no descarta, si es donen les circumstàncies d’unitat i determinació, tornar algun dia a la primera línia.

Aquesta setmana ha fet vuit anys que vas entrar a la presó. Et sembla que va ser ahir o en una altra vida?

— Mira, depèn. Sempre dic: l’any que ve ja no hi pensaré i sempre hi acabo pensant. Hi ha moments que no em sembla una altra vida, que em sembla com si fos ahir. Suposo que com a tothom que li ha tocat passar una etapa difícil.

Això és el pitjor que t’ha passat a la vida?

— Sí. Es va morir el meu pare, l’any 2006, amb Alzheimer. Allò va ser molt greu.

Però amb la mort d’un pare, si les coses van com han d’anar, ja hi comptes. Amb la presó, no.

— Jo no havia pensat mai que aniria a la presó. Comptes que aniràs a l’hospital, que potser quan et jubilis tornaràs a estudiar, però a la presó mai. Quan t’hi envien, és un cop molt dur. No la coneixes i tot el que és desconegut fa por.

Ara fa cinc anys que vau sortir de la presó. En aquest temps, has sigut capaç de perdonar algú a qui et pensaves que no perdonaries mai? Per exemple: has perdonat els qui et van empresonar?

— Perdonat? No. No, no, no. Qui em va posar a la presó va ser el Tribunal Suprem i a ells els encantaria que encara fóssim a la presó. Ens en van traure perquè no van tenir més remei, però si haguessin pogut, encara hi continuaríem. La prova és que, per la part que ells poden, que és aplicar la llei d’amnistia, no l’apliquen. Podria perdonar una persona que m’ha fet una malifeta si veig que se’n penedeix, que fa un canvi. Però no és el cas.

Què passaria si et trobessis amb Manuel Marchena, el president del tribunal que us va jutjar?

— No crec que me’l trobi, perquè no vaig a Madrid –no fos cas que se’m tornessin a quedar– i no crec que ell vingui a Catalunya.

Això que no vas a Madrid és una broma o és de debò?

— És de debò.

Només a Madrid o a qualsevol lloc d’Espanya?

— Vaig als Països Catalans i al País Basc. A Espanya no hi vaig. Quan estàvem a Madrid, ho vam passar molt malament. La gent ens cridava, ens insultava. Quan sortíem amb aquelles furgonetes de la Guàrdia Civil, a tota pastilla, la gent ens mirava malament. Si estàvem aturats, ens picaven el vidre. En tinc mals records, saps el que et vull dir? Llavors, no tinc cap necessitat d’anar-hi. Home, si tingués un amic a Càceres, que estigués molt malalt i m’ho demanés...

Però, si tot va com ha d’anar, tu no tornaràs a Espanya?

— No.

Aquesta setmana feies un tuit recordant el vuitè aniversari de la teva entrada a la presó. Llegir les respostes em va fer mal. Molta gent no us perdona que us féssiu enrere. Com ho vius?

— Faig un tuit i no miro mai les respostes. No és d’ara, és de fa molts anys. Però jo entenc la gent, perquè jo també m’ho pensava, que ho teníem a tocar.

El preu que heu pagat és molt alt. En el teu cas, tres anys a la presó.

— Sí, 39 mesos, ho tinc gravat. Però la gent es va sentir molt trista i molt decebuda. Hi ha coses que es van fer bé i coses que es van fer malament. I cada vegada que ho penso, veig que és molt difícil el que anàvem a fer. Potser vam pecar d’ingenus, de pensar que seria molt fàcil. Jo et puc assegurar que vam fer tot el que vam poder i més. I si no vam fer més va ser perquè no vam poder, i perquè vam tenir por, perquè teníem les de perdre. I també et diré una cosa: aquesta gent ho diu al Twitter, però a la cara mai no et diuen res. No m’he trobat mai ningú, ningú, Albert, ningú, ni al carrer ni enlloc, que m’hagi dit mai res. A Twitter tots són molt valents.

On és Ítaca, ara?

