Sílvia Orriols va proposar fa un parell de setmanes que es prohibeixi l’Alcorà perquè, segons ella, el que s’hi diu és barbàrie. Els dictadors, els autoritaris i els feixistes tenen aquesta pulsió de cremar i prohibir llibres, no sé si és perquè no els han llegit mai o perquè no suporten el fet que hi hagi consciències que perdurin en suports tan lleugers com el paper. L’eternitat sobre fulls prims que es transmeten a través dels segles. El llibre sagrat dels musulmans, agafat des d’un punt de vista literari, és una obra interessantíssima plena d’històries, imaginació i fantasia. La pega és que tants milions de persones al llarg dels segles pateixin el quixotisme que els religiosos anomenen fe: confondre la ficció amb la realitat. A l’Alcorà també hi ha passatges avorridíssims, i si fos un original que aspira a ser publicat qualsevol editor del present amb un mínim de criteri professional trauria la tisora per suprimir repeticions sobreres, clixés gastats i altres defectes que té el text suposadament sagrat. Alguns dels seus fragments són sublims, amb ritme i musicalitat, imatges d’enorme bellesa i lirisme. La meva sura preferida, que encara recordo dels temps en què la vaig memoritzar a l’oratori que hi havia al carrer de la Ramada de Vic, és la primera que li va ser revelada a Mahoma quan li va agafar per anar-se’n tot sol a la muntanya. O això diu la història oficial de l’islam. Que se li va aparèixer l’àngel Gabriel i li va dir la primera paraula que serviria per fundar una religió que avui compta amb un miler llarg de milions de creients. Gabriel li va dir: llegeix! Així, amb un imperatiu tan categòric. Cosa que va sorprendre el futur profeta perquè, segons el mite, era del tot analfabet, un comerciant que recorria Aràbia i l'Orient Mitjà d’aquí cap allà comprant i venent coses però sense cap capacitat per desxifrar la lletra escrita. “Llegeix!”, li va repetir l’àngel missatger. “Llegeix en nom de Déu, que et va crear d’una gota de sang”, etc. En això confesso que he sigut molt obedient amb la religió dels meus pares. Si Gabriel s’hagués quedat al principi de la sura (llegeix, coi, llegeix!) jo potser encara seria musulmana. Però aquell ésser miraculosament aparegut del no res va anar tornant amb els alts i baixos propis de qui s’entesta a escriure un llibre llarg, de vegades més inspirat i d’altres no tant.
Ara bé, la Bíblia no és que es quedi curta, precisament. Com en el llibre sagrat dels musulmans, també conté passatges que inciten a la violència i continguts que xoquen directament contra els valors democràtics que compartim i defensem en aquesta part del món. Per no parlar de totes les històries de violacions, incestos, assassinats i exterminis. Si comparem les tres religions abrahàmiques des del punt de vista del tracte a les dones no són gens originals: es diria que es copien les unes a les altres. Prohibim també la Bíblia? O no podem aplicar-li el mateix criteri perquè forma part de “la nostra cultura” tal com proclamen des d’Aliança Catalana? Instaurem la llei del talió, ja de pas?
Per descomptat que el problema no són mai els textos, sagrats o no, com no ho és el llenguatge ni la literatura. El problema és fer lectures simplistes i literals d’obres que contenen infinitat de contradiccions, agafar-se a les pàgines de qualsevol volum considerat diví i fer-les servir per legitimar normes i lleis que castrin la llibertat dels altres, que anul·lin les persones, tan úniques i diferents, i la seva autonomia emancipada d’autoritats dominants que no entenen la convivència si no és en clau de lògica hegeliana. El perill més gran no és llegir sinó no llegir. O llegir esbiaixant el sentit, que no deixa de ser una manera molt covarda d’accedir al text. Gairebé una forma d’analfabetisme.
