Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l’espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l’article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE, que s’ha abstingut a la votació per salvar el resultat d’una altra votació, la que ha donat llum verda al fet que l'illa de Formentera pugui tenir un senador a partir d’ara. El català com a torna.
Es diuen no nacionalistes, però no hi ha ningú més nacionalista sota la capa del sol. Diuen que el seu cor és més gran que el teu perquè els hi caben dues banderes (en realitat només una és la bona, i l’altra és decorativa), però el seu cervell deu ser més petit, perquè només els hi cap una llengua. Es presenten com a cosmopolites i, quan encara no han après a dir Cesc, els agafa un cobriment quan el porter del Barça, Joan Garcia, cridat a la selecció espanyola de futbol, explica, quan l'hi pregunta un periodista, que el seu cognom es pronuncia en català.
A Vinaròs, l’Ajuntament vol menys valencià i més castellà als carrers i als comerços. La pressió ciutadana ho ha impedit, de moment. És un nou recordatori que la Sénia és la frontera més vigilada del sud d’Europa. Invisible, però vigilada. Són els que diuen que estan a favor d'unir i no de separar, però separen el català del valencià i s’inventen el LAPAO. Afirmen que les fronteres són cosa del passat, però bé que van estar dècades posant-li fronteres a TV3. En fi, no cal seguir; ens els sabem de memòria. Combatre’ls és cansat (i molt desigual), però li dona al català categoria de raó per viure i estimar.