— Ítaca és al mateix lloc que era, el que passa ens que ens costa més d’arribar-hi. Semblava que la illa estava una mica més enllà de Mallorca i resulta que no, que està tocant a Turquia.

Tu creus que veuràs la independència de Catalunya?

— Home, a mi m’agradaria.

No és la pregunta, si t’agradaria.

— A vegades soc optimista i dic que sí. La història, de vegades, fa salts i s’accelera. Sempre explico que el 10 de juliol del 2010 vam sortir al carrer per defensar l'Estatut i set anys després votàvem per la independència. Si es tornen a donar aquestes circumstàncies, pot ser. No ho veig impossible. El Mur de Berlín va caure, però tres dies abans ningú no ho sabia.

Ara estàs com a tercera o quarta fila d’exposició pública. Això és perquè en vas sortir escarmentada o perquè toca a uns altres?

— Jo crec que ara toca a uns altres. Jo he fet política tota la vida i només he viscut de la política institucional quan vaig ser presidenta del Parlament. Continuo estant a moltes entitats, però no soc a primera línia ni fent política institucional.

Això ja no tornarà a passar?

— Si es va per la independència, i s’hi va, m’ho plantejaré. Però s’hi ha d’anar. Per ara, no.

Em pensava que el “no” seria més radical.

— Saps què passa? Que també vaig dir que no em presentaria a unes eleccions el 2015, i m’hi vaig presentar. Jo era presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana...

Sí, home: “President, posi les urnes!”.

— Exacte, aquesta frase que em perseguirà tota la vida.

I una altra que recordo perfectament: “Senyor Carrizosa...

— “...per què em demana la paraula?”. També em perseguirà, aquesta.

Parlant del senyor Carrizosa, i no només d’ell: què vas aprendre dels que no pensaven com vosaltres durant aquella època del Procés?

— Mira, hi havia gent a Ciutadans que eren molt bones persones. També és veritat que les van apartar molt ràpidament.

Vols dir que no es podia ser de Ciutadans i bona persona?

— Depèn de què entenguis per bona persona. No dic que facis obres de caritat, siguis un bon ciutadà, una bona mare, un bon company... Però tot el que ens van fer a nosaltres, tot el que van fer en aquest país, tot el que van fer a la llengua catalana... Abans que entrés Ciutadans, al Parlament de Catalunya tothom parlava català. Van néixer per destruir l’ensenyament en català i la llengua. És en aquest sentit que no són bones persones.

Més enllà de Ciutadans, ¿dels partits que no volien la independència tu en vas aprendre alguna cosa, vas entendre més bé la complexitat i la diversitat d’aquest país?

— Sí, evidentment. Dins dels socialistes i dins dels comuns, hi havia gent que potser no eren independentistes, però sí que defensaven el dret a l’autodeterminació. Crec que amb aquestes persones ens hi podem entendre.

¿Tu ja vas venir polititzada de Xerta o va ser quan vas arribar a la universitat?

— Crec que em vaig polititzar per la llengua. Venia d’un poble on tothom parlava català. Era curiós, perquè la mestra, a dins de l’aula, et parlava en castellà, i al pati, en català.

Que és bastant al revés del que passa ara.

— Exacte. I quan vaig arribar a la universitat, no entenia que molts alumnes no parlessin en català. El podien parlar, però no el parlaven. Era com una indiferència que tenien cap a la llengua. Defensaven les balenes, eren de Greenpeace, tots ecologistes, però el català, res de res.

De quina família venies tu?

— No, no, pagesos. Gens polititzats. Només de tant en tant la meva àvia, a qui se li havia mort un fill a la guerra, cridava o feia un exabrupte, però en general no es parlava de política.

La mare és viva?

— Sí, té 97 anys. I tinc dos nets, també. Un va néixer quan jo estava a la presó, el setembre del 2019.

Vas poder anar a veure’l?

— El Suprem em va donar dues hores de permís per anar a l’hospital.

Ets millor com a àvia o com a filla?

