Pep Cruz: "Per què hauria d'anar a Madrid, l'adversari que ens ha putejat 500 anys?"

GironaEl concís currículum que té redactat, de poc més de quatre ratlles, no fa justícia a la seva trajectòria professional en el món de les arts escèniques, que és immensa, no només per la gran quantitat de papers que ha fet, sinó també per la qualitat d'obres en què ha actuat i per l'excel·lència amb què ha interpretat cadascun dels personatges. "Pep Cruz és el teatre fet home", ha dit d'ell la crítica. "Un actor que tot ho fa bé", s'ha escrit també sobre ell. "El més popular i estimat dels actors de l'olimp teatral català", han afegit altres. Nascut a Girona l'any 1948 i forjat com a actor en aquesta ciutat, Pep Cruz ha treballat, com a intèrpret, com a director o com a autor del guió en gairebé un centenar d'obres de teatre, entre les quals Cyrano de Bergerac, El rei Lear, Forido Pensil o Infantillatges; ha actuat en 8 musicals, entre els quals l'exitós Mar i cel; en 8 sèries de televisió, com ara Ventdelplà i Oh! Europa, i en més d'una trentena de pel·lícules.

Tot i ser un dels actors catalans que ha treballat més i millor, Pep Cruz ha estat dels menys premiats, però a ell això no li fa perdre la son. "Per a mi el gran premi d'un actor és omplir teatres. Jo treballo per a la gent, no per guanyar premis, que només són per satisfer l'ego de l'actor", assegura. 

També és un premi per a ell haver triomfat sense haver de marxar de Catalunya: "Si soc català i puc fer la meva feina a Catalunya, per què he d'anar a Madrid, a casa l'adversari, que ens ha putejat durant 500 anys? Per ser més famós? Per tenir premis? Jo sempre he tingut molt clar que no marxaria de Catalunya. I no he parat de treballar". 

Amb 78 anys, Pep Cruz continua en plena forma i treballa sense aturador, com ha fet sempre, i manté la mateixa avidesa per superar-se a cada funció com la del primer dia que va pujar en un escenari. "No he fet carrera professional, perquè a mi no m'agrada córrer. Jo el que he fet és instrument, i encara l'estic fent. Això vol dir preparar-me físicament i intel·lectualment per interpretar, no parar d'estudiar teatre, perfeccionar la veu i la respiració, llegir molt, anar a veure obres, i, sobretot, fer molt de teatre, perquè el teatre s'aprèn a dalt de l'escenari", afirma l'actor.

Ell en va començar a aprendre de molt jove la seva ciutat, Girona, on va fundar la companyia TEI de Sant Marçal, junt amb Andreu Caamaño, Maite Martí, i Pep, Quico i Mariona Estivill, entre d'altres.

Eren anys de tardofranquisme i, amb un teatre provocador, innovador i crític amb la realitat social, la companyia omplia sales arreu on actuava malgrat l'amenaça constant de la censura, que aplicava sovint la implacable tisora o la prohibició. "Nosaltres ja utilitzàvem mètodes d'expressió corporal que apreníem de llibres que anava a comprar a Montpeller o a Perpinyà quan aquí encara no es parlava d'aquestes tècniques", recorda Pep Cruz. L'actor va ser també l'impulsor de l'Agrupació de Teatral de les Comarques Gironines, que va portar el teatre a nombrosos instituts i centres de Formació professional de pobles i ciutats de la demarcació, i de les multitudinàries representacions de putxinel·lis que la companyia Titelles de Sant Marçal programava per les Fires de Girona.

Enginyer a la Chupa-Chups 

Enginyer de formació, Pep Cruz va compaginar durant uns anys la seva dèria pel teatre amb la feina a l'empresa Chupa-Chups a Barcelona, al carrer París, on era director d'exportacions. "Quan sortia de treballar a la Chupa-Chups, agafava un tren fins a Girona, on a l'estació m'esperaven amb el cotxe per anar a la seu de la companyia del TEI de Sant Marçal a assajar fins a la una de la matinada. "Dormia només tres hores, em llevava a les 5.15 h per agafar de nou el tren cap a Barcelona i durant el trajecte maldormia, els revisors em coneixien i tenien el detall de no despertar-me. Fins que va néixer el meu fill Marçal, llavors vaig dir que allò s'havia d'acabar i vaig decidir dedicar-me exclusivament al teatre a Girona", explica.

El salt a Barcelona de la mà de Flotats

Una trucada de Josep Maria Flotats per oferir-li de fer una prova per al paper de Ragueneau a l'obra Cyrano de Bergerac al Teatre Poliorama de Barcelona va representar per a Pep Cruz un salt en la seva trajectòria professional i un canvi de residència. "Va ser dit i fet: al cap de dos dies, Flotats em trucava per dir-me que el paper era per a mi", relata Cruz. Tenia 36 anys i a partir de llavors viu a la capital catalana amb la seva actual companya, l'actriu Anna Rosa Cisquella.

El seu cor, però, continua a Girona, on manté la casa dels pares, tot i que la té llogada, i on va sovint per visitar els seus germans. A Girona, diu, li deu la seva "formació teatral, cultural i intel·lectual", i també el seu esperit contestatari, alimentat en bona part al bar L'Arc, un establiment al qual el seu propietari, Lluís Bonaventura, va idear-li el lema: "Tenim una catedral al pati", ja que està situat just davant l'escalinata de la catedral gironina. En temps de dictadura, L'Arc era espai de trobada d'intel·lectuals i va ser com la segona casa de Pep Cruz. "Allà hi trobaves gent tan agosarada com els periodistes que van crear la revista Presència en aquells moments tan difícils, i a les cinc de la matinada en Lluís et podia fer unes sardines que ell mateix havia anat a comprar en algun poble de mar", recorda.

Cruz assegura amb orgull haver contribuït a crear la petja que es pot observar sobre la barana del costat dret de l'escalinata de la catedral, una marca esculpida sobre la pedra pels nens a base de lliscar-hi al damunt com si es tractés d'un tobogan. "Jo anava a l'institut a l'antic convent dels Caputxins i les escales de la catedral eren el nostre pati", relata l'actor.

De la seva ciutat, Cruz n'elogia la seva "dimensió humana", que permet recórrer-la a peu, i també el mercat del Lleó, on de petit anava amb el seu cosí per comprar-hi "una pesseta d'olives". "D'aquí em deu venir el costum que quan viatjo a una ciutat, el primer que visito és el seu mercat, allà t'adones del nivell de vida de la seva gent, de què menja i de com és el seu paisatge", diu.

Però el que més admira de Girona és el pont Eiffel sobre l'Onyar. "De petit ens deien que l'havia fet el mateix enginyer de la torre de París, i això ens fascinava", diu Cruz, que recorda amb nostàlgia un altre pont, molt més petit i modest, que es va endur un aiguat i que ell i els seus pares utilitzaven per anar al camp del Girona FC els dies de partit.