Estats Units

Una guerra sense propòsit

Una guerra sense propòsit
28/03/2026
Directora de l'ARA
3 min

Hi ha guerres injustes, guerres equivocades i guerres evitables. Però n’hi ha una de pitjor: la guerra sense propòsit. És aquí on ens trobem.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Durant dècades, els Estats Units han exercit el seu poder amb una combinació d’ambició i prudència. Han comès errors devastadors, sí, però dins d’un marc que exigia almenys una coartada: una narrativa sobre els valors del "món lliure", una justificació, una mínima coherència davant del món i davant d’ells mateixos. Aquest marc s’ha esvaït.

Amb Donald Trump, la guerra deixa de ser una extensió de la política per convertir-se en una demostració de voluntat, de poder. No es tracta de guanyar, ni de construir, ni tan sols d’imposar un ordre. Es tracta de colpejar per humiliar sense preveure les conseqüències a mitjà termini. La política exterior trumpista no és imperialisme en el sentit clàssic; és una política exterior desproveïda de finalitat, una forma de nihilisme que utilitza la força sense preguntar-se per què ni per a què.

La diferència no és menor. L’imperialisme, amb totes les seves brutalitats, aspirava a controlar. Aquest nou model només aspira a intervenir. No hi ha pla per al després, no hi ha horitzó, no hi ha responsabilitat. Només hi ha acció immediata i la satisfacció efímera que l’acompanya i que sovint es manifesta en la frivolitat d’una gracieta de bully a les xarxes socials.

Aquest buit exterior reflecteix un buit interior. La guerra a fora es correspon amb una guerra contra la veritat a dins dels EUA i la seva administració. El poder exercit per Trump no es limita a deformar la realitat, sinó que la substitueix. Les contradiccions ja no erosionen el discurs: en són part essencial. I quan la realitat s’hi resisteix, es desacredita qui l'explica.

El més inquietant no és l’estil, sinó la desaparició dels límits. Durant generacions, el poder nord-americà va estar subjecte, encara que fos de manera imperfecta, a restriccions reals: aliances, institucions, opinió pública, legitimitat internacional. Aquests límits no feien el sistema just, però sí previsible.

La guerra amb l’Iran no és només un episodi més en una llarga història de tensió. És el símptoma d’un canvi més profund: el pas d’una potència que calculava i tenia un relat sobre valors comuns a una que improvisa. On abans hi havia estratègia, ara hi ha impuls. On abans hi havia por de les conseqüències, ara hi ha indiferència i brometes cruels.

La indiferència és perillosa perquè el poder sense límits no només és més agressiu; és també més erràtic. I ser erràtic, quan es combina amb una capacitat militar sense precedents, deixa de ser una debilitat per convertir-se en una amenaça sistèmica.

Seria reconfortant pensar que tot això és una excepció, una desviació temporal. Però Trump no apareix del no-res. És l’expressió extrema d’una trajectòria que ha anat erosionant, a poc a poc, els mecanismes de contenció. La diferència és que ell ja no sent la necessitat de dissimular-ho.

I, en fer-ho, ha exposat una veritat incòmoda: que el poder, quan deixa de justificar-se, tampoc no es limita. Es desplega sense contenció i de manera imprevisible i, per tant, perillosa i perdent la capacitat de desescalar, que és bàsica en qualsevol conflicte.

La gran paradoxa és que el mateix ordre que durant dècades va permetre als Estats Units projectar el seu poder global –amb tots els seus abusos– també els imposava restriccions. En abandonar-les, no s’ha guanyat llibertat d’acció; s’ha perdut sentit i capacitat de gestió dels conflictes. La guerra avui és una tragèdia, però també una dinàmica del trumpisme i ja no es tracta de si hi haurà més conflictes, sinó de quan i de fins on arribaran. Amb total menyspreu per les regles de joc que s’havien marcat després de la Segona Guerra Mundial i dels desequilibris posteriors a la caiguda de l'URSS i la irrupció de la Xina.

Trump té una personalitat feble i capriciosa que només poden aturar la duresa dels mercats i una escalada inflacionista als EUA. Un mes després de l’atac a Teheran, la cúpula dels aiatol·làs ha desaparegut, però el règim es manté dempeus i l’escalada regional amenaça amb una crisi energètica global devastadora. L’únic que té els objectius clars és Netanyahu i passen per desestabilitzar tota la regió sense calcular les conseqüències globals. Per a ell és una qüestió de vida o mort i Trump ha caigut en una trampa de la qual no sap com sortir i en la qual a cada moviment pot quedar més empantanegat.

stats