La Noelia ja és morta. I és morta perquè l’estat l’ha executat. Crec en l’estat i en el fet que el monopoli de la violència estigui a les seves mans. Però no el de la mort. La pena de mort fa dècades que va desaparèixer del funcionament de les institucions espanyoles. A les presons moren suïcidats, però no eutanasiats. Convé preguntar-se per què en un hospital hauria de ser d’una altra manera. La Noelia és morta perquè una comissió ha considerat que la seva malaltia no té solució a la vista i que la condició crònica i intolerable del seu patiment justifica la seva mort. I que la voluntat de poder, finalment, descansar passa per sobre de la resta dels seus drets i deures. Però fins i tot si donéssim per existents els mitològics animalets de la voluntat i l’autonomia, caldria preguntar-se si l’estat pot obeir el desig de mort d’algú quan aquest desig de mort és un símptoma de la seva malaltia. La Noelia estava diagnosticada d’un trastorn límit de la personalitat, trastorn travessat per la ideació suïcida. La Noelia va intentar suïcidar-se i, quan això va passar, el sistema sanitari de l’estat va impedir que morís. Ara que la Noelia ha explicat, al programa de Sonsoles Ónega, que sempre havia pensat que volia "morir guapa", l’estat li ha permès morir. Guapa.
L’eutanàsia per als malalts mentals és un debat des de fa dècades a Europa. “Si el patiment físic crònic i intolerable serveix com a argument per sol·licitar la mort assistida, per què el psicològic no hauria de servir?”, diuen. “Per què distingir un dolor i l'altre?”, pregunten. I afegeixen una paradoxa: alguns pacients psiquiàtrics, quan reben el permís per morir, decideixen no fer-ho. Efectivament, en un estudi del 2015 amb pacients belgues –país on l’eutanàsia per patiment psicològic està permesa–, va passar així: de tots els pacients que van rebre permís per morir, vuit es van retractar, qui sap si reconciliats per la vida al tenir a mà la possibilitat de morir en pau o per quina de les cantonades de l’atzar. Però cal dir-ho millor: de tots els pacients que van obtenir el permís per morir, vuit es van retractar; trenta-cinc van morir.
Jo no sé si Espanya està preparada perquè Noelia sigui el primer nom d’una llista, perquè esdevingui el precedent pràctic que la mort per suprimir el dolor psicològic és possible i acceptable al país. Però sobretot no sé si s’ho pot permetre. Entre els enquestats per l’INE el 2023, més del 14% havien presentat símptomes de depressió recentment, un altre trastorn travessat per la ideació suïcida.
L’estat no pot renunciar a cuidar els seus malalts. És una renúncia al futur, al progrés, a la maquinària de la medicina que avança cada dia. Donar per definitivament perduda una vida malalta als 25 anys és no entendre el temps que ens ha tocat viure. Parlar de malalties cròniques i dolors irreparables en una època de descobriments farmacèutics diaris és faltar al principi de realitat. Donar la mort a una jove de 25 anys no és l’exercici d’una societat “ètica i democràtica”, com s'ha dit. És la societat de les cures repartint la pastilla de la mort.
