La por dels sirians de reviure una guerra regional: "Cada dia que passa sense que torni la violència és un regal"

DamascA Damasc, el record de la guerra no és abstracte; es troba als edificis reconstruïts a mitges, als barris buits que encara no han pogut recuperar els seus antics habitants, als comerços que obren cada matí amb l'esperança que l'economia millori. També es filtra en les converses quotidianes, en què el conflicte ja no s'evoca com a passat, sinó com una possibilitat que pot sortir de qualsevol cantonada.

La capital siriana ha recuperat una normalitat relativa. El trànsit torna a saturar les avingudes principals; als cafès, sempre abarrotats al capvespre, es discuteix sobre futbol, inflació, terminis laborals i diners. A primera vista, Damasc sembla que ha girat full. No obstant això, aquesta sensació, lleugera, gairebé fràgil, se sosté sobre una decisió presa a les altures del poder i compartida per una part important de la societat: no tornar a entrar en una guerra regional.

Cap a l'oest, la carretera que condueix al pas fronterer de Masnaa continua sent un termòmetre constant del que passa més enllà. A una hora de Damasc, la vall de la Bekaa libanesa s'estén cap a l'horitzó, i amb ella els ecos dels bombardejos israelians contra posicions de Hezbollah, que van tan seguits que fins i tot se senten en zones frontereres. Ara com ara, la guerra no ha arrossegat Síria a la conflagració.

Aquest dissabte, Avichay Adraee, portaveu de l'exèrcit israelià va avisar que, a partir de llavors, aquest pas fronterer es convertia en un objectiu militar: ‎"Com que Hezbollah fa servir el pas fronterer de Masnaa amb finalitats militars i per al contraban d'armes, les FDI tenen la intenció de llançar atacs contra el pas fronterer en un futur pròxim", escrivia a X.

"Sabem que la guerra hi és. Ho notem cada dia", diu el Samer des de la seva parada d'accessoris per a mòbils a Shaalan, un barri popular damasquí que fa anys que viu immers en una gran transformació, de vegades massa lenta. "Però aquí, a Síria, de moment encara no ha arribat. Aquesta és la diferència", afegeix.

Aquesta percepció de separació, d'estar al marge, marca la manera com molts sirians pensen el present. Per a ells la guerra no s'ha acabat, però ha deixat de ser el centre de la seva vida diària. Tot i així, es manté la por que, de sobte, la normalitat torni a trencar-se.

Atacs puntuals

Cap al sud, hi ha pressió però es manté continguda. A les províncies de Daraa i Quneitra, al llarg de la línia del Golan, durant les últimes setmanes s'han succeït bombardejos puntuals, incursions limitades i episodis de foc transfronterer que reflecteixen l'extensió del conflicte a la regió tot i que no es tradueix en un front obert dins de Síria. Alguns d'aquests episodis han tingut lloc en àrees amb presència de comunitats druses, cosa que hi afegeix una dimensió política. Tot i això, sobre el terreny la dinàmica continua sent la d'intervencions calibrades, més orientades a marcar límits que a provocar una escalada directa.

Més al nord-est, la guerra adopta una altra forma. En aquesta zona, on segueixen desplegades forces nord-americanes després d'anys d'aliança amb les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), el conflicte es manifesta a través d'atacs indirectes. Al març, diverses bases van ser objectius de coets i drons llançats per milícies proiranianes des de l'Iraq, en el que s'interpreta com un intent de pressionar els Estats Units en el marc de les tensions amb l'Iran. No es tracta d'un front sirià en sentit clàssic, sinó d'una extensió del conflicte que utilitza el territori per projectar poder.

“Esclar que em preocupa”, exclama la Lina, estudiant d'enginyeria a la Universitat de Damasc, al barri de Mezzeh, que somriu cada vegada que se li pregunta pel seu futur. “No és que Síria entri a la guerra, sinó que la guerra acabi entrant aquí”, continua. Després de catorze anys de conflicte, molts joves que ara comencen a pensar a estudiar o treballar a fora o a dins de país senten que aquest futur es pot trencar abans d'hora. “Hem après a no donar res per fet –afegeix–. Cada dia que passa sense que torni la violència se sent com un regal, però tots sabem que pot acabar passant en qualsevol moment".

Pressió sobre Hezbollah

Aquesta barreja de cautela i desig de normalitat ajuda a entendre la posició del president interí, Ahmed al-Sharaa, que ha insistit que Síria no participarà en el conflicte excepte en cas d'agressió directa. És la línia que han mantingut malgrat les pressions, incloses les propostes per implicar-se en la contenció de Hezbollah des del Líban.

Al llarg de les últimes setmanes, representants i diplomàtics nord-americans, en contactes discrets amb els seus homòlegs sirians, han suggerit que Damasc podria tenir un paper en la pressió política i militar sobre Hezbollah, i fins i tot s'ha avaluat la possibilitat d'un desplegament a l'est del Líban amb altres forces. Tot i això, Al-Sharaa ha respost amb cautela i fermesa, evitant comprometre's i recordant que qualsevol implicació directa podria desestabilitzar encara més un país que no ha completat el seu procés de reconstrucció ni ha tancat les seves pròpies ferides internes, després de més d'una dècada de guerra.

Al carrer, aquesta lògica es tradueix en termes més simples. “La gent aquí no pensa en qui guanya o en qui perd –diu l'Abu Fadi, un taxista al centre–. Pensa que això no torni a començar”.

Aquesta memòria condiciona la percepció del present. Fins i tot mentre els bombardejos se succeeixen a la frontera amb el Líban, mentre el sud continua sota pressió intermitent i mentre els atacs al nord-est recorden que Síria pot ser l'escenari d'una guerra indirecta, el país manté una línia que no és tant de neutralitat com de contenció calculada.

A Damasc, aquesta fragilitat no s'expressa en grans declaracions, sinó en una forma de prudència quotidiana, en la sensació que tot depèn, simplement, de mantenir aquest equilibri un dia més.