Crítica teatral

'Mil tres, say cheese': una irònica recreació de 'Don Giovanni'

Amb aquest espectacle, Cabosanroque s'obre un camí per arribar a un públic més ampli

Un moment de l'espectacle 'Mil tres, say cheese'
15/04/2026
2 min
  • Intèrprets: Lisa Willems i Adriana Aranda (sopranos), Sandra Monfort (cantant), Irina Soriano (piano), Naia Membrillera (percussions), Mar Esteban Martin (clarinet)
  • Teatre Lliure de Gràcia. Fins al 19 d'abril

El teatre de Cabosanroque (Laia Torrents i Roger Aixut) ha defugit les convencions teatrals orientant-se cap a propostes visuals i sonores de gens fàcil qualificació. Un teatre performatiu que desenvolupa artefactes musicovisuals jugant amb els tempos i les mètriques, amb el so i el silenci en partitures plenament contemporànies i espais escènics de forta plasticitat. En el seu territori creatiu hi ha una deliberada absència de la literatura, si bé han fet espectacles sobre Verdaguer, Rodoreda i Brossa amb escadussera presència humana. Això canvia a Mil tres, say cheese, una mena d’estimulant òpera contemporània basada en el personatge de Don Joan i en la música de Mozart.

La proposta té molt de concert escenificat que rutlla sobre el magnífic treball de les sis joves cantants i músiques, que exhibeixen una sensibilitat i un compromís admirables sota una direcció musical d’excel·lència. Cabosanroque s’emmiralla en Don Giovanni per remarcar que el donjuanisme i el masclisme que se’n deriven no són cosa d’altres temps. I ho fa palès amb una versió del molt celebrat Tití me preguntó de Bad Bunny, gens allunyat de l’ària Madamina, il catalogo è questo de Mozart i ho rebla amb una esfereïdora recreació d’imatges de Plácido Domingo cantant amb joves partenaires el La ci darem la mano de Chopin amb una fascinant Irina Soriano al piano.

No hi ha pròpiament una dramatúrgia textual –tot i que sí de llums–, sinó un seguit de moments musicals sobre un espai de joc que insinua el pati d’un institut i que arrenca i es clou amb l’inici i el final de l’original mozartià. Però si el primer manté l'harmonia i la textura de la veu de la soprano, el segon és un gran final orquestral amb bateria, guitarra elèctrica, piano i clarinet de gran exuberància. L'espectacle recorda una mica la genialitat de l’enyorat Carles Santos i aquella superba La pantera imperial sobre Bach. Amb aquesta proposta, Cabosanroque s'obre un camí per arribar a un públic més ampli. Si poden, vagin a comprovar-ho.

stats