⁠"Ens han dit que la persona que més estimes és l'única que has de desitjar, i això és mentida"

BarcelonaA l'escenari hi han col·locat la taula i la cadira del menjador com a símbol de la seva intimitat –aquí és on mengen, parlen, discuteixen, viuen–, però també com a metàfora de la parella que formen. "La conclusió és que som una taula i una cadira. Una taula i una cadira, Pau", diu Judit Colomer (Torelló, 1991) en un moment de l'espectacle Tendrament, que s'estrena aquest dijous a la Sala Beckett. El seu company d'escena i de viatge és Pau Vinyals (Ravós del Terri, 1986), i junts han construït una obra de teatre que parteix de la seva relació afectiva per qüestionar-se les herències rebudes del patriarcat, la manera de vincular-nos els uns amb els altres i les normes implícites en les parelles heterosexuals.

"Que una parella es posi a discutir davant d'uns amics genera molta incomoditat. Però tots ens hi trobarem, tard o d'hora, si tenim amics i tenim parella. Hem de superar aquesta incomoditat i aprendre'n junts", afirma Vinyals. Ell i Colomer s'ho agafen al peu de la lletra i es planten davant del públic disposats a exposar els dubtes i les contradiccions que, durant onze anys, els han fet créixer com una família. "No ho enfoquem com un espai terapèutic, no es tracta que els espectadors facin de voyeurs de la nostra intimitat. Volgudament, ens representem davant dels altres per compartir un viatge en conjunt", assenyala Colomer.

Tendrament és un espectacle d'autoficció, un terreny que Vinyals ja va tocar a El gegant del pi (2022), del qual Colomer va fer-ne l'escenografia. De fet, la parella ja havia treballat junta en anteriors ocasions (Colomer com a escenògrafa, Vinyals com a intèrpret) en muntatges com Mal de coraçon (2023), Harakiri (2022) i Suite TOC núm 6 (2019). Fa tres anys se'ls van despertar les ganes de parlar sobre què vol dir afrontar la vida conjuntament amb una altra persona i créixer alhora sense limitacions. Aquesta necessitat passava, esclar, per fer-ho des del teatre.

Desig i infidelitat

"Dins d'una relació hi ha moltes preguntes que no es fan per por. Per exemple: «Qui desitges?» Això no suposa una infidelitat, però trenca amb una norma de la monogàmia que diu que si tu i jo estem junts no sembla que puguis desitjar ningú més", diu Colomer, i Vinyals afegeix: "Ens han dit que la persona que més estimes del món és l'única que has de desitjar, i això és mentida. El compromís amb una persona no té res a veure amb la passió que sents. De fet, les parelles monògames estan plenes d'infidelitats".

Les normes i les herències del patriarcat són dues de les grans qüestions que escometen –amb humor, i a estones rient-se d'ells mateixos– durant el muntatge. "A la parella heterosexual normativa hi ha moltes normes que es donen per descomptat. En la no-monogàmia has de parlar i pactar", apunta Vinyals. A l'obra, ell explica la seva experiència com a home bisexual i recorda el moment en què van decidir obrir la relació. També esbudellen els arquetips de la masculinitat i com els han influït, de maneres diferents, a cada un.

"Fins fa pocs anys no em sentia còmode com a home interpretant papers. Ara comencem a encarnar la masculinitat d'una altra manera, però el personatge d'un home més comprensiu encara sembla menys complex", diu Vinyals. A l'escenari de la Beckett ell es presenta com un home desconstruït i que, tot i això, encara té molta feina a fer. "El procés més dolorós ha estat veure que baixava un esglaó i encara n'hi havia un altre, i un altre... La primera vegada que la Judit va fer el seu monòleg final vaig estar un mes amb una angoixa terrible, perquè no sabia com respondre-li. És dur acceptar que no podem canviar les coses a la nostra voluntat i que no sempre podem solucionar-ho tot", reflexiona Vinyals.

Al monòleg en qüestió, Colomer relata unes vivències relacionades amb els homes que van afectar-la profundament, però que no la defineixen. "El fet d'haver viscut una sèrie de coses no vol dir que no puguis perpetuar certes conductes en la relació que tens actualment, ni que siguis lliure de prendre responsabilitats", afirma. En aquest sentit, l'espectacle és una corda llançada al públic perquè s'aferri al col·lectiu i fugi de la individualitat. "Encara que sigui dolorós, si no parlem no ens entendrem, també de forma comunitària –subratlla Colomer–. Amb el Pau hem tingut converses difícils i incòmodes, però al final el que ha fet sempre és unir-nos més".