Trump desplega forces d'elit a l'Orient Mitjà i creix l'alarma per una invasió terrestre

WashingtonEls intents de Donald Trump de reconduir la guerra amb l'Iran per la via diplomàtica han derivat en un debat metalingüístic sobre les negociacions. Realment hi ha converses de pau? Són només contactes amb la mediació de tercers països, com Turquia i el Pakistan? El règim ho nega rotundament, tot i que ha rebutjat la proposta de pau, i el president estatunidenc fluctua entre les amenaces als aiatol·làs –els diu que s'asseguin a parlar abans sigui "massa tard"– i les reiterades ampliacions de l'ultimàtum del cap de setmana passat. Poques hores abans que tornés a expirar el termini, el magnat va anunciar ahir una nova pròrroga de 10 dies.

A les contradiccions verbals se n'hi suma una de material: els Estats Units estan enviant més tropes a la regió mentre el republicà va posposant una nova possible escalada. Aquest divendres, quan en principi s'acabava el termini per reobrir l'estret d'Ormuz, es preveu que uns 2200 marines arribin a l'Orient Mitjà. Els iranians desconfien dels coloms de pau de Trump perquè l'últim cop van portar les bombes que van matar el seu líder suprem, Ali Khamenei.

El moviment d'obrir un canal diplomàtic mentre s'està fent un desplegament militar a la regió amenaça amb convertir-se en un déjà-vu cínic. Mentre el gendre del president, Jared Kushner, i l'enviat especial Steve Witkoff negociaven a Suïssa amb els iranians sobre el programa nuclear, el Pentàgon enviava els portaavions Abraham Lincoln i Gerald Ford, que després serien claus en l'atac del 28 de febrer. Ara, als marines que arriben aquest divendres a bord del vaixell amfibi d'assalt Tripoli i la nau de desembarcament amfibi New Orleans se n'hi sumen 2.000 més que van amb el Boxer i uns 3.000 soldats de la 82a Divisió Aerotransportada. Els tripulants del Boxer no arribaran fins d'aquí a unes setmanes, però els paracaigudistes d'elit estan entrenats per actuar amb 18 hores de marge des que se'ls activa.

En total, quan s'està a punt de complir un mes del que se suposava que havia de ser un atac controlat, Washington ja ha mobilitzat un reforç de gairebé 7.000 soldats addicionals a la regió. Es tracta del desplegament més gran de soldats estatunidencs a l'Orient Mitjà des de la guerra de l'Iraq i el Pentàgon ja s'està plantejant enviar-ne 10.000 més. A la Guerra del Vietnam, un nombre molt més reduït d'efectius va ser suficient per enfangar els Estats Units en el que acabaria sent una de les seves grans derrotes: els 3.500 marines de la 9a Brigada Expedicionària que van desembarcar a Da Nang, el 1965. "És una xifra suficient per començar, però no per acabar. Pots dir que es tracta d'una operació limitada, i dir-ho entre cometes iròniques; però això naturalment anirà creixent perquè no abandonaràs aquests soldats a la seva sort", explica a l'ARA el professor de ciències polítiques de la Universitat de Chicago Robert Pape. Pape ha assessorat les anteriors administracions estatunidenques –inclosa la primera presidència de Trump– en defensa, especialment en matèria d'operacions àrees.

"Em recorda molt a la invasió de l'Iraq"

Mike Prysner, veterà de la guerra de l'Iraq i activista per l'objecció de consciència, és més directe: "Sincerament, em recorda molt a la invasió de l'Iraq". Prysner explica a l'ARA com els darrers moviments de tropes van encaminats a preparar un desplegament. "Això no vol dir que sigui inevitable una invasió terrestre, sinó que és una contingència real, que el president ha dit: «Vull tenir l'opció d'envair». I per això el Pentàgon ho ha preparat tot. Així, si ell pren la decisió, en un moment poden dur a terme una invasió terrestre. Per tant, no només tenen la planificació feta, sinó també les forces posicionades per poder dur a terme l'atac", assenyala.

