Jordi Pujol i els 7 presidents que sumen 23 anys a Palau

Barcelona"En aquesta nova etapa no pensem que sigui convenient un govern d'unitat catalana. Hem de consolidar les institucions i acostumar el país a la presidència de la Generalitat, però ha arribat el moment de governar". Probablement no imaginava que ho faria durant 23 anys consecutius, però l'endemà de les eleccions del 1980, un triomfant Jordi Pujol ja començava a visualitzar que la seva principal missió hauria de ser la creació de la Catalunya autonòmica. Enguany fa 46 anys des que Pujol va ser investit president i es dona la curiosa circumstància que ja fa tants anys que no governa com els que es va passar al capdavant de la Generalitat.

Josep Tarradellas va cedir el testimoni al primer president català electe des del 1940, el 126è en el recompte històric. Especialment els primers anys de Pujol són els de les grans obres. Es va definir el model català de salut, l'escola catalana –amb la complicitat de socialistes i comunistes–, l'estatus de la llengua catalana, es van crear TV3 i Catalunya Ràdio, es van impulsar les estructures de l'estat del benestar, es van començar a recuperar els Mossos d'Esquadra... Tot estava per fer i Pujol es va marcar la prioritat de fer-ho seguint l'esperit del "Catalunya, un sol poble", i es va posar entre cella i cella una mena de projecte de reconstrucció nacional després de quaranta anys de franquisme.

Tres majories absolutes (1984, 1988 i 1992) li van donar la legitimitat per persistir en la seva idea de país –tot i el sotrac de la investigació judicial del cas Banca Catalana–, però a partir del 1995 CiU va començar a donar símptomes de desgast. En total, 23 anys a la Generalitat, amb majories folgades o acords parlamentaris sòlids –amb ERC el 1980 i amb el PP, tant a Catalunya com a Madrid, en l'última etapa– que defineixen un període fonamentalment d'estabilitat política. En els 23 anys següents, Catalunya ha tingut set presidents, pràcticament tots d'una sola legislatura que, sovint, s'ha acabat abans d'hora i, especialment els últims anys, sense capacitat de tirar endavant lleis importants i grans projectes. Com s'explica?

"Hi ha una tendència general en les democràcies occidentals i europees a la fragmentació i a la volatilitat. Més partits i més canvi de vot d’unes eleccions a unes altres", comenta el professor de ciència política a la Universitat de Barcelona Jordi Muñoz. El desalineament amb els partits i la pèrdua de confiança en les institucions i la democràcia són un factor clau que explica, segons ell, la volatilitat del vot. També els efectes encara no superats de la crisi econòmica que va començar el 2008. "És una recepta perfecta per a la inestabilitat", subratlla.

En els últims 23 anys, el PSC és qui més presidents ha tingut, tres, i també qui més anys ha ocupat la presidència, vuit anys i vuit mesos; la desapareguda CDC n'ha tingut dos; Junts, que va començar el 2017 encara sense una estructura de partit, n'ha tingut un i ERC un altre, tot i que els republicans han sigut el partit que més anys ha estat al Govern, 14 anys i mig (als dos tripartits, als governs de Puigdemont i Torra i al que va encapçalar Pere Aragonès).

• Si vols investigar la infografia amb més detall, obre la versió en alta resolució en una altra pestanya.

Un Dragon Khan que no perdia votacions

El tripartit que va rellevar Pujol a la presidència és sovint recordat pels seus detractors com el "Dragon Khan", per la suposada inestabilitat política que representava tenir tres partits a la Generalitat. En conversa amb l'ARA, el 128è president català, José Montilla, no hi està gens d'acord: "No hi havia cultura de la coalició. Se'ns demanava un nivell d'uniformitat que no era realista i de qualsevol detall se'n feia un gran escarafall. Però el govern que jo vaig presidir durant quatre anys no va perdre cap votació al Parlament i va aprovar sempre els pressupostos quan tocava". Abans que Montilla, va ser Pasqual Maragall qui va fer la primera alternança política a Catalunya. "Allò va ser molt important per a la democràcia", recorda Montilla, convençut que durant el pujolisme "s'havia acabat confonent el país, amb el partit i el president Pujol". El desplegament de l'Estatut, amb la gran quantitat de lleis i de noves institucions que es van crear, i les polítiques socials i als barris ("mestres, metges i mossos") considera Montilla que defineixen aquella etapa.

Artur Mas tampoc creu que a la seva presidència (dividida en dues legislatures curtes) se la pugui qualificar d'inestable. "Jo vaig arribar el 2010 amb 62 diputats i, després, en vam aconseguir 50", destaca, i reivindica els pactes d'estabilitat als quals va arribar, primer amb el PP i després amb Esquerra. "Quan cada cop hi ha més fragmentació, la manca de destresa política i de lideratge porta a governs dèbils que no tenen majories per construir pràcticament res", destaca en referència als governs que han vingut després del seu. La crisi del 2008 es va agreujar a partir del 2010 i les retallades públiques van ser la tònica dels primers anys de Mas a la Generalitat. "L'austeritat imposada pels alemanys no deixava cap marge. L'únic marge era retallar el millor possible sense tocar el nucli dur dels serveis públics", afirma el 129è president.

