Síria, un any després: carrers que respiren, ferides que no es tanquen

DamascL'alba arriba a poc a poc a Damasc i es filtra entre edificis vells i balcons d'on pengen garlandes de cables ennegrits. La ciutat es desperta entre el xiulet dels generadors i l’olor de pa acabat de sortir de forns que fa temps que funcionen a mig gas. Un any després de la caiguda de Bashar al-Assad, el país viu atrapat en una mena de llimbs. No hi ha ni guerra ni pau. Ni ruïna total ni recuperació. Hi ha només un territori suspès on les certeses es desfan tan bon punt es pronuncien.

Als passadissos del mercat ambulant Al-Hamidiyah, l’activitat torna a assemblar-se a la d’altres temps: botigues atapeïdes, bosses que canvien de mans, turistes del Golf fotografiant les voltes fosques del mercat. Però sota aquest moviment hi batega una economia exhausta. El Hamid, artesà de tarbuix (barret vermell àrab), organitza amb paciència els seus feltres vermells. “La nostra feina és manual; sobrevivim fins i tot sense llum”, diu sense aturar les mans. Després abaixa la veu. “El país funciona com una làmpara vella: a estones il·lumina, a estones espurneja”.

A pocs metres, el Rami, que té una botiga de roba, resumeix la sensació d’incertesa: “La gent torna a comprar, sí. Però l’electricitat és inestable i els preus canvien cada setmana. Avui estem millor que fa un any, però ningú sap si durarà”. Per a ell, la caiguda del règim va portar oxigen; per a altres, només un breu respir.

Darrere d’aquestes veus s’amaga una realitat que l’asfalt no aconsegueix dissimular. Segons dades recents, més del 80% de la població viu per sota del llindar de la pobresa; la cistella bàsica és inabastable per a la majoria, i la lliura siriana, malgrat una tímida estabilització, encara no s'ha equilibrat. Les noves autoritats parlen de “reconstrucció gradual” i de “confiança internacional”, però la comunitat financera estrangera observa amb distància: no hi veu garanties, ni infraestructures, ni prou seguretat per invertir-hi seriosament. L’ONU calcula que, al ritme actual, Síria trigarà dècades a recuperar indicadors bàsics de vida.

Tanmateix, la vida a Damasc s’aferra als matisos. Bab Tuma, l’històric barri cristià, vibra de manera particular: tallers que obren dues hores abans per evitar els talls d’electricitat, cafeteries que canvien de generador com qui canvia d’interlocutor incòmode, comerciants que ajusten els preus diàriament. Abu Youssef, propietari d’una botiga de fustes, no amaga el seu alleujament pel final del règim: “Abans vivíem amb por a les patrulles, a les multes inventades, als controls. Ara importem sense ensurts. I fins i tot renovar una casa és més barat”. La seva afirmació contrasta amb el gest escèptic del Hadi, venedor d’eines. “Sí, hi ha millores. Però el país és com un cotxe vell que arrenca, però no saps si arribarà al final del camí”.

Fora del cor de la capital, la situació és diferent. Als suburbis del sud –Hajar al-Aswad, Yarmouk, Qadam–, el temps sembla aturar-se en el moment exacte de l’explosió. Cases sense sostres, escales que no duen enlloc, canonades exposades com esquelets. En molts d’aquests barris hi vivien comunitats diverses: famílies palestines, kurdes, cristianes i desplaçades d’altres províncies. La promesa que el nou govern en facilitaria el retorn s’ha diluït entre tràmits impossibles, manca de serveis i obstacles administratius que afecten sobretot minories, dones soles i persones sense documents en regla.

Una reconstrucció lenta i sense suport

A Hajar al-Aswad, Umm Salim escombra davant la porta sense porta de la seva antiga casa. El seu marit reconstrueix, amb maons rescatats d’un edifici esfondrat, una cuina que no té aigua. “Vam tornar perquè no teníem on anar. Però aquí sobrevivim amb la nostra pròpia força, no gràcies a ningú”. Ho diu sense acritud, com si constatés un fet més de la vida.

Mentrestant, dins del barri, els obrers improvisats es multipliquen. Joves sense feina fixa que aixequen murs per poques lliures; veïns que comparteixen eines, i dones que carreguen galledes de ciment entre runes que fan olor d’humitat i metall cremat. La reconstrucció estatal avança tan lentament que la gent ha decidit no esperar més. “Si esperem que tornin les autoritats, ens farem vells”, murmura un home mentre col·loca taulons per assegurar el sostre del que queda del seu menjador.

La transició política també ha arribat als mitjans. A la seu renovada de l’agència estatal, SANA, l’editora Inas Safwan defensa un canvi que encara costa veure des de fora. “Ara sí que podem parlar d’obertura –assegura–. Volem ser un quart poder actiu; que els periodistes sirians surtin, cobreixin, investiguin”. Però el seu discurs conviu amb la permanència d’estructures antigues: caps que ocupen els mateixos despatxos des de fa anys, restriccions d’internet, por a la línia vermella mai definida. Els periodistes independents, com els de l’agència Simah, mantenen una llibertat vigilada. “Hi ha més marge –diu el fotògraf Haitham–, però continuem caminant sobre fils”.

Al centre, davant del Teatre Nacional, joves universitaris omplen les cafeteries al capvespre. Parlen de beques, de somnis ajornats, de la possibilitat –remota– de viatjar. La conversa acaba sempre en el mateix: inflació, salaris que no arriben, la sensació de viure en un país que canvia sense deixar de ser el mateix. “Almenys ja no sentim que tot està bloquejat –diu el Samer, estudiant–. Ara el bloqueig és més lent i confús, però no total”.

Quan la nit embolcalla Damasc i les llums pampalluguegen entre els talls, la ciutat adquireix una fragilitat íntima. Des del mont Qasioun, les avingudes semblen fils de llum cosint un teixit trencat. Els habitants es continuen movent amb una barreja de fatiga i obstinació, com si sostenir la normalitat fos un acte de resistència més poderós que qualsevol consigna política.

Un any després del canvi de poder, Síria transita un paisatge de contrastos, amb una societat que intenta refer-se sense eines, una economia que vol aixecar-se sense fonaments, i un estat que promet més del que pot complir. Però també és un país on la vida, tossudament, insisteix. Entre runes, mercats, tallers i carrers recuperats, l’esperança s’expressa en gestos ínfims com reparar una finestra, reobrir una botiga, o tornar a una casa que ja no existeix. La transició, com la ciutat, avança a poc a poc. Però avança.