Un any prou 'horribilis' del 'premier' Starmer

LondresEl 16 de juny, durant la cimera del G-7 celebrada al Canadà, Donald Trump i Keir Starmer van aparèixer davant dels mitjans de comunicació per fer saber al món que havien signat un acord comercial, tot i que de poca envergadura. I, mentre ho feien, al president dels Estats Units li van caure els papers. Ràpidament, el premier britànic es va ajupir per recollir-los.

Mesos abans d'aquest episodi, el 27 de febrer, al Despatx Oval de la Casa Blanca va tenir lloc un altre moment que engreixarà les notes a peu de pàgina de l'actual legislatura de Westminster. Starmer visitava Trump per primer cop des de la reelecció i el premier es va presentar amb una carta del rei Carles III convidant el president dels Estats Units a una segona i excepcional visita d'estat al Regne Unit, que tindrà lloc al setembre. No hi ha precedents, ni justificació, més enllà de posar en pràctica l'adulació com a arma diplomàtica. Starmer no va sortir malparat de Washington. Fins i tot la premsa hostil el va felicitar per tanta hipocresia.

Tots dos moments, altament simbòlics, podrien definir en bona part el primer any de Keir Starmer al poder, des que el 4 de juliol del 2024 va guanyar les eleccions generals amb una majoria aclaparadora i el seu laborisme molt descafeïnat –més encara que la Tercera Via de Tony Blair–, tornava al govern després de catorze anys de càstig, purgatori i del Brexit tory. Un any en què Starmer s'ha mostrat molt poc crític amb Benjamin Netanyahu tot i la guerra a Gaza, i extremadament submís amb Donald Trump, fins al punt que fa uns dies, durant la cimera de l'OTAN celebrada a la Haia, va anunciar que li compraria 12 avions F-35 capaços de dur armament nuclear. Starmer corria el primer a complaure'l i a passar per caixa.

La revolta dels descontents

Però mentre el premier feia alta política als Països Baixos, a Westminster es covava una revolta de 126 diputats laboristes que han tirat per terra la reforma de la llei de subsidis als discapacitats, que dimarts vinent s'ha de votar als Comuns. Starmer, servil amb l'amo de la Casa Blanca, s'ha mostrat implacable amb els més desvalguts. Amb l'objectiu fiscal d'estalviar-se uns 6.000 milions d'euros i amb l'excusa oficial de garantir que el sistema continués sent sostenible i equitatiu, el primer ministre volia revisar l’accés a prestacions per sobreviure a les discapacitats i als problemes de salut mental. Diferents ONG han protestat per manca d'empatia i un terç dels parlamentaris d'infanteria del partit li han dit prou. Starmer s'ha empassat el gripau i ha hagut de fer marxa enrere.

Aquest ha sigut el darrer gir de 180 graus en un mes, cosa que evidencia, d'una banda, que la seva autoritat està tocada, i d'una altra, que l'olfacte polític personal i el del seu equip més pròxim no sap llegir ni l'ambient del carrer ni l'estat d'ànim de la majoria de les bases laboristes.

El segon cop de volant dels últims trenta dies també està relacionat amb contribucions socials. El govern va restringir l’ajut hivernal per calefacció (Winter Fuel Allowance) a la majoria de les persones grans amb ingressos alts o mitjans-alts. Però els jubilats són un graner de vot clàssic, i tocar-los la butxaca és llançar-los als braços dels conservadors –si és que no hi són– o, encara pitjor, de l'extrema dreta. El moviment va generar molta oposició entre els més grans de 65 anys, ja que consideraven que trencava amb el principi universal d’aquest suport energètic.

Així, a primers de juny la ministra del Tresor, Rachel Reeves, va anunciar que revertia moltes de les modificacions fetes. En el canvi de parer hi va influir, sens dubte, la victòria del Partit Reformista de Nigel Farage en les eleccions locals d'Anglaterra de primers de maig. Però el mal ja estava fet. I no pas per casualitat, i en gran part gràcies a la demagògia de Farage, segons la qual Starmer ha "traït els pensionistes" i permet que el país sigui envaït pels immigrants, ara el grup ultra lidera les enquestes. Falten quatre anys per als comicis, "i en política, una setmana és molt de temps", com deia Harold Wilson. Però el premier només té el 19% d'aprovació per part l'electorat i això és un gran problema.

Penediment per "l'illa dels estranys"

Un altre canvi de rumb sobtat va tenir lloc mentre Starmer volava cap a l'esmentada cimera del G-7 del Canadà. Pressionat per tot arreu, el premier va acceptar l'obertura d'una investigació de caràcter nacional sobre bandes de delinqüents sexuals. Segons un molt recent informe de l'especialista en afers socials i pobresa i marginació infantil Louise Casey, entre 1997 i 2013 aquests grups criminals van abusar d'almenys 1.400 criatures i adolescents. La investigació oficial haurà de determinar si la policia, els serveis socials, les escoles i les autoritats locals van encobrir els delictes. L'extrema dreta ha acusat pakistanesos musulmans de classe treballadora de ser-ne els responsables, en tant que els implicats en ciutats com Rotherham, Rochdale, Telford o Oxford ho són.

Starmer té quatre anys per millorar l'accés a l'habitatge i el servei nacional de salut i per fer funcionar el Brexit, la quadratura del cercle en paraules de Tony Blair, perquè és impossible que funcioni, ha afirmat aquesta mateixa setmana. Però al premier –partidari convençut de la Unió Europea, i que va treballar per un segon referèndum– el perd la manca de carisma, el biaix a la dreta i una prudència timorata. La líder sindical Sharon Graham ho ha clavat amb una frase lapidària: “La gent volia un canvi amb majúscules, no una gestió tècnica i burocràtica del poder”.

Gestió que, a sobre, s'ha vist tacada per una espifiada simbòlicament terrible. Durant una intervenció el 12 de maig va dir que “en una nació diversa com la nostra, correm el risc de convertir-nos en una illa d’estranys, i no pas en una nació que avança junta". La raó, el gran nombre d'immigrants que hi arriben. Starmer ha admès aquest mateix cap de setmana, en una entrevista a The Observer, que ni ell ni cap dels membres del seu equip d'escriptors van pensar que les seves paraules evocaven les d'Enoch Powell, un líder feixista ja actiu als anys trenta del segle passat, que el 1968 va pronunciar un discurs conegut com el del Rivers of Blood (rius de sang), en què va afirmar que els britànics corrien el risc d'esdevenir "estranys en el seu propi país", justament per raó de la immigració. L'esquerra del laborisme que Starmer i el seu cap de gabinet, Morgan McSweeney, han volgut aniquilar se li va tirar a sobre acusant-lo de fer-se seu el discurs racista de Powell i, per extensió, d'un Nigel Farage, que amenaça d'enderrocar els murs de la política tradicional de Westminster.