Un independentisme "rebaixat de to" aspira a governar Gal·les

LondresAmb l'objectiu posat en l'horitzó de les eleccions nacionals de l'any vinent a Gal·les, fa deu dies el paisatge polític del país va patir un terratrèmol que en pot anunciar d'altres de més rellevants, i que fins i tot podria acabar tenint un gran impacte no només a Cardiff, sinó també a Westminster. El 23 d'octubre el Plaid Cymru, el partit independentista gal·lès, va aconseguir una victòria històrica en un feu tradicional del laborisme, en l'elecció parcial al districte de Caerphilly, a una vintena de quilòmetres de la capital. Al llarg d'un segle d'eleccions a Westminster, i des del 1999 a la Senedd (el Parlament gal·lès), la circumscripció havia estat en mans laboristes.

Contra tot pronòstic, el Plaid Cymru es va imposar amb el 47% dels vots i gairebé 4.000 paperetes més que el Partit Reformista, que va quedar en segon lloc. El Plaid en va obtenir 12.000 més que els laboristes, relegats a una humiliant tercera posició. Els conservadors hi van obtenir uns resultats encara més desastrosos.

La victòria ha reforçat el lideratge de Rhun ap Iorwerth, que, segons el professor d’història política Marc Collison, de la Universitat de Bangor, ha "rebaixat el to" sobre la demanda independentista durant la campanya amb l’objectiu d’eixamplar la base i arribar més enllà dels territoris de suport tradicional del partit. "La independència no seria una qüestió que un govern del Plaid abordés després d’unes eleccions, ni tan sols en el cas que obtingués la majoria d’escons a la Senedd", diu a l'ARA.

La campanya, centrada en el finançament, l’ocupació i la sanitat, ha sabut capitalitzar el desgast del laborisme, al poder a Cardiff des del 1999, i presentar-se com l’alternativa progressista més sòlida davant l’ascens del populista i xenòfob Nigel Farage i el seu Partit Reformista. Aquesta formació lidera les enquestes en l'àmbit de tot el Regne Unit i es consolida com una amenaça creixent per a l’històric statu quo de Westminster, tradicionalment dominat per conservadors i laboristes.

Més suport a la independència?

¿Però es pot llegir realment la victòria Plaid Cymru com un símptoma d'un creixent suport a la independència? Una enquesta de l'abril, comissionada per YesCymru, un grup pro independència, mostrava que el 41% dels electors que tenen una opinió formada sobre la qüestió hi votarien a favor en un hipotètic però del tot improbable referèndum. En qualsevol cas, el sociòleg Robin Mann, també professor a la Universitat de Bangor, destaca que "la conclusió sorprenent [del sondeig] és que la xifra [de partidaris de la independència] puja al 72% entre els joves de 25 a 34 anys".

Per contra, les generacions més grans, especialment les de 65 anys o més, es mantindrien fermament en el bàndol del "no", que recolliria el 80% d'aquests vots. La dada indica, en tot cas, "un gran canvi en l'estat d'ànim públic" sobre la percepció del país, rebla Mann. Però el sociòleg no creu que això impliqui, necessàriament, "que Gal·les s'estigui tornant més nacionalista". Potser sí més pragmàtic, en tant que "part del suport a la independència se centra en [la demanda d'] una major devolució de competències" arran del desencís en relació amb el laborisme. En aquest mateix sentit, i d'acord amb Collison, "és poc probable que la independència hagi tingut un paper significatiu en el resultat" de Caerphilly.

Sigui com sigui, el repte d'Iorwerth i dels nacionalistes gal·lesos és ara mantenir l’impuls fins a les eleccions a la Senedd del 7 de maig del 2026, que també coincidiran amb la crida a les urnes per renovar el parlament de Holyrood, a Edimburg, i les eleccions locals a Londres i altres municipis d'Anglaterra.

El problema es diu Keir Starmer

Si el vent continua sent favorable al Plaid a Gal·les i els resultats a Escòcia ratifiquen l'hegemonia de l’SNP –o confirmen l’ascens del Partit Reformista, un escenari que tampoc no es pot descartar a les locals angleses–, el lideratge de Keir Starmer podria entrar en una fase de màxima fragilitat, "després d’afrontar nombrosos problemes en el seu primer any", al govern de Westminster, segons el professor Collison.

És el primer ministre britànic, doncs, el culpable de la derrota laborista a Caerphilly, més que no pas un desig real d'independència d'una part de la població gal·lesa? Consultades per l'ARA, fonts molt properes a la ministra principal del País de Gal·les, la laborista Eluned Morgan, asseguren que ella creu que "el premier és el problema", cosa que fa que "Eluned estigui molt frustrada". Faci el que faci, li resulta difícil desenganxar-se de la "dinàmica que marca Westminster", insisteixen.

Les mateixes fonts asseguren que una altra raó per la derrota a l'elecció parcial és "que s'ha posat en marxa un front anti Partit Reformista, que ha provocat el vot tàctic" de molts electors. En altres paraules, el Plaid s'ha vist com l'alternativa progressista al populisme d'extrema dreta que representa Farage. "El resultat sembla respondre més aviat a les previsions d’èxit del Partit Reformista i al fet que molts electors votessin de manera tàctica per assegurar que fos escollida una altra formació".

El sociòleg Robin Mann afegeix més arguments a la idea de llast que és Starmer: "Eluned Morgan continua gaudint d’una consideració força positiva. El problema és la marca laborista. Els electors culpen el partit de les llistes d’espera al NHS, de l’escassetat d’habitatge i de l’estancament. Starmer tampoc no sembla ajudar-hi, i no connecta bé amb la cultura política més socialdemòcrata de Gal·les". Un judici que Collison també comparteix quan comenta: "L’elecció de Starmer a Westminster i les preocupacions de mig mandat sobre el rendiment del seu govern (i la manca d’una millora en el finançament de Gal·les) semblen haver afectat la popularitat del govern de Morgan".

El Plaid Cymru es disposa en els mesos vinents a cavalcar algunes contradiccions que evoquen les que ja ha travessat a Escòcia l'SNP. És un partit independentista, però necessita vots de més enllà de l'independentisme per aconseguir un resultat que li permeti governar a Cardiff, cosa que suposaria un terrabastall al Regne Unit. Una possibilitat que tant Collison com Mann veuen possible. "Seria un sotrac polític", conclou el sociòleg.