Una lampista de 34 anys enfonsa encara més el lideratge de Keir Starmer

LondresEl primer ministre, Keir Starmer, s'ha despertat aquest divendres al matí amb un nou maldecap. Un altre, que posarà més pressió sobre un lideratge ja prou afeblit. Superat pel Partit Verd, el laborisme ha obtingut un resultat catastròfic en l'elecció parcial celebrada aquest dijous al districte de Gorton and Denton, un tradicional feu laborista al sud de Manchester. Fa dos anys, a les eleccions del juliol del 2024, el Labour hi va aconseguir el 50,8% dels vots. Ahir, es va desplomar just a la meitat: el 25,4%, quedant relegat a la tercera posició, per darrere fins i tot del Partit Reformista de Nigel Farage.

Hannah Spencer, una lampista de 34 anys, pràcticament nouvinguda en política, ha obtingut una confortable victòria amb més de 4.400 vots de diferència en relació amb els populistes de Farage. Els resultats per als conservadors encara han sigut més demolidors que per al govern, que només han obtingut poc més de 700 sufragis.

En un districte pràcticament dividit en dues grans àrees, una de majoria musulmana (Gordon) i una altra de majoria blanca i treballadora (Denton), les urnes han posat al descobert el que ja apuntaven totes les enquestes: la doble hemorràgia que pateix el govern. Per l'esquerra, a favor dels Verds, que fan seves les polítiques més progressistes socialment que abans eren bandera del laborisme, tot denunciant les enormes desigualtats del país. Per la dreta, a favor dels reformistes, que fan de la immigració el cap de turc de tots els mals.

Després de fer-se oficials els resultats, la ja nova diputada Hannah Spencer –que a més de lampista, fa dues setmanes va aconseguir la qualificació de guixaire– hi ha volgut combatre el missatge racista que etziba el Partit Reformista: "La vida ha canviat. Treballem per omplir les butxaques dels multimilionaris. Ens estan deixant sense res. No hem d’acceptar que ens posin els uns contra els altres."

En general, les eleccions parcials –que tenen lloc quan un diputat és baixa pel motiu que sigui– són sempre difícils per al partit al govern. Però la celebrada ahir al sud de Manchester és, a més, especialment significativa de l'estat de la política britànica: els dos partits tradicionals, laboristes i conservadors, només han aconseguit el 27,3% dels sufragis; els altres dos, Verd i Reformista, s'han endut el 69,4%. La pregunta clau, que de moment no té resposta, és saber si el bipartidisme pot estar erosionant-se de forma estable o només és la flor d'un dia.

El 7 de maig com a data final?

Si fa unes setmanes, arran de l'escàndol Epstein i la seva relació amb l'exambaixador britànic als Estats Units, Peter Mandelson, el cap del premier, Keir Starmer, va estar a punt de caure, la situació ara és més greu. Perquè les seves decisions, tant les tàctiques com les estratègiques, han afavorit encara més l'ensulsiada en l'elecció parcial. Tots els dits ja l'assenyalen i només esperen el moment oportú, i el candidat idoni i de consens per fer-lo caure.

La Decisió de Starmer de vetar el popular alcalde a Manchester, Andy Burnham –n'hi diuen The King of the North–, de presentar-se a la contesa electoral, es pot revelar ara com un tret al peu. L'excusa per prohibir-l'hi va ser que deixaria vacant l'alcaldia i desfermaria un innecessari procés electoral. La realitat, però, és que Burnham, més a l'esquerra que Starmer, és vist com una possible alternativa al seu lideratge. Però per ser-ho, ha de tenir un escó als Comuns. En altres paraules, Starmer va eliminar un possible rival en cas que les eleccions locals d'Anglaterra i les nacionals de Gal·les i Escòcia, del 7 de maig, vagin molt mal dades per al laborisme, com indiquen totes les enquestes.

Les decisions estratègiques tampoc no han ajudat gens Starmer. Encara que va arribar al davant del partit subscrivint els postulats d'esquerra del seu antecessor, Jeremy Corbyn, ja al lideratge els va eliminar sistemàticament. I va purgar tota l'esquerra, acostant-se a posicions de centre i de dreta. En especial pel que fa al tema clau de la immigració, fins al punt d'abraçar els arguments de l'extremista Nigel Farage. Aspectes més conjunturals, com la seva inicialment tímida posició sobre el genocidi a Gaza, l'ha penalitzat molt entre la població musulmana de Gorton and Denton.

El més preocupant per al laborisme és que aquest divendres, la ministra de Transports Heidi Alexander, encarregada de parar els cops en els mitjans de comunicació, s'ha dedicat a aprofundir en el discurs tecnocràtic, defensant les decisions preses, rebutjant cap autocrítica i insistint que el govern està aplicant les polítiques correctes, "encara que els efectes no siguin immediatament perceptibles". La narrativa és clara: "Estem arreglant el que vam heretar, cal temps". Però en el context de crisi del cost de vida, precarietat i serveis públics tensionats, el relat macroeconòmic –inflació a la baixa, topall energètic reduït– no substitueix la percepció quotidiana de dificultat. I el Partit Reformista, amb la lluita contra la immigració per bandera, ja va fent via.

Farage ofereix indignació, els Verds ofereixen idealisme i el laborisme ofereix prudència. La prova real per a Starmer arribarà el 7 de maig, amb les esmentades eleccions locals i nacionals a Escòcia i Gal·les. Si el partit confirma les pèrdues que avancen les enquestes, i especialment perd Gal·les, s’intensificarà la tensió interna i el debat sobre l’estratègia i el líder esclatarà de forma oberta. Qui més es frega les mans, ara per ara, és Nigel Farage. Perquè els conservadors estan en caiguda lliure, el seu partit en ascens meteòric i els Verds, tot i la victòria a Gorton and Denton, encara no semblen una alternativa sòlida dins de l'esquerra.