Llegim a l’ARA que el partit polític Ciutadans “ha fet una aposta als tribunals” i s’ha personat com a acusació popular en el cas Ábalos, sobre presumpta corrupció del PSOE i el govern espanyol, i en el de la gestió de la dana al País Valencià. Comprenen, els que mouen els fils, que això et dona visibilitat, com li va passar a Vox amb el Procés.
Tot queda molt enrere. És com si fóssim uns altres, com si tot allò que va passar, aquella efervescència, aquelles ganes d’exterioritzar, la sensació de fer història, s’hagués sepultat sota la cendra, com les ruïnes de Pompeia. Som les mòmies de llavors, sorpreses per l’erupció del volcà en l'última postura, com un retrat en 3D. Tots hem oblidat aquells dies de la manera que hem sabut, dedicant-nos a altres monocultius més favorables al canvi climàtic. Ens hem tornat desafectes, individualistes, de nou tancats, de nou sense ganes de donar-nos les mans, com els que sempre vam ser. De nou els que desconfien. Els endreçats escèptics, els que ho van voler tot, d’aquella collita, sabent i no volent saber que sempre plou massa.
D’aquella època he oblidat del tot la crispació, la mala maror de Ciutadans. L’agressivitat d’anar als pobles a buscar brega, les fotos al Parlament, per al Vogue o no sé quina revista de moda, de la líder del partit; aquell to, sobretot, sobretot, sempre enfadat. No he vist mai gent tan enfadada, i em sembla que és l'única cosa que no puc sofrir a la vida. Llegint l’article de l’ARA m’ha vingut al cap tot allò i la mandra, una mandra activa, aquest cop, se m’ha endut. No vull tornar a sentir aquell to de reny, de mestre d’abans, de marit insatisfet. No vull tornar a sentir rondinaires. No me’ls ensenyeu, sisplau, donant lliçons.
