Cranis destrossats i cossos carbonitzats: no em puc treure les imatges del cap

KabulHo vaig veure tot amb els meus propis ulls: cranis destrossats, extremitats amputades, cadàvers al terra... El bombardeig pakistanès a un centre de rehabilitació per a drogodependents a Kabul la nit del 16 de març va ser devastador. Soc periodista i sé que la meva feina és anar als llocs, veure i informar. Però, en aquest cas, el que he vist m’ha remogut del tot. Tinc 25 anys. Em pregunto quants joves de la meva edat a d’altres països han vist el que he vist jo.

El centre de rehabilitació Omid tenia 2.000 llits, i en l’atac unes 400 persones van morir i més de 250 van resultar ferides. El Pakistan, però, assegura que no va bombardejar cap instal·lació civil i que l’atac va ser “precís”.

Dos dies després del bombardeig, el mitjà local per al qual treballo a Kabul em va demanar que anés al centre forense on s’acumulaven els cossos de les víctimes. Eren les tres de la tarda, plovia, i havia d’anar-hi sola, en taxi. D’entrada, no em va fer cap gràcia. Bàsicament perquè havia d’anar força lluny, a l’altra punta de la capital, i aquí, a l’Afganistan, no és segur que una dona viatgi sola. En més d’una ocasió, he vist com els talibans aturen els cotxes per assegurar-se que les dones van acompanyades per un home de la seva família. Però no em va quedar alternativa. El meu mitjà ha hagut de reduir la plantilla per falta de fons i no hi havia més personal disponible.

El viatge va durar gairebé una hora. Quan vaig arribar, tot el carrer estava enfangat per la pluja i diverses ambulàncies sortien del recinte. Vaig pensar que arribava tard i que ja no hi hauria res per explicar. Però després em vaig adonar que no era així. Vaig agafar la càmera i vaig començar a filmar.

L'edifici estava ple de familiars que ploraven i buscaven els seus éssers estimats. També hi havia altres periodistes, però jo era l’única dona, així que podia notar les mirades de tots els homes que m’envoltaven.

Crit de dolor

En una habitació fosca havien instal·lat un projector, i mostraven a la paret fotografies de les víctimes, cossos cremats, de vegades irreconeixibles. Les famílies les miraven en silenci, amb esperança i por alhora. De sobte, una mare va reconèixer el seu fill. El crit que va fer va ressonar a tota l’estança. "El meu únic fill, carbonitzat, convertit en cendres!", va exclamar. La seva veu era de tant dolor que va trencar alguna cosa a dins de tots els que la vam sentir. Jo estava filmant, i no vaig poder evitar començar a plorar. Era difícil separar feina i emocions.

L’estança on estaven els cossos encara era pitjor. Hi havia desenes de cadàvers a terra dins de bosses de plàstic blanc, i les famílies que havien identificat els seus éssers estimats esperaven que els lliuressin els cossos sense vida. Un funcionari em va dir que només aquell dia n’havien lliurat setanta. Els que no havien pogut identificar eren enterrats en una fossa comuna a Saray Shamali, a Kabul.

Els treballadors anaven traient els cossos de les bosses i els ficaven dins de taüts. Em vaig acostar per obtenir una millor imatge, però el que vaig veure dins d’una de les bosses era tan horrorós que instintivament vaig tancar els ulls. No sé qui era aquella persona, ni quins eren els seus somnis. Però veure un cos humà completament carbonitzat em va fer venir calfreds. Per un moment vaig sentir que tot s’enfosquia, com si perdés el coneixement. Però vaig fer esforços per continuar treballant.

Em vaig cobrir bé el cap amb el mocador i vaig entrar aleshores en una altra estança on només hi havia homes i talibans. Tothom em va mirar fixament. Un dels talibans em va preguntar amb to sever per què hi havia anat sola. No sé d’on vaig treure les forces, però vaig contestar amb fermesa: “No interfereixis en la meva feina”. L’aire era fred. Tenia les mans congelades i de tant en tant les escalfava amb la meva pròpia respiració.

La setmana passada a l’Afganistan vam celebrar el final del Ramadà i també l’inici de l’any nou persa. Totes dues celebracions són un temps per a l’alegria, per visitar la família, per sortir i per celebrar. Però aquest any no teníem res a celebrar.

El primer dia de l'Eid [la festa per celebrar el final del Ramadà i que equivaldria al Nadal] , vaig anar a casa d'una de les víctimes de l’atac. Es deia Muzamil, i els talibans l’havien internat per error al centre de rehabilitació la nit anterior a l’atac perquè estava amb uns amics que sí que consumien drogues. Tenia dos fills i també s’encarregava de mantenir la seva mare, la seva germana vídua i els seus dos nebots. “Muzamil no era un addicte. Com se suposa que hem de viure ara sense ell?", es lamentava la seva germana.

Fora del centre de rehabilitació, les famílies van estar dies buscant els seus éssers estimats. Llegien les llistes amb els noms de les víctimes una i una altra vegada amb l’esperança de trobar-los. Alguns potser no els localitzaran mai, perquè els cossos no identificats van ser portats directament a la fossa comuna.

No he explicat res del que vaig veure a la meva família. Temia que es preocupessin per mi. Però des d'aquell dia, no vull estar sola en una habitació a les fosques i dormo amb el llum encès. Encara sento el crit d'aquella mare en el moment en què va reconèixer el seu fill. I ara, quan ja ha passat més d’una setmana de tot allò, no em puc treure del cap les imatges del que vaig veure: les mans amputades, la sang al terra, els cossos cremats i la meva total soledat entre tots aquells homes.