Estats Units - Europa: d'aliats a enemics?

Si el 12 d’abril Viktor Orbán perd les eleccions, com prediuen les enquestes, Hongria se sumarà als països europeus on la ultradreta ha tocat sostre, com Marine Le Pen a les municipals de França, o com a Itàlia, on Giorgia Meloni ha fracassat en una convocatòria clau en el referèndum sobre la justícia. La possible derrota d’Orbán i el triomf de la dreta liberal de Péter Magyar s'afegiria al setge d’indicis i sospites que plana sobre el primer ministre hongarès, acusat d’haver filtrat a Vladímir Putin informació confidencial de la Unió Europea, a més de posar tota mena d’obstacles al suport europeu a Ucraïna. 

L’afició a l’espionatge i a les intrigues a favor de Moscou, Orbán la comparteix amb el també ultra –tot i que es diu socialdemòcrata– Robert Fico, cap del govern d’Eslovàquia. Un tàndem, el d’Orbán-Fico, que ha funcionat com a nucli dur del cavall de Troia ultra dins la UE, i on ara comencen a detectar-se grans esquerdes. Un conjunt de seqüències que no li fan gens de gràcia a Donald Trump perquè no s’ajusten a les seves prediccions llançades sobre Europa en dos moments crucials del 2025.

Primer, al febrer, en la Conferència de Seguretat de Múnic, on el vicepresident J.D. Vance va proclamar la decadència d’Europa i de la seva democràcia, així com la necessitat de la presa del poder per part dels ultres. Per això Vance no es va estar de reunir-se amb els neonazis d’Alternativa per a Alemanya. Més tard, al novembre, l’episodi antieuropeu es repetiria en fer-se pública la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels EUA que insistia a situar la UE en el camí de la perdició i de malmetre la llibertat reprimint l’oposició. És a dir, els ultres admiradors de Trump, alguns també devots de Putin.

No sembla, doncs, que les malediccions llançades pel trumpisme s’estiguin complint. La UE va dir el primer no als EUA a Davos, a començament d’any, quan alguns màxims dirigents comunitaris –tot i haver acceptat els aranzels feia unes setmanes– van deixar ben clar que Groenlàndia no es toca. Primera negativa contundent que el president nord-americà va haver d'entomar. ¿I s’estranya Donald Trump que, al cap de més d’un any de falsedats, insults, humiliacions i amenaces, Europa es mantingui en un altre no, més fort encara, a la seva exigència d’involucrar-se en la guerra, enviant unitats militars a l’estret d’Ormuz?

El declivi dels EUA

És intensa, la soledat que comença a envoltar Donald Trump, i que fa que els seus malabarismes retòrics esdevinguin alguna cosa semblant a paròdies esperpèntiques. Queda clar que l’arribada de Trump al poder no és una renaixença, sinó un declivi dels EUA. Declivi en el qual el nucli dirigent se sentirà cada cop més aïllat. I mentrestant sembla que Europa comença a prescindir desacomplexadament de les reflexions, entre atemorides i edulcorades, del cap de l’OTAN, Mark Rutte, que s’escarrassa a fer veure que els EUA encara són un aliat d’Europa, quan la realitat ens diu que no arriba ni a soci en qui no es pot confiar.

Qui sembla que ho té d’allò més clar és Paul de Grauwe, acadèmic de la London School of Economics, quan diu amb contundència: “És evident que els Estats Units són ara mateix l’enemic número u d’Europa. Volen destruir-nos i escampen un odi irracional entre nosaltres”. Els ciutadans de la Unió Europea que se n’han adonat són, possiblement, molts dels que amb el seu vot han començat a parar els peus als ultres francesos i italians. I també els que el 12 d’abril votaran contra Viktor Orbán.