Trump, creient confés, potser pot trobar consol en un mantra bíblic: els camins de la guerra són inescrutables. La consigna li hauria de sonar. Els generals del Pentàgon l’havien advertit de l’elevat risc d’enfangament que suposava una operació contra Teheran. Quatre setmanes de bombes després, el fang és innegable, la guerra mai ha anat com el president imaginava, i Washington es troba en una posició complicadíssima, al llindar del fracàs geoestratègic.
El règim iranià ha conquerit dos factors que, en aritmètica bèl·lica, són or: el temps i el relat. Són els Estats Units, i no l’Iran, els que tenen pressa per acabar la guerra, pressionats per una crisi energètica virulenta que amenaça d’asfixiar economies d’arreu del món. L’estratègia de Teheran no ha virat des del primer dia: allargar i escampar al màxim el conflicte per multiplicar-ne els impactes. El tancament d’Ormuz ha estat la pedra filosofal geoestratègica dels aiatol·làs. L’exèrcit iranià recordava ahir que només la seva “voluntat” –i la de ningú més– farà que el preu del petroli baixi. Teheran està embravit.
Amb els rellotges en contra, el relat de la Casa Blanca ha entrat en mode desesperació. Trump no sap com cantar victòria davant dels aiatol·làs. Cap dels grans objectius de Washington –o de Tel-Aviv– s’han complert: el règim iranià continua estructurat, resistint i qui sap si reforçat al carrer per l’efecte dels míssils estrangers; els bombardejos diaris contra Israel i els aliats ianquis del Golf mostren que el múscul militar de Teheran és encara robust; i els Estats Units s’han quedat sols i estèrils en l’intent de reobrir Ormuz. La llista de despropòsits per al republicà pot ser més llarga.
Si l’ofensiva contra l’Iran ja contradeia uns quants fonaments del trumpisme –l’America first i els clams per al Nobel de la pau–, arribats a aquest punt, el diagnòstic és fosc: tot el que no pugui ser venut com una victòria explícita per a Trump serà llegit com una derrota. “No anomenis acord a la teva derrota”, li retreia un portaveu de la Guàrdia Revolucionària iraniana. Teheran, cal insistir-hi, està embravit.
Ens endinsem, doncs, en hores decisives d’aquesta guerra. El calendari és capritxós. El cap de setmana es compliran dos ultimàtums: el que es va autoimposar Trump anunciant, al principi de tot, que l’operació Teheran duraria quatre setmanes, i el que ha imposat al règim iranià perquè reobri l’estret d’Ormuz. L’Iran no reobrirà Ormuz i la guerra no sembla que s’hagi d’acabar dissabte.
La pregunta és inevitable i també inescrutable: què farà Washington?
En els darrers dies, la Casa Blanca ha flirtejat amb dues apostes contradictòries. Les conseqüències de cada opció són tan diferents que ens portarien a realitats directament oposades. Heus aquí la màgia negra del trumpisme.
Primera aposta, la diplomàcia. Fruit de la pressió, els nord-americans sembla que han activat la via negociadora. El pla de pau de 15 punts que Trump ha fet arribar a Teheran a través del Pakistan –un altre país en guerra, per cert– pot ser un inici per a la conversa. Els iranians el rebutjaven immediatament perquè argumenten que està ple de demandes inassumibles, però la premsa dels Estats Units desprenia optimisme ahir a la nit. La CNN filtrava que Washington vol reunir-se amb representants iranians aquest cap de setmana. Trump deia dimarts que l'Iran està desitjant tancant un acord. Des de Washington, intentaran vendre qualsevol acord com un èxit. Des de l'Iran acusen el president de ser un mentider compulsiu i exigeixen que l'acord s'ha d'adaptar als seus requisits. Des de Tel-Aviv, diuen que les converses estan condemnades al fracàs. No és una lectura objectiva: Netanyahu és el principal interessat en què les bombes continuïn.
Segona aposta, l’escalada. Fruit de l’enfangament, els nord-americans amenacen en intensificar la guerra. Washington ha multiplicat l’enviament de més soldats a l’Orient Mitjà, ha invocat l’amenaça nuclear i difon proclames incendiàries. “El president Trump no s’arronsa i està preparat per desfermar un infern”, deia ahir la secretària de Premsa de la Casa Blanca, la també molt incendiària Karoline Leavitt. En aquest punt, l'aposta 1 i l'aposta 2 es toquen. Els iranians creuen que l'acostament diplomàtic de Trump és una trampa i que els Estats Units es preparen per a una acció de guerra més contundent. Els iranians tenen motius per desconfiar de Trump: el republicà és especialista en començar a bombardejar-los mentre negocia.
La decisió final és a sobre la taula d’un president ferit d’orgull, prou acorralat i que detesta perdre. Cap de les dues apostes són guanyadores per a Trump. La política del republicà depèn de la força que li atorga la victòria. Si finalment no troba el triomf a l'Iran, marxarà com pugui i el buscarà perillosament en un altre lloc, sigui Cuba o Ucraïna.
Els camins inescrutables de la guerra acostumen a ser perillosos.
