Qui són els drusos i com s'ho han fet per mantenir l'autonomia dins de Síria?

BeirutEl president interí de Síria, Ahmed al-Sharaa, ha anunciat aquest dijous la retirada de les forces de seguretat de Suwayda, al sud del país, i el traspàs de la responsabilitat de l’ordre públic a "fac­cions locals i xeics savis". La mesura, presentada com un gest de contenció per evitar “una guerra oberta” amb Israel, representa en realitat un replegament forçat, després de dies d’enfrontaments sectaris, d’un desplegament fallit de l’exèrcit i d’una pressió internacional creixent.

Des de l’esclat de la violència sectària el cap de setmana passat, Suwayda ha estat escenari d’intensos xocs entre tribus beduïnes sunnites i combatents drusos, desencadenats pel segrest i tortura d’un comerciant drus en un control improvisat. En un intent de contenir la violència, dimarts el govern va enviar tropes a la zona, però la seva actuació només va agreujar les tensions. Les forces governamentals van ser acusades per actors locals de col·laborar amb milícies sunnites, cosa que va precipitar la seva retirada després d’un fràgil alto el foc assolit dimecres a la nit i dels intensos bombardejos israelians contra instal·lacions militars a Damasc.

Segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, amb seu al Regne Unit, els enfrontaments han deixat 516 morts des de diumenge, entre els quals hi ha almenys 27 civils. La rapidesa amb què Damasc s’ha vist obligada a recular confirma el que a Suwayda molts ja donaven per fet: el vincle entre l’estat central i aquesta regió s’ha trencat.

La comunitat drusa, una relació ambivalent amb el poder

Per entendre'n el rerefons, cal mirar Suwayda més enllà d’aquest episodi puntual. Província de majoria drusa, ha mantingut una relació històricament ambivalent amb el poder central. La comunitat drusa, una minoria religiosa d’arrel ismaïlita i amb una estructura fortament jerarquitzada, mai no va abraçar la rebel·lió armada contra el règim de Bashar al-Assad, però tampoc no es va integrar plenament en els aparells de seguretat de l’estat. Després de la caiguda de l’antic règim, aquella distància es va consolidar en forma d’una autonomia pràctica.

Abans de la guerra civil, els drusos sumaven unes 700.000 persones a Síria, la majoria a la regió de Suwayda. Malgrat ser pocs en nombre, han mantingut una influència significativa gràcies a les seves xarxes internes, a un lideratge religiós cohesionat –com el del xeic Hikmat al-Hijri– i a vincles transfronterers amb comunitats al Líban, Jordània i Israel. Durant anys, Suwayda va ser percebuda com una “illa estable” enmig del caos sirià, governada de facto per consells locals i clans tradicionals.

L’intent del govern interí d’imposar de nou la seva autoritat a la zona ha estat interpretat pels drusos com una agressió sectària. La desconfiança s’ha aguditzat amb la presència creixent d’unitats islamistes dins de l’aparell estatal i amb aliances circumstancials entre l’exèrcit i faccions armades de majoria sunnita. Per a les comunitats minoritàries –no només els drusos–, això reforça la percepció que el règim ja no és un actor nacional, sinó una facció ideològica que governa per a una majoria.

Ahmed al-Sharaa va intentar controlar els danys dimecres, tot acusant Israel d’haver sabotejat els esforços de mediació amb els seus atacs contra instal·lacions governamentals, i agraint als Estats Units i als mediadors regionals haver evitat una escalada més gran. Però sobre el terreny, la retirada de les seves tropes revela una pèrdua de control real. Al-Sharaa no ha estat capaç de garantir protecció a les altres sectes davant l’expansió de grups islamistes dins del seu propi aparell militar.

Per què Israel dona suport als drusos?

Israel intenta ocupar aquest buit a partir de la seva relació històrica amb la comunitat drusa, particularment als alts del Golan ocupats. Una part d’aquesta comunitat serveix a l’exèrcit israelià, i els llaços familiars i simbòlics amb els drusos sirians continuen sent forts. Aquesta connexió ha servit com a justificació per a les darreres accions de Tel-Aviv, que afirma actuar per protegir la minoria, tot i que les seves motivacions són també estratègiques, amb una expansió territorial cap a Suwayda.

Per a Israel, com més dèbil estigui Damasc, més marge tindrà per imposar les condicions d’un eventual acord de seguretat. Però aquesta lògica troba límits. Washington, pressionat per l’Aràbia Saudita i Turquia, ha impulsat una estratègia de contenció. El secretari d’Estat, Marco Rubio, va anunciar un acord de desescalada i va reclamar restaurar la confiança interna com a condició per a l’estabilitat. Una tasca que, ara mateix, sembla fora de l’abast d’Al-Sharaa.

El govern d’Al-Sharaa es troba en una situació paradoxal: necessita pactar amb Israel per estabilitzar el país, però qualsevol pas en aquesta direcció pot trencar l’equilibri delicat amb les faccions islamistes que el sostenen. El seu marge de maniobra es redueix, i sense garanties per a les minories ni control sobre les forces al territori, cap alto el foc no serà suficient. Sense això, els drusos podrien sentir-se cada vegada més temptats a posar-se sota la protecció d’Israel.