A més, la majoria absoluta del PP de Mariano Rajoy a Madrid donava poques esperances de negociació amb l'Estat per créixer en autogovern –el pacte fiscal–, tot i l'auge del procés sobiranista, que es va consolidar durant la seva segona legislatura a partir del 2012. "Vam intentar canalitzar el Procés, que havia sorgit de la ciutadania, i crec que ho vam fer amb èxit els primers anys (el 2014 es va celebrar el 9-N), tot i que després alguns van obrir les comportes de l'embassament i es va desbordar tot", reflexiona. La declaració del president Pujol en què va confessar que havia tingut diners a Andorra –ara se celebra el judici contra la seva família– també va ser un míssil a la línia de flotació de la Generalitat i de Convergència, recorda Mas, i poc després el partit –també perseguit judicialment per corrupció– va acabar desapareixent.

Auge i mort del Procés

A Mas el va succeir de manera imprevista Carles Puigdemont, davant del veto de la CUP a la seva investidura. La de Puigdemont va ser la legislatura del referèndum d'independència de l'1-O. "Va ser una legislatura curta, però profunda i compromesa, tant en la gestió del dia a dia –el país va funcionar molt bé– com en el projecte nacional, a partir de la unitat de les forces polítiques i la societat civil mobilitzada", explica a l'ARA el 130è president, que encara viu exiliat a Bèlgica perseguit per la justícia espanyola. Ell, com tot el seu govern, va ser destituït per l'Estat el mateix dia que es va declarar la independència al Parlament (27 d'octubre del 2017) i Catalunya va quedar sense president per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució durant gairebé set mesos. Puigdemont es mostra convençut que la inestabilitat que fa anys que viu la política catalana té l'origen en la "dependència d'un estat espanyol cada cop més centralista i asfixiant", amb les seves "clavegueres" i partits, tots ells "alineats per impedir el progrés econòmic, social, cultural, lingüístic i polític de Catalunya".

Una diagnosi que comparteix, en part, el 131è president. "L'autonomia es col·lapsa. No podem aspirar a sobreviure sent una autonomia d'Espanya i aquest canvi de mentalitat trenca la pax pujoliana", expressa Quim Torra en conversa amb l'ARA. Ell, però, és un dels milers de ciutadans "decebuts i enfadats" per com ha acabat el Procés. "Jo em vaig presentar a les eleccions ambicionant la independència i no arriba; per tant, fracasso com a president", conclou. Va acabar la seva presidència abans d'hora inhabilitat per haver mantingut una pancarta en suport dels presos polítics a la façana de la Generalitat. La repressió al moviment independentista va ser un dels factors que van fer que el seu govern actués "de forma reactiva i no pas propositiva". En la fase final de la seva presidència, la pandèmia mundial va fer canviar l'ordre de prioritats: "Tot i l'enorme dificultat i els problemes que hi va haver, estic raonablement satisfet de la gestió que en vam fer".

Pere Aragonès va assumir la presidència de la Generalitat primer de manera interina amb la inhabilitació de Torra i, després de suar un acord amb Junts que li va costar haver de presentar-se tres vegades a la investidura, finalment es va convertir en el 132è president de Catalunya. "En la meva etapa la Generalitat es va implicar de ple en la negociació política amb l'Estat per resoldre el conflicte polític", destaca. D'allà surten la taula de diàleg i els acords per als indults als presos polítics i també carpetes com les del nou model de finançament i el traspàs de Rodalies. Aragonès destaca la gratuïtat de l'ensenyament infantil per als nens de 2 anys com una de les mesures per simbolitzar l'aposta social del seu executiu, que quan feia un any que funcionava va veure com perdia un soci clau per a l'estabilitat, ja que Junts va abandonar el Govern com a resposta a la destitució del vicepresident, Jordi Puigneró. Aragonès va ser el primer president d'una Generalitat operativa d'ERC des de Lluís Companys.

Ara torna a ser el torn del PSC. Salvador Illa és el tercer president socialista de la Generalitat i el primer no independentista des del 2010. "Intento que la Generalitat estigui al servei de tots els catalans, després d'una època en què hi ha pogut haver percepcions que no era així", afirma en conversa amb l'ARA. La col·laboració amb el govern espanyol per assolir el "lideratge" de Catalunya a l'Estat i "l'excel·lència en els serveis públics" són els seus compromisos. "Hem de reconnectar amb allò que s'havia perdut", insisteix. Illa s'ha marcat un projecte de 10 anys, però l'ha iniciat amb un govern lluny de la majoria absoluta i amb molts problemes per trobar socis estables.