— No ho sé, potser com a àvia, perquè la meva mare és al poble i els meus nets són aquí. Per tant, veig més els nets que la mare. Intento anar-hi al màxim que puc, això sí.

Et volia demanar si els 70 anys que vas fer l’any passat van ser un impacte però, vaja, amb una mare de 97...

— Jo, des dels 40 que no faig anys. Els 40 em van impactar molt i vaig decidir que allà em quedava, que no en compliria més.

Què t’agradaria que et passés ara?

— Home, a mi m’agradaria la independència de Catalunya, no cal que m’ho preguntis. Personalment ara passo una època de la meva vida que estic molt bé. No estic a primera línia, no estic patint, perquè aquests últims anys he patit molt. Ara, per tant, estic tranquil·la, faig el que vull, estic a moltes entitats, però tot coses que m’agraden. Què m’agradaria? Que donessin l’amnistia.

Quina situació legal tens ara?

— Com que jo no estic condemnada per malversació, com els que estaven al Govern, no tinc la inhabilitació per ocupar un càrrec públic. Jo em podria presentar a unes eleccions, però no podria treballar. Jo era funcionària al departament d’Educació i no ho podria fer perquè tinc antecedents penals.

Parlaves d’aquests anys de patiment: quin va ser el moment que més vas patir?

— Quan el meu net gran, que en aquell moment tenia un any i mig, el van haver d’operar perquè s’havia empassat un festuc i s’ofegava. Jo estava a la presó, histèrica. Vaig passar una nit horrorosa. I l’altre moment és quan es va suïcidar una companya de davant de la meva cel·la.

No vas patir fent de presidenta del Parlament?

— Vaig patir molt, però era assumible. Ja m’esperava que no serien flors i violes.

Creus que en algun moment se’t va faltar al respecte?

— Sí, jo crec que sí. I molt més perquè era dona. Se’m va faltar el respecte a l’hemicicle, però també a la sala de portaveus, a les reunions de mesa.

En quin sentit?

— Perquè aixecaven la veu, cridaven, em miraven amb menysteniment: “Què sabràs tu?”. I el més greu és que cap company no deia res. Això encara em va doldre més. No hi va haver ningú que digués “us esteu passant”.

Ningú dels teus o dels seus?

— De cap. De ningú. No sé si va arribar un moment que ja ho consideraven normal.

Qui ha sigut el millor president o presidenta del Parlament?

— No ho sé. Crec que ara el president Rull ho està fent bé.

I el millor president de la Generalitat que has conegut?

— Complicat, eh. M’estàs fent una pregunta complicada. Crec que el president Pujol va ser molt bon president els primers anys. És que els altres hi han estat molt poc temps. El president Aragonès, el president Quim Torra, el president Puigdemont, el president Artur Mas ja hi va estar una mica més... Però al principi, el president Pujol va fixar les bases del catalanisme, de l’ensenyament, de TV3...

L’actor Sergi López deia l’altre dia que l’1 d’Octubre va ser molt gran, molt emotiu, i que és la llavor d’alguna cosa que pugui torna a créixer.

— Hi estic totalment d’acord. Al principi de l’Assemblea tots ens donàvem la mà i no ens preguntàvem què penses tu, què pensa l’altre, tots lluitàvem pel mateix. Ara hem arribat a un punt que si no penses exactament com jo, ets un botifler, ets un traïdor. Això no pot ser, així no ens en sortirem. Hem de reconduir la situació, hem de recosir el país. El país està trencat. Si vam ser capaços de fer l'1 d’Octubre, que és molt gran, ho hem de valorar i hem de tornar a preparar-nos per a una situació semblant. Però per fer això hem d’anar junts. I tenir clar que no ens ajudarà ningú. Recordo que deien “la Unió Europea no ho permetrà”. La Unió Europea ho permet tot. Encara que no pensis com jo, no podem estar insultant-nos.

Quina és la imatge que et ve al cap de màxima emoció de tot aquell temps?

— L’11 de setembre del 2013, quan em comuniquen que la Via Catalana ha sigut un èxit i hem omplert tot el país. Aquell dia vaig plorar.