No és el mateix dir que es planteja l'opció de posar botes sobre el terreny que materialitzar-ho; de la mateixa manera que no és el mateix enviar portaavions a la regió –que tenen la funció de dirigir atacs aeris– que enviar naus de desembarcament amfibi i paracaigudistes d'elit. Es tracta d'una escalada clara en la campanya que cada cop augmenta més el cost de qualsevol error de càlcul. Els soldats de la 82a divisió estan especialitzats en tasques tan diverses com prendre el control d'infraestructures crítiques o fer evacuacions d'emergència. La seva mobilització fa més real que mai l'opció que Trump augmenti la presència sobre el terreny, malgrat haver-ho negat en reiterades ocasions. "Què poden fer uns 2.000 paracaigudistes? Poden prendre un aeroport. L'illa de Kharg no és gaire gran; només té uns 20.000 quilòmetres quadrats i un sol aeroport", assenyala el professor i adverteix que els EUA s'acosten ràpidament a una nova escalada de la guerra que es pot convertir en una trampa sense sortida.

Kharg és la joia de la corona iraniana pel seu paper clau en el subministrament de petroli. En els darrers dies s'ha especulat que, en el marc d'una nova escalada amb més bombardejos contra les infraestructures energètiques del règim, es facin servir els paracaigudistes per prendre el control de l'illa. Fins i tot Teheran ha advertit que estan preparats per aquest escenari. Com ha passat amb aquesta guerra des que va començar, els guanys efectistes no han estat garantia d'una victòria total. Més aviat al contrari; han enfangat més la situació fins a arrossegar els EUA a la possibilitat d'augmentar la presència militar. "Així doncs, aterrarien a l'aeroport i, tal com es veu a les pel·lícules, el prendrien i en defensarien el perímetre. Però no poden controlar la resta de l'illa. Si ho intentessin, fins i tot una resistència petita els aniria eliminat. A més, un cop pres l'aeroport només tenen subministrament per aguantar unes 72 hores; potser quatre dies, però no poden aguantar quatre setmanes pel seu compte sense rebre més abastiments", exposa Pape. La victòria que s'apuntarien si aconseguissin controlar l'aeroport ràpidament degeneraria en una espiral que faria necessari enviar més reforços.

"Una cacera"

Pape parla de Kharg perquè ha sigut l'enclavament més citat en les últimes hores, però remarca que podria ser qualsevol altra infraestructura. Altres escenaris que hi hauria sobre la taula és o bé envair l'illa de Laraq o la d'Abu Musa, totes dues clau per aconseguir controlar l'estret d'Ormuz, o bé requisar naus que exportin petroli iranià pel costat est del pas marítim. Pel que fa a la capacitat dels 5000 marines enviats a la regió, Pape explica que el que poden fer és "prendre i mantenir" un territori d'una mida limitada. Els marines mobilitzats s'emmarquen dins el cos de les MEU (Unitats Expedicionàries de Marines). És una força sempre a punt per actuar que pot arribar ràpidament a un lloc i intervenir sense necessitat d’una gran invasió.

Ara bé, com explica Pape, les MEU es mouen en aquestes naus amfíbies, com la Tripoli, que són "grans objectius fàcils per a l'Iran". "Cal tenir en compte que hi ha unes 500 milles des de l’estret d’Ormuz fins a l’illa de Kharg. Per tant, si s’ha de fer aquest trajecte, són més de 24 hores, i això és precisament el que ho fa tan perillós", apunta el professor. Encara que la part més arriscada és el desembarcament. Els soldats baixen directament de la nau a l'aigua, i, malgrat que puguin tenir el suport aeri dels Ospreys, "estan completament exposats". "Hi ha línies de visió completament obertes per als defensors, els iranians, que els poden disparar i anar-los eliminant un a un. Això seria una autèntica cacera", remarca el professor.