Esglai a Washington: Trump s'està quedant sol en la guerra a l'Iran
Portem tres setmanes de bombes a Teheran –i a Tel-Aviv, i a Beirut, i a Riad, i a Doha...– i la guerra, la tercera del Golf, ha entrat en mode espinós per a Washington.
L'escenari-resum del moment actual podria ser el següent: l’operació contra els aiatol·làs no està anant com Trump imaginava i l'objectiu final és un misteri; l’impacte global de la guerra ja és palpable arreu; el règim de Teheran resisteix, contesta i evoca la força del martiri; Netanyahu dobla l'aposta al Líban i crea una guerra paral·lela; les contradiccions abunden a la Casa Blanca i la divisió creix entre les files republicanes; les enquestes insisteixen que la majoria d'estatunidencs no donen suport a la guerra; el neguit dels europeus i altres aliats dels Estats Units augmenta mentre es preparen per a l'impacte d'un conflicte més llarg del que es preveia.
Davant aquest paisatge, una pregunta interessant ha agafat força a Washington en els últims dies: ¿Els Estats Units s’estan quedant sols? L’interrogant s’ha fet urgent després de la negativa dels socis americans, sobretot els europeus però també els del Golf, a participar en una missió internacional per reobrir l’estratègic estret d’Ormuz, blindat per Teheran amb l'objectiu de tensar l'economia mundial i pressionar els homes de Trump. El New York Times feia jocs de paraules dimecres: l’America First mutava a l’America Alone (Amèrica sola).
El missatge que les cancelleries europees han enviat a la Casa Blanca aquesta setmana ha sigut contundent i, en alguns casos, sorprenent: “Aquesta no és la nostra guerra”, es repetia, amb més o menys claredat, des de Brussel·les, París, Londres, Roma o, evidentment, Madrid. Menció especial per a Berlín. Alemanya, que des de l’inici de la guerra s’havia alineat totalment amb Washington –i sempre amb Tel-Aviv–, virava dimarts amb paraules del seu ministre de Defensa, el socialdemòcrata Boris Pistorius: “Aquesta no és la nostra guerra, no l’hem començat nosaltres”. ¿És un canvi de postura del govern de Merz? Ho sembla, però cal no precipitar-se perquè Berlín ha demostrat ser la ciutat més transatlàntica d’Europa. Que li preguntin, si no, a la molt alemanya Von der Leyen, experta genuflexió davant de Trump.
Pregunta extra: ¿La negativa a col·laborar a Ormuz és un canvi de postura d’Europa amb Trump? Aquí cal ser encara més prudents. La Unió Europea, també el Regne Unit, no té cap interès en què aquesta guerra segueixi, però es continua trobant en una posició de dependència i, per tant, de feblesa davant Washington. Els líders europeus no plantaran cara a Trump mentre una altra guerra de solució complicada, la ucraïnesa, estigui en curs. Tot i que el focus és ara a Teheran, a Brussel·les continuen pensant que el futur del continent es decideix a Kíiv.
"No necessitem l'ajuda de ningú!"
Diu la premsa amb orelles a la Casa Blanca que la fredor dels països del Golf amb la guerra liderada pels Estats Units ha irritat especialment Trump. El republicà s'esperava una reacció més contundent de les monarquies amigues —i més després que el seu territori fos objectiu d'atacs iranians—, però la postura de la regió havia estat clara des de l'inici: ningú estava interessat en una guerra que faria trontollar les seves economies emergents, que busquen en el turisme una alternativa de futur al petroli. Als governs del Golf, en canvi, la guerra de l'Iran els ha situat davant una lliçó geopolítica que coneixem bé a Europa: dependència significa vulnerabilitat. La desconfiança en els Estats Units de Trump ha fet que diversos països ja estiguin buscant alternatives, com comprar tecnologia de guerra a Ucraïna.
“No necessitem l’ajuda de ningú!”, replicava Trump, en mode rebequeria, després de les carabasses dels aliats. Potser té raó, i potser la pregunta que ens hem de fer és si Trump necessita estar acompanyat per fer la guerra a l’Iran, a Cuba o a Groenlàndia. O potser s’equivoca i les bombes contra Teheran –la seva acció exterior més arriscada fins ara– acaben precipitant la degradació de la imatge internacional dels Estats Units fins a un escenari de reconfiguració global on, probablement, el gran beneficiat pot acabar sent el seu gran competidor: Pequín.
“Som un oasi de certesa en un món ple d’incertesa”. Aquesta és una de les moltes proclames que aquesta setmana vaig escoltar al consolat de la Xina a Barcelona, en una trobada per a periodistes, però amb micròfons apagats. És interessant visitar l'altra banda del tauler internacional per apropar-se a la radiografia completa. L'escenari-resum, en aquest cas, és més senzill: Trump l’imprevisible està reforçant el relat xinès; Pequín afina la diplomàcia per seduir el món com a garant d’estabilitat política i econòmica; només portem un any i escaig dels quatre que ha de durar el segon mandat del republicà; la complexitat del moment global és aguda.
