A l’Afganistan cap tragèdia arriba mai sola: després de la guerra, les inundacions

KabulMai he viatjat fora de l'Afganistan. Per tant, no sé com és viure en un altre lloc, ni què passa en altres països considerats desenvolupats quan hi ha una gran tempesta o un terratrèmol. Suposo que allà la gent podrà rebre ajuda o potser és alertada quan passa una cosa així. A l’Afganistan, en canvi, no pots esperar absolutament res. De vegades penso que el meu país és la fi del món, un lloc on la mort torna d’una forma o una altra a cada estació de l’any, ja sigui per la guerra, el fred, les inundacions, els terratrèmols... Cada desastre és pitjor que l’anterior i ens recorda la nostra vulnerabilitat. I el pitjor de tot és que sovint cap tragèdia arriba mai sola.

A Kabul havíem sobreviscut a un hivern especialment dur, amb temperatures de fins a vint graus sota zero, i esperàvem que la vida fos una mica més fàcil amb l’arribada de la primavera. Però no ha estat així: aquest any la primavera no ens ha portat renovació, sinó devastació.

La pluja ha caigut gairebé sense parar a Kabul i altres vint províncies de l’Afganistan durant les dues últimes setmanes: intensa, implacable, acompanyada de forts vents i fins i tot tremolors de terra.

Al principi, a casa meva, només se sentia el so de la pluja colpejant la teulada. Després, però, el sostre va començar a degotar. De forma lenta al principi, filtrant-se per les esquerdes i formant-s'hi un bassal. Gota a gota, les habitacions es van anar omplint d’aigua. Vam col·locar-hi recipients, vam estendre draps a terra i vam intentar tapar les goteres, però va ser inútil. Com més fort plovia, més aigua hi entrava.

Però el que realment em va espantar va ser veure els carrers de Kabul: es van convertir en una mena de rius. Els col·lectors es van desbordar i l'aigua, arrossegant escombraries i fang, va omplir els carrers i les cases. Fins i tot el pati d’entrada al nostre edifici va quedar inundat. Però no era simple aigua de la pluja, sinó que també hi havia plàstics, fang, brutícia... Feia pudor. La meva família i jo ens vam arremangar per treure l’aigua de casa, galleda a galleda, i per netejar amb l’objectiu de salvar tot el que fos possible. Hi vam estar hores, però l’aigua no semblava acabar-se mai. Vam acabar esgotats.

El terra va tremolar

No havíem recuperat l'alè quan el terra va començar a tremolar. El sisme va ser tan fort que tothom va sortir corrents i cridant de l’edifici per intentar-se salvar. Jo també vaig sortir corrents al carrer. El cor em bategava amb força, em tremolaven les mans, i la pluja continuava caient i vaig acabar xopa fins al moll de l’os. El pati de l’entrada es va tornar a inundar i jo, dreta al bell mig, em vaig preguntar per què tants desastres han de colpejar sempre l’Afganistan.  

Quan el terra va deixar de tremolar, vam tornar a casa. Tot era fosc, no hi havia electricitat i la casa estava en silenci. No se sentia res, tret de l’aigua degotant del sostre. Em va costar dormir, amb por que el terra pogués tremolar un altre cop.

Dotze persones van morir al terratrèmol, inclosa una família de nou membres que havia fugit recentment de la guerra a l'Iran. Només el fill petit va sobreviure. Pel que fa a les inundacions, els talibans han informat que en les dues últimes setmanes a tot el país han mort 148 persones, 216 més han quedat ferides i hi ha vuit desapareguts. A més, més de sis mil habitatges han quedat afectats, tant al nord com al sud, a l’est i a l’oest de l’Afganistan.

Casa meva tampoc és la mateixa. Visc en un dels antics blocs de pisos soviètics que es van construir a la capital fa gairebé set dècades. És un edifici de dues plantes que abans era especialment resistent, però ara el sostre està ple de goteres i les parets, d’humitat. L’aigua s’està menjant la casa lentament.  

Així mateix, Kabul també sembla una altra ciutat. Els carrers continuen inundats d’aigua i travessar d'un costat a l'altre és gairebé impossible, fins al punt que la gent paga per ser portada en una espècie de carretons de fusta empesos per homes. Jo, com a dona, però, no tinc ni aquesta opció, perquè si travessés un carrer a sobre d’un carretó seria considerat “vergonyós”. Els taxis tampoc són una alternativa factible, perquè les tarifes s’han disparat. A més, els talibans aturen totes les dones que surten al carrer, perquè consideren que en la situació actual s’haurien de quedar a casa.  

Això no és només un desastre natural. És el resultat d'anys de negligència: Kabul és una ciutat que, després de la caiguda del primer règim dels talibans el 2001, es va reconstruir sense cap mena de planificació. Tampoc s’han adaptat les canalitzacions d’aigües residuals a l’increment progressiu de la població: a la capital ja viuen més de cinc milions de persones. Tant el govern anterior com l’actual dels talibans han fet sempre els ulls grossos, fent veure que milloraven la ciutat. Però quan ets al cor del desastre, amb l’aigua fins als turmells, t'adones que realment ningú hi ha fet res. Estem sols davant la tempesta.